Aquests darrers dies ha passat sovint que trobaves, en un canal privat o públic i a qualsevol hora del dia, un debat o una tertúlia que et volien esmenar la vida. La freqüència i facilitat per trobar demagogs amb sandàlies o pedagogs il·luminats a les graelles sol dependre de cicles electorals més o menys escapçats, tot i que ara semblem travessar una ona electoral de llarga durada. Tot diria que s’ha obert una temporada incerta que no sabem ni com ni quan s’acabarà. Si el debat polític t’assalta en un cafè, pots adonar-te com els jugadors de dominó o de botifarra no aturen ni per un moment el joc per parar l’orella… i si algú escolta alguna proposta o promesa que li fa peça, somriu sorneguer per un moment,… i dos o tres segons després tot torna a ser igual. Es restableixen les realitats paral·leles i cadascú dels que parla torna a anar a la seva. Mentre creix la distància entre el món dels del faristol i els del cigaló, es fa més gran l’abstenció per incompareixença de la política. És difícil que ja ningú es deixi emportar per sobreactuacions dels més abrandats, ni que passin inadvertides (o es perdonin) les falòrnies. I, tanmateix, el que tanca el joc del dominó carregat de cincs i sisos i el que fa trontollar la taula amb el crit de botifarra, no deixaran de ser com són ni d’esperar un altre 1-O per defensar urnes. Les seves urnes.
Companyes i companys, aquesta amenaça de retorn d’Illa a Montilla té poques oportunitats si els polítics que saben fer política juguen bé les seves cartes
Ara, amb noves incerteses obertes com les eleccions a la Unió Europea, i un 11-S que ve amb nova direcció a l’ANC, i un proper octubre, podem revinclar amb organització i mobilització la realitat grisa que alguns volen: una realitat que torna de Montilla a Illa, el senyor d’eterna ganyota de commiseració que ha guanyat (no ho oblidin pas, perquè els ho repetiran tantes vegades com faci falta) en vots i en escons (però que, tanmateix, s’adona que no totes li ponen…)
Però és que de Montilla a Illa el PSC ha canviat molt. Amb la desaparició política de Pasqual Maragall, no sols va perdre somriures empàtics (que no ha recuperat mai més), sinó una proximitat gairebé encomanadissa. Pobre PSC, qui t’ha vist i qui et veu, per més que la manipulació de les fotografies vulgui treure semblances impossibles de Salvador Illa amb Ernest Lluch. Aquest PSC és trist, subordinat, sense identitat pròpia ni cap esperança que el redimeixi, ni un bri d’ardidesa ni de rauxa. Aquest PSC té la mateixa arrel corcada de l’obediència borbònica. Està escrit: si li deixem, ens farà retrocedir d’esma, fent-nos topar de cap en una i altra soca…
Companyes i companys, aquesta amenaça de retorn d’Illa a Montilla té poques oportunitats si els polítics que saben fer política juguen bé les seves cartes. Deixant de banda personalismes i treballant i organitzant-se per a quan calgui (que serà i és ben aviat). Amb el contrapunt obligat i necessari de l’ANC, si Lluís Llach, Josep Costa, Julià de Jodar i la nova direcció de l’ANC retroben el pols de la confrontació intel·ligent i de la lluita més digna.