O Illa o Illa

Malgrat la pressió per terra, mar i aire que ha rebut perquè no ho faci, ERC ha tancat el pacte amb el PSC per investir Salvador Illa com a 133è president de la Generalitat. La direcció ha bastit aquests últims dies un acord per tal d’aconseguir que les bases el beneeixin, en un intent desesperat d’evitar com sigui una repetició electoral que acabaria d’ensorrar el partit ara que passa per un dels pitjors moments de la seva història. ERC n’ha patit un gavadal, de crisis, però l’actual té trets especialment desagradables, perquè en aquesta, més enllà dels mals resultats electorals que la propicien i de les discrepàncies polítiques legítimes que en deriven, s’hi barregen qüestions personals que enrareixen el debat fins a límits absolutament barroers i miserables.

Els cartells sobre l’Alzheimer i els germans Pasqual i Ernest Maragall apareguts amb motiu de la campanya dels comicis municipals del maig del 2023 o el ninot d’Oriol Junqueras penjat el maig del 2019 quan ell era a la presó, abans de les eleccions municipals i europees d’aquell any, responen a maniobres totalment ignominioses i reprovables, pròpies del joc brut de la més baixa estofa i impròpies d’una força política que pretén ser seriosa. Perquè un cop s’ha constatat que tot s’havia orquestrat des de dins del partit, ho sabés o no la direcció —tot i que costa de creure que no en tingués ni idea—, l’única sortida possible és reconèixer l’error, assumir les responsabilitats tallant els caps que calgui —no només els dels caps de turc— i articular els mecanismes que siguin necessaris perquè episodis tan vergonyosos com aquests no es repeteixin. I això vol dir que els plats trencats els paguin tots els culpables, tinguin el càrrec que tinguin i portin el cognom que portin.

En aquest escenari tan embolicat, és obvi que l’últim que li interessa a ERC és que hi torni a haver eleccions. Perquè si en circumstàncies normals, els resultats continuarien sent magres; amb el clima tan enrarit que s’ha creat les últimes setmanes, la patacada seria colossal. El partit està en aquests moments en caiguda lliure i si alguna cosa no li convé, és sotmetre la situació present al veredicte de les urnes. Per tant, no té més remei que guanyar temps, amb la convicció que precisament el pas del temps ho cura tot. I això només s’aconsegueix investint Salvador Illa i tenint quatre anys per endavant per refer-se. Que d’entrada serà una decisió molt impopular i font de divisions internes i que li cauran crítiques de tot arreu, bàsicament dels sectors del sobiranisme que ara fan el purista, és un peatge que la direcció —responsable de tot el que ha succeït o bé per acció o bé per omissió— té assumit, conscient que ara li toca replegar-se, passar com pugui la corresponent travessia del desert i esperar que al final del túnel s’hi torni a veure la llum.

Que no es preocupi JxCat, que el PSC no cremarà el país, perquè ja ho està, entre d’altres coses amb la seva inestimable participació

La clau de tot plegat és que l’acord a què ERC ha arribat amb el PSC, sigui més bo o menys, el sàpiga vendre a la militància que l’ha d’avalar. Tasca gens fàcil, perquè si el punt central de la negociació ha estat un sistema de finançament dit singular per a Catalunya que el govern espanyol ja ha deixat clar que no és possible i que, en el millor dels casos, diu que es podria parlar de singularitat dintre del règim comú —que per si sol és un oxímoron i equival a la pràctica a plantejar un nou cafè per a tothom—, el resultat no pot ser mai un model com el del País Basc i Navarra. Una altra cosa és que ERC es conformi amb el compromís d’“avançar progressivament cap a la sobirania fiscal”, o quelcom semblant, que per molt que s’estableixi per escrit un calendari d’aplicació de la mesura, tractant-se del PSOE, que és qui realment talla el bacallà per damunt del PSC, no és garantia de res. Més aviat el contrari, perquè les promeses del PSOE, i en especial del seu actual líder, Pedro Sánchez, acostumen a ser paraules que se les emporta el vent.

Qui més despietadament està furgant en la ferida interna d’ERC és JxCat, perquè el que voldria és que s’hagués decantat pel seu líder, Carles Puigdemont, tot i ser una opció que no disposa de la majoria suficient per tirar endavant, en lloc de fer-ho per Salvador Illa. I és que JxCat sí que s’estimaria més que es repetissin les eleccions, perquè té el convenciment que podria beneficiar-se de l’ensorrament d’ERC i impedir així que el tripartit entre el PSC, ERC i Comuns Sumar que ara és viable per la mínima —68 diputats justos— deixés de ser-ho i obrís un nou escenari en què l’única alternativa possible passés irremissiblement per l’acord de JxCat i el PSC. D’aquí la forta pressió exercida, que fa servir tota mena de mecanismes per demonitzar qualsevol pacte amb el PSC i presentar l’eventual mandat de l’exministre de Sanitat com el pitjor dels mals que pot patir Catalunya, obviant detalls no menors com que, per exemple, el 2010 Artur Mas va ser elegit per primera vegada president de la Generalitat gràcies a un acord d’investidura amb el PSC.

Llavors el PSC era bo perquè li feia costat i ara no ho és perquè els hereus de CiU es quedaran sense tocar el poder a què aspiraven? El temps, en tot cas, dirà si l’encara hipotètica presidència —en tant que pendent del parer dels afiliats d’ERC— de Salvador Illa haurà estat bona o dolenta, com ho ha fet amb tots els presidents que han ocupat el càrrec. També en el seu dia la designació de José Montilla va ser motiu de controvèrsia, però, més enllà d’altres consideracions, el seu mandat, vist en perspectiva, va ser institucionalment irreprotxable. Per això no tenen sentit les prediccions catastrofistes que des de JxCat i el seu entorn s’escampen perquè ERC no doni la presidència de la Generalitat a un representant, diuen, del 155. “Pareu de jugar amb foc, que ens cremareu el país”, comminen al partit ara provisionalment dirigit per Marta Rovira. Però que és que potser JxCat no ha investit Pedro Sánchez, que al seu moment sí que va donar suport explícit a Mariano Rajoy per suspendre l’autogovern de Catalunya mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució?

Que és que potser els càrrecs que van romandre a la Generalitat, d’ERC, però també del PDeCAT (ara JxCat), no van ser els principals i més entusiastes col·laboradors en l’aplicació d’aquest article 155, com va constatar el mateix PP, que va ser el primer sorprès de les facilitats trobades per dur a terme la intervenció de l’autonomia? Que és que potser Carles Puigdemont no acceptaria el suport del PSC per ser ell l’investit, que és precisament el que ha pretès des de bon principi? O, en fi, que és que potser no són ells mateixos —ERC, però també JxCat— els que del 2017 ençà han cremat el país? Que no es preocupi JxCat, que el PSC no cremarà el país, perquè ja ho està, entre d’altres coses amb la seva inestimable participació. Dit d’una altra manera, el país no es va enfonsar abans perquè governés José Montilla ni ho farà ara perquè ho faci Salvador Illa. Al contrari, des del punt de vista nacional, pot ser fins i tot un revulsiu.

JxCat pot fer pagar les conseqüències de l’entesa entre ERC i el PSC al PSOE i condicionar l’estabilitat de Pedro Sánchez, com ja va avisar la setmana passada al Congrés en rebutjar-li el sostre de despesa, que, ara com ara, li impedeix presentar el pressupost espanyol del 2025. Si la rebequeria per no sortir-se amb la seva és amargar-li la legislatura, estarà, en tot cas, en el seu dret de fer-ho. Mentrestant, però, la conclusió és que, per molt que sigui a desgrat de JxCat, a ERC no li queda més alternativa que investir el primer secretari del PSC. Parafrasejant el 130è president de la Generalitat, el repte que ara té davant ERC és o Illa o Illa.