No hi ha millor teràpia per combatre la imbecilitat que llegir els aforismes d’alguns dels grans cínics del pensament, capaços d’esbudellar sense pietat les sempre grandioses ínfules de l’estupidesa humana. I no em refereixo només a Diògenes, ni a la seva escola cínica, per bé que els cínics grecs eren irreverents i subversius amb les convencions i els codis socials, i els d’ara són molt més “ordenats. Peter Sloterdijk a la seva “Crítica de la raó cínica” ho afirma amb rotunditat: “el cinisme ha passat de ser una insolència plebea, a ser una prepotència senyorial”. Però, amb permís del gran filòsof alemany, hi ha molt de l’escola cínica grega en escriptors i pensadors posteriors, (des d’un Ambrose Bierce, fins a Bernard Shaw), i alguns, tal vegada menors, mereixen un apunt. Com a exemple, la càrrega de cinisme (en el sentit grec) que es pot trobar a les delicioses “Màximes i pensaments” de Nicholas Chamfort, que va publicar In Púribus Llibres fa pocs anys. Tot i que la va escriure a finals de 1700, alguns dels seus aforismes són rabiosament actuals. Per exemple, només cal mirar com va el món, per pensar, al costat de Chamfort, que “l’única cosa que impedeix Déu d’enviar un altre diluvi, és que el primer va resultar inútil”.

També és de Chamfort l’aforisme que vaig recordar només conèixer la surrealista polèmica que s’ha creat arran d’una fantàstica mona de Pasqua que representa una dona que sosté dues safates, i a la qual s’ha titllat de racista. Diu Chamfort: “hi ha imbecilitats ben treballades, de la mateixa manera que hi ha imbècils ben vestits”. La mona és exactament així: una dona feta amb xocolata negra, amb un davantal i un barret de pastissera, que sosté un brioix en una safata i un conill a l’altra. A partir d’aquí, un col·lectiu anomenat Hora Bruixa, feminista, antisupremacista, anticolonialista, anticapitalista i la resta dels -istes pertinents, ha tret la vara inquisitorial i ha perpetrat un acte de fe contra la pastisseria Sàbat de Sant Cugat. Fet el soroll conseqüent, la pastisseria ha retirat ràpidament la mona, no fos cas que hagués de carregar amb l’estigma de racista i no aixequés mai més el cap. I així s’ha perpetrat un grotesc atemptat al sentit comú, de mans d’uns moralistes de l’esquerra ultramuntana que, en la seva obsessió per la puresa ideològica, representen la pitjor estirp dels puristes. Són els nous censors de la correcció política, amb una vocació de control del pensament i les idees que envegen poc les Stasi d’altres temps.

Quin era el problema de la pobra mona? Era negra. És a dir, s’havia fet amb xocolata negra, com acostuma a passar amb les mones de Pasqua. I, activat el cervell censor políticament correcte, si és negre, segur que s’ha fet amb voluntat racista

Quin era el problema de la pobra mona? Primer: era negra. És a dir, s’havia fet amb xocolata negra, com acostuma a passar amb les mones de Pasqua. I, activat el cervell censor políticament correcte, si és negre, segur que s’ha fet amb voluntat racista. Emperò, si la mateixa figura s’hagués fet amb xocolata blanca, què hauríem tingut, segons els moralistes de l’ultraesquerra? Doncs, segurament una mona “supremacista”, o un exemple del domini de la dona pels mascles pastissers? Alhora, la figura duia un davantal, com és lògic en una pastissera, però, atès que no pot ser una pastissera negra, perquè no deuen existir en el catecisme ultrarevolucionari, es deu tractar d’un signe d’esclavisme. I no cal dir, les safates no les pot portar perquè vol vendre el producte, com seria lògic, sinó perquè és definitivament esclava. I ja sumat, això del conill a la mà, també pot ser una mostra inequívoca de maltractament animal, perquè sota la sospita d’aquests nous moralistes, tot és imaginable.

Imaginable i grotesc i ridícul i esperpèntic i forassenyat i… reaccionari, molt reaccionari. Aquest és el problema de fons, la imposició d’un codi de pensament políticament correcte, eficaçment beneït i controlat per grupuscles d’ultraesquerra, que assenyalen, denuncien, empastifen i assetgen públicament qualsevol que surt dels paràmetres fixats. I com passa sempre amb aquesta mena de pensament ultra, les comparatives amb l’altre ultrisme del mapa ideològic, són totals. Es pot ser moralista de dretes o d’esquerres, però poc importa la vorera ideològica, perquè el problema és el moralisme. Es pot ser purista de dretes o d’esquerres, però poc importa, perquè el problema és el purisme. I es pot ser censor de dretes o d’esquerres, però poc importa, perquè el problema és la censura.

La censura i la imbecilitat. Perquè, per aquest camí grotesc, arribarà un punt en què voldran prohibir directament les mones, o la xocolata negra, que ja és sospitosa d’origen. I així, de deliri en deliri, acabarem essent una societat acollonida, acotada i controlada, incapaç de pensar més enllà de la norma imposada per quatre gurús que posseeixen la veritat. Abans era la moral ultracatòlica. Ara és la moral ultrarevolucionària. I, en tots els casos, sempre és el mateix: el menyspreu a la maduresa de la gent i la por, una por ferotge a la llibertat.