Fa pocs dies va sortir publicat un article meu a Politico. L’article reflexionava sobre una possible via per trobar un acord acceptable al conflicte entre Catalunya i Espanya. La meva proposta era que Espanya reconegués el dret a l’autodeterminació de Catalunya i que Catalunya acceptés que aquest dret només pot donar lloc a la independència si es compleixen certs requisits, com és l’obtenció d’una majoria qualificada en un referèndum plenament legal i vinculant per a totes les parts.

Aquesta idea d’una majoria qualificada o reforçada ha aixecat una mica de polseguera entre els lectors catalans, amb algunes reaccions força aïrades. Tenint en compte l’actual context de repressió i vulneració de drets fonamentals per part d’un estat en plena deriva autoritària, aquest tipus de reaccions són fins a un cert punt comprensibles. Em sembla, però, que la crispació no ajuda gens a construir un nou país on ens puguem trobar a gust la gran majoria de catalans, que és al capdavall la raó principal per la qual molts apostem per la independència.

Permeteu-me, per tant, aclarir els arguments que em fan pensar que acceptar una majoria del 55%, 60%, fins i tot de 2/3, en comptes del 50%+1, no només és una bona idea, sinó que pot ser la clau que ens ajudi a retrobar-nos en un projecte compartit de futur.

L’argument democràtic

És cert que en democràcia moltes decisions es prenen per majoria simple, adoptant la proposta més votada. En una consulta dicotòmica, la superació del llindar del 50% és generalment suficient perquè l’opció guanyadora sigui l’escollida. Altrament, seria la proposta contrària, amb menys suports, la que s’acabaria imposant. Intuïtivament, això no sembla gaire just.

El llindar del 50% pot ser fins i tot raonable en decisions transcendents per a l’ordenament institucional de la comunitat política, com l’aprovació d’una constitució o la independència, sempre i quan la immensa majoria de ciutadans cridats a les urnes l’acceptin. I així ha estat en els referèndums d’Escòcia, del Quebec o en el referèndum de la mateixa Constitució espanyola del 1978.

Ara bé, cal insistir en la necessitat que tothom, o gairebé tothom, accepti la legitimitat del vot al 50%+1 perquè el referèndum pugui tenir els efectes desitjats a llarg termini. No oblidem que la democràcia no consisteix simplement en el govern de la majoria, sinó en el govern del poble, de tot el poble. Si la meitat més u decideix en contra de la meitat menys u, això no és una democràcia, sinó la imposició d’una meitat sobre l’altra.

Aquestes victòries tan ajustades, a més, acostumen a ser de curta durada. Els perdedors esperen la seva oportunitat per plantejar una altra votació que reverteixi la decisió presa. I amb un llindar tan baix, és més probable que ho aconsegueixin. Ho estem veient ara mateix amb el Brèxit.

És per això que moltes democràcies preveuen majories qualificades per a certes votacions particularment transcendents. Aquesta exigència no és només perfectament democràtica, sinó que contribueix a assegurar que la decisió presa sigui durable i reflecteixi el sentir de l’àmplia majoria de la població. En saber-se part d’una inequívoca minoria, és més fàcil que els partidaris de l’opció perdedora acceptin la derrota i treballin per implementar el resultat en comptes de revertir-lo o subvertir-lo.

L’argument estratègic

A menys que ens deixem endur pel realisme màgic, cal reconèixer que a Catalunya, a diferència del que passava a Escòcia, els partidaris i els detractors de la independència estan força dividits sobre la conveniència d’un referèndum amb majoria simple. També a diferència d’Escòcia, l’estat matriu no només no accepta aquest llindar, sinó que rebutja de manera bel·ligerant qualsevol mena de referèndum que posi en dubte la integritat territorial d’Espanya, tal com vam constatar l’1 d’octubre.

En aquest context, em sembla que un referèndum com els d’Escòcia o el Quebec difícilment arribarà a celebrar-se a Catalunya. I si mai s’hi pogués celebrar, la victòria de l’independentisme amb 51% dels vots seria d’immediat contestada pels perdedors, que la considerarien il·legítima. L’estat espanyol es negaria a acceptar-la i la comunitat internacional continuaria sense reconèixer cap moviment unilateral de Catalunya sobre la base d’un resultat tan ajustat. De fet, estic convençut que insistir en el 50%+1 com a única sortida possible, no només ens allunya de la independència, sinó que ens apropa perillosament a un conflicte violent més tard o més d’hora.

La meva proposta és que els independentistes acceptem que el referèndum estigui sotmès a una majoria qualificada raonable a canvi que els no independentistes, però també l’Estat espanyol i la comunitat internacional, es comprometin a acceptar i implementar-ne el resultat, sigui quin sigui. Sens dubte, aquest llindar faria més difícil la victòria de la independència. Però així ens asseguraríem que la república catalana fos una possibilitat real, durable i assolible sense cap mena de violència. I si l’altra part es negués fins i tot a acceptar aquesta majoria qualificada, el món veuria encara més clarament en quina mena d’estat ens volen engabiar.

El llindar concret d’aquesta majoria hauria de ser negociat entre les parts, a ser possible amb mediació internacional. Però l’important no és tant el llindar concret com que aquest sigui acceptat per tothom abans de qualsevol votació.

Un mecanisme per facilitar l’acord en aquest punt i assegurar-se que la majoria qualificada no tingui efectes perversos és establir com a norma que qualsevol proposta, inclosa la situació de partida, hagi de ser aprovada amb el mateix nivell de suport popular.

La meva proposta és que els independentistes acceptem que el referèndum estigui sotmès a una majoria qualificada raonable a canvi que els no independentistes, però també l’Estat espanyol i la comunitat internacional, es comprometin a acceptar i implementar-ne el resultat, sigui quin sigui

Així, si s’acordés que la independència ha d’assolir un mínim del 60% dels vots, aquest mateix mínim ha de ser exigible a qualsevol solució alternativa. En cas que la independència no assoleixi el mínim de vots favorables en un referèndum, s’hauria de celebrar una altra consulta amb una proposta alternativa (estat federal o confederal, per exemple) i amb exactament la mateixa exigència d’un 60% de vots favorables. I així tantes vegades com calgui fins que alguna de les solucions proposades superi el llindar acordat per les parts.

Posats a especular, em sembla que aquest mecanisme de majoria qualificada acabaria donant lloc a tres referèndums successius. Primer, un referèndum d’independència, on el sí superaria per poc el 50% però quedaria clarament per sota del 60%. Aleshores s’obriria un període de negociació entre Catalunya i Espanya que hauria de donar lloc a una proposta de pacte federal o confederal. Aquest pacte hauria de ser sotmès a referèndum tant a Espanya com a Catalunya. A Catalunya el resultat podria acostar-se, o fins i tot superar el 60%. Però com que a Espanya quedaria segurament per sota del 50%, aquesta opció no podria ser implementada. Només aleshores, després de constatar la impossibilitat d’una solució federal, més del 60% dels catalans acabarien inclinant-se a favor de la independència en un nou referèndum i la república podria fer-se aleshores efectiva.

També és possible, és clar, que en el segon referèndum tant els catalans com els espanyols votessin majoritàriament a favor del pacte federal o confederal. En aquest cas, no hi hauria independència. Però s’haurien posat les bases per transformar i modernitzar l’estat espanyol en profunditat, de manera que tothom, catalans i espanyols, ens hi poguéssim sentir integrats. Només a aquells que volen la independència per qüestions essencialistes els podria semblar una solució dolenta.

L’argument ecopolític

Per a molts de nosaltres, però, la independència no és un fi en si mateix.

Molts creiem que la Catalunya independent pot esdevenir una república pròspera, justa, sostenible i digna per a tots els seus habitants. Guanyar la república per un vot no ens acostarà pas a aquesta mena d’estat, sinó que ens n’allunyarà, potser per sempre.

Em sembla que de la confrontació irreconciliable entre dues meitats de catalans no pot sorgir, com vaig teoritzar al meu llibre De la indignació a la nació (2012), un estat fonamentat en “l’elecció deliberada de viure junts”. Aquest principi ecopolític, la sostenibilitat de la cohabitació, hauria de ser el fonament de la comunitat política que anomenem Catalunya i que no només inclou aquells que se senten i volen ser catalans, sinó que inclou tots els habitants de Catalunya, sense cap mena d’excepció.

El país de tots i per a tots que volem no comença després del referèndum o de l’aprovació d’una constitució, sinó ben abans. I requereix que tots siguem capaços de trobar un acord per avançar plegats, sigui quina sigui la direcció que decidim prendre. La majoria reforçada és un dels instruments per afermar aquest principi que de ben antic ha guiat la política catalana: la concordança.

 

Ignasi Ribó (Barcelona, 1971) és escriptor, doctor en Filosofia per la Universitat de Sussex i llicenciat en Ciències Econòmiques, Ciències Polítiques i Teoria de la Literatura. És autor de la teoria eco-política de l'hàbitat-nació, desenvolupada al llibre Hàbitat: La Nació Ecopolítica (2012).