Illa no enganya ningú

Salvador Illa va dir des del primer moment de ser a la Generalitat que un dels seus objectius com a president seria normalitzar la relació institucional de Catalunya amb Espanya. En línia amb el discurs oficial que marca Pedro Sánchez, del que es tracta és de treballar per poder assolir, com efectivament proclama l’anomenada llei d’amnistia, “la normalització institucional, política i social a Catalunya”. I com que l’exministre de Sanitat és un alumne molt aplicat, és dels que corre a fer cas de la doctrina del seu mentor sense dir ni piu i s’afanya a aplicar el mandat que li arriba de la Moncloa.

El líder del PSC no enganya ningú. Per molt que sectors teòricament més sobiranistes, en especial de JxCat —com es va veure la setmana passada a la primera sessió de control al Parlament—, el critiquin perquè entenen que és el que en diuen un “president sucursalista” i que està a les ordres del Madrid que es coneix com a concepte polític —en el seu cas, de la banda de Ferraz, que és el carrer on hi ha la seu central del PSOE—, ell no ha dit mai que fos ni catalanista ni un socialista català que anava per lliure. Al contrari, ha deixat ben clar que és un socialista català, sí, però ben orgullós de ser espanyol, i que no farà mai res que pugui anar en contra d’Espanya. De fet, és un socialista espanyol més, amb la diferència respecte d’altres que ell ha nascut a Catalunya. I és així perquè no pot ser d’altra manera, perquè en realitat, del PSC, encara que mantingui el nom, només en queda la part del PSOE.

És des d’aquesta òptica que el primer secretari del PSC no enganya. No ha fet res que no digués que faria. I així s’explica que hagi acompanyat aquí i allà el rei d’Espanya, que s’hagi vist tantes vegades amb Pedro Sánchez o que hagi participat en la celebració del 12 d’octubre a Madrid

El PSC va néixer el 1978 com a resultat de la confluència i la fusió, d’una banda, del socialisme català representat pel PSC-Congrés de Joan Reventós i el PSC-Reagrupament de Josep Pallach —i de Josep Verde Aldea, després de la mort prematura d'aquell— i, de l’altra, del socialisme espanyol representat per la Federació Catalana del PSOE de Josep Maria Triginer. Durant molt temps van conviure, sovint més malament que bé, les dues ànimes, l’espanyola i la catalanista, perquè el socialisme català d’aquells temps era catalanista, dels que defensaven sense embuts el dret d’autodeterminació de Catalunya. Això va durar fins que va arribar l’hora d’exercir aquest dret d’autodeterminació, i llavors va ser quan el partit, el 2013, amb Pere Navarro al capdavant, va renunciar als seus principis i, entre PSC i PSOE, va triar PSOE. El sector catalanista —el de Joaquim Nadal, Ernest Maragall, Marina Geli, Antoni Castells, Joan Ignasi Elena, Àngel Ros i companyia— se’n va anar, i d’aleshores ençà internament ha sigut una bassa d’oli, perquè d’ànima només n’hi ha quedat una, l’espanyola, la del PSOE. Es continua dient PSC, conserva la marca, però és el PSOE.

Aquest és el terreny de joc en què es mou Salvador Illa, el de l’ànima espanyola, que fins i tot es podria qualificar d’espanyolista a la vista dels companys de viatge —els del bloc del 155: PP, Cs et alii— que havia escollit abans d’arribar al palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. I això no és una crítica, és una mera constatació que il·lustra, però, quin és el tarannà del 133è president de la Generalitat. És des d’aquesta òptica que el primer secretari del PSC no enganya. No ha fet res que no digués que faria. I així s’explica que hagi acompanyat aquí i allà el rei d’Espanya, que s’hagi vist tantes vegades com ha calgut amb Pedro Sánchez, que hagi reprès la relació amb la cúpula de la judicatura espanyola a Catalunya, o que hagi participat en la celebració del 12 d’octubre a Madrid —una festa en què els catalans no tenen res a celebrar, però els espanyols sí, perquè és la seva festa nacional— després de catorze anys sense que cap president de la Generalitat hi anés.

Els qui esperaven una altra cosa o deuen tenir un pa a cada ull o bé un tap a cada orella, o les dues coses alhora, perquè això és el que ha fet i el que continuarà fent. S’ha d’admetre que, en aquest context, Salvador Illa és coherent i conseqüent, i que potser els que no en són, de congruents, són altres, els que l’acusen d’un grapat de renúncies que ells mateixos, amb les seves actuacions anteriors, han facilitat, i els que, al cap i a la fi, han fet possible que avui Catalunya tingui un president com ell. L’actual líder del PSC no és Pasqual Maragall, s’assembla més a José Montilla —més enllà de l’acudit fàcil que comparteixen part del cognom—, però encara és aviat per saber quin dels dos acabarà sent més ben valorat, perquè el mandat del d’Iznájar (Còrdova) com a 128è president de la Generalitat cal no oblidar que va ser, institucionalment parlant, i a desgrat dels qui s’haurien estimat més que fos diferent, impecable.

Salvador Illa tot just acaba de començar i se li ha de donar marge per veure com se’n surt abans d’emetre segons quins judicis precipitats. El que és segur és que no defraudarà, si més no els seus, que ja saben quin peu calça. La seva prioritat és Espanya, o, si es vol, Catalunya dintre d’Espanya. En poc temps ha marcat distàncies, sense fer soroll, amb els presidents catalans que l’han precedit en el càrrec i ha deixat ben clar que la seva és una agenda pensada i feta en clau espanyola, perquè ningú no s’enganyi ni tingui falses expectatives. Els qui li recriminen que, amb un capteniment com el que ha exhibit aquestes primeres setmanes, normalitzar la relació institucional a Catalunya i de Catalunya amb Espanya equival a rendir vassallatge als senyors (espanyols) que controlen la colònia (catalana), hauran de fer alguna cosa més que queixar-se si no volen que al Palau de la Generalitat s’hi estigui més d’una legislatura.

Perquè els responsables que hi sigui són ells, que amb la incompetència manifesta mostrada els darrers mandats —malbaratant fins i tot la primera i única majoria absoluta sobiranista no tan sols en escons, sinó també en vots, que hi ha hagut al Parlament— han aconseguit quedar-se sense l’electorat que durant tant de temps els havia fet confiança. De moment, però, no els queda més remei que afrontar les particulars travessies del desert, que s’han guanyat a pols.