Totes les illes tenen un component romàntic, de potencial metàfora, de literari sentit. Aquell punt secret, enigmàtic, selvàtic. Aquella sensació de retir, de desconnexió, de supervivència. L'illa de Robinson Crusoe l'associem al nàufrag que, segons la novel·la de Daniel Defoe, hi va passar 28 anys en solitari i a Ítaca s'hi desenvolupen bona part dels fets inclosos en L'Odissea, l'èpic poema atribuït a Homer. Totes dues existixen, en realitat, a les costes xilena i grega, respectivament. Després, també trobem aquells trossos de terra flotant que són inventats i que de tant llegir-los, mos semblen reals: l'illa negra de Tintín, la misteriosa de Jules Verne, la del tresor de Stevenson o Utopia de Thomas More, aquella filosofia política, aquella de l'estat ideal, de la república imaginària. Al tram baix de l'Ebre, des de fa pocs dies, n'hi ha una altra que, tot i que ja existia, no havia estat encara batejada. Es tracta de l'Illa d'Amaia.
La trobareu en lo tram comprès entre Móra i Miravet, tot just passat lo gasoducte. Una mica abans que a la dreta se'ns obri un petit camí d'aigua —amagat entre bosc de ribera— que porta a l'Illa de Benissanet. Si aleshores mireu cap endavant, al bell mig del gros del cabal i un poquet escorada a l'esquerra, la voreu emergir plena de vegetació aquàtica que la cobrix, com un mantell que et tapa les cames al sofà de l'hivern. No hi ha gaire espai per atracar-hi la piragua, tota ella és salvatge, com ho era Amaia. Ella, l'amiga basca que un maleït i inesperat càncer es va emportar fa poc temps. Ella, que als seus 54 anys va haver de descavalcar-se d'este món que amb tant delit absorbia, per començar a navegar en un altre d'ignot, com l'illa mig recòndita que ara ja porta el seu nom.
Diuen que una persona mai no acaba de morir del tot mentre algú la recorda. Axò és el que hem fet: posar el seu nom a una illa de l'Ebre.
Amaia estimava la natura, era enginyera forestal. Los boscos eren casa seua. Solia enviar-me fotografies d'espais naturals amb un mateix text: Mi oficina de hoy. I tot eren arbres i tot era verd, marró i blau. Lo paisatge era el seu despatx i t'ensenyava a conèixe'l i a respectar-lo. A Navarra hi ha més d'una ruta dissenyada per ella que et porta per rouredes mil·lenàries, com si ella t'agafés de la mà i t'hi passegés. Podia canviar de plans en menys d'un minut, embarcant-te en la més insòlita de les peripècies. Era divertida, noble, aventurera, inquieta. Tan aviat pujava a un caiac, per recórrer l'Ebre de Flix fins al mar, com a una bicicleta, per rodejar la seua estimada Euskal Herria. Estudiava francès i tenia un sentit de l'humor anglès. Poliglota, ella. Era impossible no riure al seu costat. Cada cop que faig lo Camí de Sant Jaume, lo seu pis a Pamplona és lo meu alberg particular. De fet, era... haurem d'adependre a parlar en passat, tot i que ella i el seu univers estan sempre ben presents.
Diuen que una persona mai no acaba de morir del tot mentre algú la recorda. I això és el que fem, celebrar el seu pas per esta vida i agrair haver-la coneguda. I hem volgut fer-ho d'una forma especial i única. Recentment, familiars i amistats vingudes de l'Aragó, Astúries, Navarra i Euskadi li hem retut un homenatge diferent: posar el seu nom a una illa. Perquè el riu se'n recorde d'ella, perquè natros, cada cop que el solquéssem, la veiguéssem. Per això, vam navegar junts en diverses piragües fins aquella porció de terra voltada d'aigua, com si fossem robinsons o jules vernes moderns. Per què ma germana no s'apuntaria a un club filatèlic?, preguntava sorneguerament sa germana, que mai no s'havia embarcat en una piragua i que ho va fer per primer cop —i potser últim— per l'ocasió.
Com explica la cançó de Benito Lertxundi: Urak dakarrena, urak daroa. Lurrak emandakoa lurrean gelditzen da. Eta gu heme, beti gu hemen. És a dir: allò que l'aigua porta, l'aigua s'ho emporta. Lo que la terra dona, a la terra es queda. I natros aquí, natros sempre aquí. Com lo seu esperit, latent i fresc, un fragment del qual a partir d'ara també reposarà al bell mig d'aquell riu ample i feliç, testimoni d'una vida plena que, d'alguna manera, encara sura al que fou lo seu hàbitat: l'aigua i la terra. Allí, amb los peus mig afonats, vam aixecar els rems al cel, vam cantar-li i vam decidir que al nostre mapa vital, a partir d'ara, aquella illa seria seua.