Ho publicava divendres El Nacional: “El Rei copa l’agenda de Salvador Illa fora de Catalunya en els 100 primers dies de Govern”, i explicava que havia participat en actes al costat de Felip VI en tres de les quatre visites fora de Catalunya que ha fet des de la seva investidura. És evident que ningú no se sorprèn de la voluntat d’Illa de forçar la malmesa relació de Catalunya amb el Borbó com a gest de “normalització” de la societat catalana, que, en l’argot socialista, vol dir, ras i curt, espanyolització. Illa ha vingut per fer desaparèixer tot rastre de revolta independentista i fer tornar Catalunya a la cleda, convertida en una ovella disciplinada.

Però fins i tot assumint que l’actual president de la Generalitat carrega a les espatlles la santa missió de disciplinar Catalunya i recosir la gloriosa unitat d’Espanya, fins i tot així la sobreexposició al costat del Rei supera amb escreix els pitjors auguris. Per què? Per què s’ha convertit en el primer cortesà del regne? Si era per allò del simbolisme de “la Catalunya torna”, ja en tenia prou amb la primera visita, després d’anys de presidents catalans negant-se al cerimonial del vassallatge. La segona encara podia entendre’s com un reforç de genuflexió, no fos cas que l’ofès Borbó no en tingués prou. Però la tercera ja adquireix categoria d’estratègia planificada, i ens dona les pistes del que és un minuciós full de ruta per, manllevant el mot de l’ínclit Borrell, “desinfectar” definitivament Catalunya.

Illa ha vingut per fer desaparèixer tot rastre de revolta independentista i fer tornar Catalunya a la cleda, convertida en una ovella disciplinada

Però de qui és el full de ruta? És a dir, és Salvador Illa qui es posa al servei de la causa d’Espanya aprofitant el poder que li atorga la Institució més important de Catalunya? O es tracta d’una operació d’Estat que fa servir Illa com el seu peó qualificat? Tant se val barretina vermella, com vermella barretina, que diu la dita popular, per bé que en aquest cas, l’ordre dels factors altera el producte. De fet, resulta meridianament clar que des del Primer d’Octubre i la repressió posterior, tots els esforços d’intel·ligència de l’Estat passen per desactivar, neutralitzar i eliminar qualsevol conat de rebel·lió independentista. I, per bé que els partits independentistes han fet esforços notables per facilitar la feina a Espanya, l’Estat necessitava controlar el poder de la Generalitat per reblar el clau i invalidar l’independentisme en aquesta generació, i més enllà. Adormir la bèstia el màxim de temps per tal que, si es despertés, ja no tingués cap bufera. En aquest sentit, mai no es podrà agrair prou el paper d’ERC en el seu paper de facilitador de la investidura de qui vol acabar amb la Catalunya catalana. Certament, l’anunci de Marta Rovira es va complir: va tornar a acabar la feina...

I per a aquesta missió de deconstrucció de Catalunya no hi havia ningú millor que Salvador Illa, l’home desangelat, sense cap altre carisma que el del funcionari aplicat, espanyolista de soca-rel, defensor de la repressió i vacunat de qualsevol virus catalanista. Seria un president sense complexos de catalanitat, ni cap escrúpol a l’hora de posar Catalunya als serveis dels interessos espanyols. Per això cal la sobreexposició amb el Borbó, i per això mateix la seva presidència és d’una grisor soporífera. En cent dies no tenim ni una sola roda de premsa on hi hagi hagut cap iniciativa rellevant, ni tampoc cap projecte que permeti avalar la tesi —profusament defensada per l’Upper Diagonal— que Illa “farà coses”, en contraposició als indepes que, segons el seu venerable criteri, només ens dediquem a somiar truites. Però resulta que Illa ni tan sols “fa coses”, a excepció de gestualitzar un permanent vassallatge al Borbó, i anestesiar de tal manera la vida política catalana, que ha esdevingut completament plana.

No cal dir que per aital anestèsia s’han utilitzat els mitjans públics catalans que han ajudat a crear una atmosfera amorfa, sense cap sentit crític, allunyada de la “política”, com si la política fos un mal social. Illa necessita justament aquest ambient per poder reduir el sentiment nacional català a la pura anècdota: baixar al màxim el sostre del debat polític, i augmentar el pa i circ televisiu. Està intentant crear una Catalunya despolititzada, que en la nostra realitat nacional vol dir una Catalunya descatalanitzada. És a dir, domesticada. És a dir, derrotada.