De la “igualdad entre españoles”

Potser és la mateixa tossuderia amb què s’abusa aquests dies del mantra de “la igualdad entre españoles” que denota que estem davant una entelèquia que reclama la nostra atenció. Què vol dir exactament la “igualdad de los españoles” si es pot saber?  És una realitat? O més aviat una meta reivindicativa més de l’agenda colonial? A mig camí entre l’oxímoron i l’unicorni, el que no es pot negar en un sentit o altre és que aquesta expressió per si sola aporta una enorme i enganyosa càrrega ideològica.

Que s’hi hagi d’insistir tant, en aquesta “igualdad”, certament pressuposa dos possibles apriorismes. Primer, que els espanyols són iguals i que, per tant, cal lluitar contra qui ho nega. I segon, que els espanyols no són iguals, però que haurien de ser-ho. Més enllà d’un tercer apriorisme que ni se senten en l’obligació d’afirmar —que als catalans els incloguin en la categoria d’“espanyols” (la síndrome ¿qué pone en tu DNI?)—, tant l’un com l’altre porten intactes la seva càrrega colonial i negadora d’una identitat i uns drets del poble català, tal com ha volgut recordar-nos-ho darrerament Felipe González quan ens tracta de carn d’extinció. És la fórmula win-win que atorga la paella pel mànec als qui ostenten l’Espanya dita constitucional.

Si juguem un moment el joc d’incloure els catalans entre els espanyols —amb la contradictòria exclusió dels de la Catalunya Nord, doncs— i ens atenim al marc dels drets universals recollits en els principis de l’ONU, crec que serà fàcil de desmuntar que hi hagi cap mena d’igualdad entre espanyols, segons marcaria el primer apriorisme esmentat. La llista d’incidències que hi podríem aportar seria interminable per provar que si ens allunyen uns centímetres del marc mental estrictament unionista, d’igualdad no se’n veu per cap banda. Començant per una evidència palpable, no som “iguals” perquè el xou de diumenge passat a la plaça Felipe II (ep!, el rei castellà que feu executar neerlandesos a cabassos) reuní gent que té un concepte identitari concret per anar en contra de la gent que en té un altre. Però no érem tots espanyols? Primera diferència, doncs. I mira si hi ha diferències que vivim en un estat on la legislació permet i encoratja una identitat als primers, mentre que als segons se la reprimeix sense contemplacions. I si en teniu dubtes, només heu de consultar el corprenedor llibre La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès (1985), potser el més complet compendi de lleis i bans espanyols que durant segles han atacat directament la llengua i els drets lingüístics d’una part d’aquests “espanyols” que diuen. Primera gran prova, doncs, que no hi ha igualtat. Perquè a uns se’ls ha encoratjat la cultura i la seva manera de ser, als altres els hi han esclafat. Però la llista de “desigualtats” és tan immensa que costa saber per on començar.

A l’estat espanyol, els drets i les llibertats d’uns ciutadans són respectats mentre que els d’altres són perseguits

Per considerar la inexistència d’una igualdad entre españoles, com a concepte democràtic, segurament en tindríem prou en considerar que hagin hagut de passar 48 (quaranta-vuit) anys des de la mort de Franco perquè a Madrid se li hagués ocorregut a algú (i només per interessos de poder, mai per un autèntic respecte) que a les Corts cada diputat es pogués expressar en l’idioma dels votants a qui representa. Perquè, tinguem-ho clar, allò que és consubstancial a les legislacions d’estats plurilingües democràtics com Suïssa, el Canadà o Bèlgica —on hi ha igualtat en el respecte, efectivament— a Espanya és vist per un imaginari col·lectiu llargament adoctrinat com a gran irregularitat, com a assignatura i obstacle pendent que xoca frontalment amb la secular inèrcia uniformadora —que no igualadora— de la Castella borbònica. Tinguem-ho clar, l’Espanya “igualada” es basa en la benedicció de fets consumats imposats durant llargs anys de dictadura i monarquia absoluta amb un criteri colonial de manual. Quan els ha convingut, fins i tot han reconfigurat l’antic adoctrinament d’esquema religiós en el nou adoctrinament constitucional, simplement bescanviant el concepte d’heretgia pel de sedició política, almenys mentre Europa els ho ha tolerat (que si hagués depès d’ells...). Només cal repassar el comportament inquisitorial dels bisbes de la Conferència Episcopal durant la discussió de l’Estatut (ho intento al capítol 5 —"La nació moral"— d'El moment de dir prou, Pagès Editors, 2008) per comprovar-ho. I tot això ha estat possible perquè a aquests fets consumats se’ls ha donat carta de naturalesa democràtica quan en realitat són producte de l’ordeno y mando, amb tot el vernís constitucional que se li ha volgut donar.

No, d’igualtat no n’hi ha hagut mai des de 1714. A Espanya, no ha estat a tothom que se li hagi prohibit la seva llengua. I que això s’hagi fet amb mala fe ho prova el fet que ningú no n’ha demanat disculpes, ni s’ha vist enlloc una voluntat reparadora seriosa, ni tan sols per equiparar legalment el català amb el castellà en el nostre territori on només el darrer és obligatori. Igualtat deien? Enlloc. Aquell criteri bàsic per al manteniment de tot idioma com és l’exigència de conèixer-lo i usar-lo és absolutament absent a Catalunya, mentre el castellà és obligatori. La indefensió que patim no té res d’igualtat. Tampoc els catalans podem legislar en el camp de la immigració essent l’Estat qui decideix qui pot viure al nostre país i amb quins requisits. Nosaltres, res. Al camp de l’esport, un espanyol castellà té dret a veure satisfeta la seva identificació amb seleccions oficials que veu com a pròpies, els catalans no. L’exclusió en el repartiment cultural, en l’aplicació de la llei i en respecte a les institucions nacionals serien altres punts on la desigualtat és manifesta i notòria. El mateix concepte de justícia natural que considera vital el jurista alemany del XIX M.F.C. de Savigny per assegurar una justícia ajustada a cada país és clamorosament absent per als catalans tal com es va poder veure amb l’aberrant judici de l'1-O. També ho ha estat, qui ho pot negar, amb els diferents criteris aplicats per jutjar els casos de corrupció al PP i PSOE en contrast amb els casos de Convergència o Unió Mallorquina, que l’Estat ha tingut el poder de simplement eliminar quan és el PP —que ha estat oficialment declarat “associació criminal per delinquir”— que segueix les seves pràctiques impertèrrit. Per acabar de veure aquesta desigualtat entre els qui consideren espanyols, no podem oblidar —com exposa als seus llibres Damià del Clot— que els únics que en els darrers anys han estat exposats al dret penal de l’enemic pels jutjats espanyols han estat els polítics i activistes catalans, actors públics que simplement han actuat en defensa d’uns drets col·lectius universals i no per cometre cap mena de crim. En definitiva, a l’estat espanyol els drets i les llibertats d’uns ciutadans són respectats mentre que els d’altres són perseguits. Igualtat entre espanyols deien? Pura entelèquia.