És impossible que la victòria esclafant de Donald Trump s’expliqui només per les dades econòmiques. Això pesa, sobretot (afirmen categòricament les meves amistats americanes) el preu de la cistella de la compra, una marca objectiva i indiscutible de l’última administració demòcrata. Però la campanya republicana ha versat molt més sobre temes més intangibles, més opinables i subjectius: ha tocat la fibra quan han parlat sobre immigració, sobre orgull nacional, fins i tot en termes d’orgull econòmic, sobre donar la veu al poble i superar el poder excessiu dels grans mitjans (el “wokisme” i els tabús, sobretot), i sobre treure’s els escrúpols del damunt per afrontar un món sense escrúpols (no hi ha “wokisme” a la Xina). El gran èxit de Trump no és la caixa sinó la faixa. És la bandera, és l’americanitat. Que a nosaltres ens sembli erroni, o perillós, no vol dir que no mereixi una anàlisi fins i tot per a entendre el que s’acosta a Europa. O per a obtenir-ne alguna lliçó.
D’entrada, Trump té l’oportunitat de demostrar si el seu govern no serà tan horrorós com ens sembla, si no és cert que sigui cap dictador, i si expulsar immigrants il·legals, per exemple, pot anar acompanyat d’una explícita invitació a tornar amb els papers en regla. De fet, els immigrants regularitzats l’han votat, per alguna raó. Si això es normalitza, Europa en prendrà nota i es normalitzaran (encara més) els partits que aquí anomenem d’extrema dreta. I quan dic normalitzar vull dir que se’ls admetrà governar sense tant de problema, sense tants d’escrúpols ni escarafalls, sense reduir-los a un instint racista. Això pot comportar un canvi sense precedents a tot Occident. Bé, sense precedents no: el Brexit ja va irrompre al nostre panorama polític sota una bandera molt més identitària que no pas econòmica, ja que allò que en termes econòmics era discutible, en termes identitaris era simplement “volem ser nosaltres mateixos”. Ser un mateix. Nosaltres. Ells i nosaltres. En efecte, estem davant una reacció contra els efectes (i excessos, segurament) de la globalització i contra la pèrdua d’identitat. Sota la següent pregunta: “Si tothom és com jo, jo qui soc?”
Estem davant una reacció contra els efectes (i excessos, segurament) de la globalització i contra la pèrdua d’identitat. Sota la pregunta: “Si tothom és com jo, jo qui soc?”
Trump carrega odi, carrega classisme i masclisme, i ha demostrat un mal gust verbal i estètic inconcebible. Per mi això ja el desqualifica, pel simple mal gust, per la imperdonable grolleria. Però és que ells, “nosaltres”, som així, i aquesta consigna tan fàcil, tan òbvia, tan primària, li ha funcionat. És un “sí, i què?” en tota regla, i el bàndol adversari no ha estat capaç de demostrar (i aquí sí que crec que és el moll de l’os de tot plegat) que Amèrica “NO” és així. Que l’americanitat no és això. El més transcendental d’aquestes eleccions ha estat la lluita per aquest concepte de “nosaltres”: alguns, com jo mateix, estem convençuts que un factor d’identitat és l’obertura. Que ser permeables, oberts, generosos i universals no és un senyal de debilitat, sinó de fortalesa, un senyal d’identitat, una manera de ser i, al cap i a la fi, una mostra de solidesa nacional. “The world can be Catalan or Taliban”, etcètera. Però fins i tot això té els seus límits: i si és cert que aquest concepte s’ha forçat massa, que s’ha estirat massa el xiclet, que s’ha obert massa el nostre sistema i el nostre paisatge i les nostres ciutats, i “massa” vol dir que sentim que ja no ens ho podem permetre, haurem també de prendre decisions. Perilloses. Amb un factor afegit: a Europa, el concepte de “nosaltres” és encara molt més divers i inestable. Només cal començar per observar que jo no soc espanyol.
Trump és lluny de tot allò en què crec, però és a prop d’una cosa que respecto: la proximitat. La política que aconsegueix unir la realitat amb els ideals, la base amb el vèrtex, i que per això connecta. Harris era una dona. D’acord. “So what?”, han dit els electors, “puix que és una dona vejam què diu” i no ha dit tanta cosa com es creia. Millor prendre nota d’allò que podem prendre nota, per tant, més que concloure que tot Amèrica és masclista o racista. Traslladat a casa nostra, “puix que és independentista vejam què diu”. La política no pot ser només gestió i càlcul. Ni tampoc populisme, és clar, però és que el populisme el cerquen tots, Harris inclosa. En definitiva, als Estats Units no ha guanyat (només) el populista. Ha guanyat el que tenia alguna cosa a dir.