Els socialistes han dit a ERC que Ajuntament i Generalitat van en el mateix “pack” negociador, inseparables l’un de l’altra, i que no es podrà fer servir l’”autonomia municipal” perquè la federació barcelonina republicana marqui una decisió diferent de la que ha d’investir (o no investir) Illa. Les bases republicanes han respost amb un “espera un moment” inesperat, amb aires de motí, que canviava a poc a poc l’expressió facial de Jaume Collboni des del moment que va entrar a l’acte del desè aniversari de l’associació Barcelona Oberta fins al moment de marxar: va sortir-ne transformat en tota una altra persona. Les rodes de premsa pactades van haver de congelar-se, i ara a veure qui pot convèncer les bases d’un pacte que queda irremeiablement condicionat a la capacitat de Sánchez per oferir un finançament prou “singular”. No hi ha temps. No només no hi ha temps: Sánchez no pot oferir res. Primer, perquè les comunitats autònomes espanyoles (les governades pel PSOE o pel PP) bloquegen la idea i perquè, com a petit detall, la majoria de Sánchez al Congrés també depèn de Junts i del PNB. No ho sé, però sembla que la singularitat no es pot ni oferir ni tan sols prometre. Si no anem a repetició electoral, em sorprendré molt.

Illa es fa farts aquests dies de dir que “l'única majoria possible” és la seva, i que no es pot “perdre més el temps”, i que “és el que han votat els ciutadans”. Però el precedent de Collboni és massa evident i els socialistes, en l’àmbit de Barcelona, s’han fet un fart de demostrar que els importa ben poc el que vulguin els ciutadans: pactes contra natura (ja sigui amb Valls o amb el PP) per evitar alcaldies independentistes (i després diuen que no els agraden “els blocs”); talls del passeig de Gràcia per fer una exhibició de Fórmula 1, tan innecessaris per a la ciutat com per a la Fórmula 1; cessió gratuïta d’un parc públic com el Güell per a la passarel·la de Louis Vuitton sense ni escoltar els veïns; noms d’aeroport decidits en un despatx de la seu del partit socialista; escultures “Pink” per celebrar els 200 anys del passeig de Gràcia que semblen també decidides en un festival de platja; Jocs Olímpics d'hivern que no il·lusionen ningú i Copes Amèrica que obliguen els veïns a obtenir un passi (no és broma) per accedir a casa seva; cocapitalitats culturals que no signfiquen res, tramvies capriciosos, superilles imposades i sentenciades judicialment per incorrecció del procés; un brutal increment del preu de l’habitatge que expulsa cada dia més barcelonins de la ciutat; la clamorosa invasió de models de comerç franquícia que desnaturalitzen el centre; celebracions del dia de la bici amb infracció de trànsit del mateix alcalde, el gest autoritari i de mal gust amb la samarreta regalada per Alèxia Putellas, i finalment aquesta actitud perdonavides davant d’una ERC que se suposa que de manera “natural” els ha de donar suport. Si no estem davant d’una situació d’evident despotisme il·lustrat, és només perquè la situació és de simple despotisme.

Illa es fa farts de dir que l'única majoria possible és la seva i que és el que han votat els ciutadans, però el precedent de Collboni és massa evident i els socialistes, en l’àmbit de Barcelona, s’han fet un fart de demostrar que els importa ben poc el que vulguin els ciutadans

Sánchez, Illa i Collboni provenen d’una cultura política electoralment poderosa, i internament impecable en termes de jerarquia en les decisions i funcionament de la maquinària. Però sempre acaba fallant quan es topa amb la voluntat de la gent i amb la naturalesa de les coses. Ja li va passar a Maragall amb aquella bandera artificial de la ciutat que pretenia (com pretenen ara) esborrar la personalitat històrica a la ciutat, o a Jordi Hereu quan va fer veure que ens deixava votar un referèndum pel tramvia. Si van prescindint d’aquesta manera de l’existència dels altres, i molt en especial de l’existència (i la dignitat) de l’independentisme, que no s’estranyin si Junts s’espavila per impedir-los una investidura que semblava ja feta, o que ERC els recordi que Ernest Maragall, a banda de ser apartat de l’alcaldia per decisió del PSC, encara és un militant de base que vota i arrossega. Ni tan sols cal recordar, parlant de despotisme, el fanatisme d’Illa en favor del 155. O l’entusiasme d’Iceta en la manifestació fatxa de Laietana. D’acord, diu molt poc de Junts i d’ERC que no hagin estat capaços de derrotar uns elements amb totes aquestes característiques, però afortunadament això de governar demana majories i si s’hi val desbancar Trias de la seva victòria electoral també s’hi val posar-ho difícil a Illa. O a Sánchez. No necessàriament per aquest ordre.

Es presenten uns mesos on aquests personatges s’ho juguen tot: benvinguts al club, perquè també s’ho juguen tot (de diferent manera) els independentistes perseguits per la justícia i també s’ho juga tot Puigdemont en la seva tornada confiant que Espanya hagi pogut digerir més o menys la llei d’amnistia. Creien que Catalunya ja estava “pacificada” i han volgut passar-nos per la cara, amb Barcelona com a escenari, la creació d’una “pau” despòtica, repressiva, frívola, adulterada i sobretot hortera. Possiblement, ara mateix no es pugui fer política a Catalunya sense tenir molt present la força del PSC. Però obliden que serà impossible fer política a Catalunya (ni a Barcelona, ni a Espanya), i sobretot serà impossible simular cap “pau”, ignorant els ciutadans i provant d’humiliar l’independentisme. Res, que per si no ho havien entès: s’han equivocat amb nosaltres.