Comprometre’s a governar per a tothom és un clàssic de les preses de possessió dels presidents de la Generalitat. Salvador Illa no en va ser l’excepció quan va assumir el càrrec el 8 d’agost del 2024, fa gairebé nou mesos. De fet, és expressar allò que és obvi i que, per tant, no caldria ni esmentar, perquè se sobreentén que en democràcia hauria de ser sempre així. Si es fa, doncs, és perquè tots els nous presidents senten que, una vegada rere l’altra, la promesa no es compleix. I al líder del PSC li passa el mateix, que, malgrat les bones paraules i potser també les bones intencions, tampoc no governa per a tothom, digui el que digui la marca corporativa del govern que encapçala.

Sense negar-li la plena legitimitat democràtica del lloc que ocupa, algú es creu que el 133è president de la Generalitat governa per als independentistes, que, malgrat el desànim general pel qual travessa el moviment i malgrat el que diguin les enquestes, continuen sent un dels segments més importants de la població de Catalunya? Hi ha cap independentista que pensi realment que Salvador Illa està governant per al col·lectiu que vol separar-se d’Espanya? Tots els catalans que no se senten espanyols, i que no tenen necessàriament per què ser independentistes, estan segurs que governa també per a ells? Si el cap de files del PSC no governa per a pràcticament la meitat dels catalans, es pot dir que, a diferència del lema oficial de la festa de Sant Jordi d’aquest any que proclama que Sant Jordi és de tothom, ell, en canvi, no ho és, de tothom. El mateix plantejament de la festa del patró de Catalunya en aquests termes per part del govern de la Generalitat —seguint l’eslògan de capçalera de la legislatura socialista que parla d’El Govern de tothom— té en realitat, al contrari del que pugui semblar, caràcter excloent, perquè deixa fora una part de la ciutadania, en la mesura que el que transmet és un missatge estrictament descatalanitzador.

El PSC, de fet, fa temps que intenta descatalanitzar la festa de Sant Jordi i enguany, aprofitant que mana als dos costats de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, ho fa de manera totalment desacomplexada i descarada. Perquè això, esborrar qualsevol signe de catalanitat i convertir-la en una festa espanyola més, és el que amaga el lema Sant Jordi és de tothom, que dona peu a una pregunta ben senzilla: de qui eren tots els Sant Jordi que s’han celebrat fins ara, doncs? Dels catalans, òbviament, que sembla que sigui el que molesta. Sant Jordi no és només el dia del llibre i de la rosa, és també la festa del patró de Catalunya, i això és així des que ja a principis del segle XI Sant Jordi té la condició de “patronatge reial” dels monarques de Catalunya i l’Aragó, quan això que es diu Espanya encara no existia. Sant Jordi, per tant, continuarà matant el drac i salvant la princesa, i ho farà en català per molt que a alguns sembla que se’ls indigesti que sigui d’aquesta manera.

El PSC fa temps que intenta descatalanitzar la festa de Sant Jordi i enguany, aprofitant que mana als dos costats de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, ho fa de manera totalment desacomplexada i descarada. Esborrar qualsevol signe de catalanitat i convertir-la en una festa espanyola més és el que amaga el lema Sant Jordi és de tothom

Una altra mostra de per a qui governa Salvador Illa és la polèmica que ha envoltat al ja exdirector de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, que és com en aquest cas s’anomena el delegat del govern català. Christopher Daniel Person, un personatge gris sense mèrits especials més enllà de l’afecció partidista, que és qui ocupava el càrrec, ha estat finalment destituït després de guanyar-se l’antipatia pràcticament de tothom per negar-se a fer servir el terme Catalunya Nord, que fins i tot un Estat tan centralista i jacobí com la mateixa República Francesa reconeix. El 133è president de la Generalitat ha acabat cedint, però no probablement per la queixa unànime del bloc catalanista, sinó perquè s’ha adonat, encara que hagi trigat a fer-ho, que posicionaments d’aquesta mena resten més que no pas sumen d’acord amb els seus propis estàndards de veure l’acció política.

Un dels principals crítics d’aquesta manera de fer és JxCat, que per darrere, tanmateix, s’avé a fer negocis amb el PSC, si del que es tracta, a més, és de tocar poder. I és que resulta que el nou delegat de la Generalitat a Perpinyà és l’exalcalde de Puigcerdà, Albert Piñeira, militant primer de CDC, després del PDeCAT i finalment de JxCat. És a dir, un convergent de pro, de tota la vida, que passa a engruixir les files de l’equip amb gen sociovergent de què s’ha envoltat Salvador Illa, com si d’un refugi per a càrrecs processistes es tractés. Una formació, la de Carles Puigdemont, que mentre amb una mà fa la gara-gara al líder del PSC, amb l’altra s’enfada amb Pedro Sánchez i l’amenaça de retirar-li el suport si no tanquen d’una vegada els acords que han treballat els últims mesos.

Sentir per boca de Jordi Turull l’enèsim ultimàtum al PSOE és per fer-se un fart de riure o directament per no fer cap mena de cas d’una cançó de l’enfadós que, a còpia de repetir-la, cansa. Aquest cop el límit del compliment —se suposa que per fer efectiva, entre d’altres, la delegació de les competències en immigració a la Generalitat— JxCat el fixa en el mes de maig. Però també ho havia sigut el mes de gener i no tan sols no va passar res, sinó que mentrestant les dues parts han arribat a altres pactes sobre, per exemple, el repartiment de menors migrants entre les autonomies o les mesures econòmiques per ajudar les empreses a fer front a l’augment dels aranzels per les exportacions als Estats Units implementat per Donald Trump.

JxCat fa allò d’escanyar però no ofegar, perquè, encara que posi contra les cordes el líder del PSOE, rebutja l’oferiment reiterat i reiteratiu d’Alberto Núñez Feijóo de pactar una moció de censura, conjuntament amb el PNB, per fer-lo fora de la Moncloa. El que passa en aquest supòsit és que el president del PP, com a bon gallec, pateix d’amnèsia momentània i s’oblida de precisar que, perquè tiri endavant, cal també el suport de Vox, que ara com ara ni els nacionalistes bascos ni els catalans no tenen ganes de compartir. Pedro Sánchez, de moment, pot estar relativament tranquil, i de retruc Salvador Illa, que pot ser que no governi per a tota la població de Catalunya, però que mentre no governi contra JxCat tampoc no cal que pateixi.