Immediatament després de l’escrutini electoral els mitjans de l’establishment s’han afanyat a proclamar i celebrar “la mort del Procés”, però seria molt miop confondre la victòria minoritària de Salvador Illa amb la idea que els catalans es conformaran a partir d’ara a exercir com una comunitat autònoma castellana més. La voluntat de ser, la reivindicació de l’autogovern i l’afirmació de la identitat pròpia dels catalans continuarà indefectiblement determinant la política catalana i també l’espanyola com ha passat al llarg de la història.
El que ha canviat el Procés ha estat reduir l’àmbit catalanista a l’estricta opció independentista i, és clar, ara hi ha menys independentistes que abans catalanistes i a més estan dividits. Tanmateix, les conseqüències del Procés seran en bona part irreversibles. Tant li fa proclamar la mort del Procés, perquè l’independentisme no desapareixerà. El que no queda clar és com s’ho faran els seus líders per recuperar la credibilitat, atès que tothom ja veu la independència de Catalunya tan a prop com els socialistes la societat sense classes, i no s’ha de descartar que sorgeixin noves ofertes que remoguin altre cop el mapa polític català.
Malgrat el resultat electoral, Esquerra Republicana està en condicions de mantenir una posició de poder considerable. Li pot exigir la lluna al PSC a l’ajuntament de Barcelona, a les diputacions, a Madrid i a la Generalitat a canvi de fer president a Salvador Illa
De moment, però, els actors són els que són i assistirem els propers dos mesos a diverses representacions al Parlament, que tindran probablement un final feliç en el darrer minut per evitar la repetició dels comicis. El que ha de passar a Catalunya té dues incògnites. Què farà Pedro Sánchez i què farà Esquerra Republicana, perquè el que farà Junts per Catalunya no ofereix dubtes.
Carles Puigdemont presentarà la seva candidatura a la presidència de la Generalitat i la seva elecció es veu ara improbable, però no pas descartable del tot quan la política esdevé un continu Dragon Khan. Falta saber el resultat de les eleccions europees, quan i com anirà l’aprovació de l’amnistia, si els jutges seran capaços de superar la temptació d’empresonar el candidat a la presidència i quines conseqüències tindria. I al capdavall, Salvador Illa no pot reivindicar-se com el candidat més legítim, si a Madrid i a Barcelona han estat els socialistes qui governen havent perdut les eleccions. I en aquest sentit es pot entendre que Puigdemont reclami el suport recíproc.
Junts pretén formar govern al 50% amb ERC forçant tots dos partits, amb poder decisori a Madrid, l’abstenció del PSC. Si no ho aconsegueixen, el pla B de Puigdemont és mantenir la negociació amb ERC perquè no faci president a Illa i a anar a una repetició electoral amb una mena de reedició de Junts pel Sí, és a dir, Junts i ERC, i fins i tot potser la CUP, presentant una candidatura independentista unitària que consideren guanyadora per assegurar un govern d’obediència estrictament catalana.
A Madrid tothom parla d’eleccions generals ben aviat. Probablement una eventual repetició electoral a Catalunya portaria a Pedro Sánchez convocar eleccions generals el mateix dia
Tot això dependria també de les negociacions d’ERC i Junts sobre els pressupostos de l’Estat. A Madrid tothom parla d’eleccions generals més aviat que tard. Per aprovar els comptes, els partits catalans exigiran un finançament singular per Catalunya equiparable al basc. Si segons com vagin les europees i segons els pronòstics que facin les enquestes, si Pedro Sánchez es veu capaç de guanyar unes eleccions generals, rebutjarà les demandes catalanes i amb aquest pretext convocarà eleccions generals segurament el mateix dia que les catalanes, amb l’objectiu principal de prescindir del suport de Junts per Catalunya. I en aquest cas, si es vota tot el mateix dia, també una candidatura unitària independentista en les eleccions catalanes tindria molt difícil superar un PSC que en les generals més disputades sol superar de llarg el milió de vots.
Hi ha una manera de resoldre l’equació en la qual els independentistes no tindrien res a fer. Salvador Illa pot presentar-se a la investidura i trobar-se que, sense haver pactat res que es pugui explicar, que és el que se sol dir, voten a favor seu PP i Vox, tal com estan demanant interessadament els espadatxins de la Caverna. Immediatament, Illa resultaria elegit president de la Generalitat perquè tots tres sumen majoria absoluta, però això desmuntaria tota l’estratègia de Pedro Sánchez basada en el rebuig de l’extrema dreta. Per tant, és probable que Sánchez li digui a Salvador Illa que si no té garantit el suport d’ERC i Comuns no s’arrisqui a ser elegit president amb els vots de Vox i que no presenti candidatura, encara que el risc d’això sigui la repetició dels comicis.
Així que tot depèn d’Esquerra Republicana, un partit imprevisible perquè les seves bases militants tenen una trajectòria rebel que les honora i perquè ara mateix no se sap qui mana de debò. A ERC no li costaria gens quedar la mar de bé votant a favor de la investidura de Puigdemont, sempre que el PSC li garanteixi en privat que no s’abstindrà, que de cap manera Puigdemont serà president i haurà d’anar-se’n a casa. Després d’això, arribant al final del termini, ERC es carregaria de raons per apostar per l’estabilitat i evitar noves eleccions. Alguns sostenen que la desfeta d’ERC ha estat per la seva connivència amb els socialistes i que continuar amb la mateixa estratègia seria políticament suïcida. Tanmateix, ERC, malgrat el resultat electoral, està en condicions de mantenir una posició de poder considerable. Li pot exigir la lluna al PSC a l’ajuntament de Barcelona, a les diputacions, a Madrid i a la Generalitat a canvi de fer president Salvador Illa. La legislatura dura quatre anys, i en aquests quatre anys ERC continuaria tenint molta gent col·locada a les institucions amb recursos i amb capacitat d’eixamplar progressivament la base. Deia Giulio Andreotti que el poder desgasta a qui no el té i, en aquest cas, qui no el tindria seria Junts per Catalunya, que si no funciona la Puigdemont experience entrarà inevitablement en una nova fase de refundació i ves a saber, potser llavors Junts i ERC es barallen aquest cop aviam qui és el millor amic dels socialistes tot cridant “Illa, president; Catalunya independent”.