Cada vegada que Salvador Illa apareix a la televisió, no puc evitar pensar en la salvatge destrucció de Gaza. Qualsevol que hagi vist fotografies de la Catalunya anterior als anys 60, sap fins a quin punt els catalans han estat convertits en figurants d’un paisatge despersonalitzat, espremut amb el suport moral i militar del capitalisme nord-americà. De fet, tota la costa dels Països Catalans va ser transformada, ja fa anys, en un gran conglomerat de serveis turístics i comercials, desvinculat del territori, per preservar la pau d’Espanya i els equilibris de la Guerra Freda. La destrucció ha estat tan profunda que cap dels artistes de fama mundial que Catalunya ha donat en l’últim segle es pot explicar a través del paisatge que va inspirar la seva obra.

Gaza, es dirà, ha estat del tot anorreada. I, d’altra banda, els catalans no mataven els seus veïns, ni van donar suport, com a nació, als nazis i als feixistes italians, com sí que van fer els palestins o els castellans. Però tot això és poc rellevant, si no és per entendre com s’explota el victimisme a Catalunya. O per comprovar fins a quin punt els catalans han col·laborat i continuen participant en la seva pròpia destrucció, mentre s’indignen perquè el govern de Donald Trump vol convertir Gaza en un casino. La majoria dels catalans han sentit, històricament, una simpatia natural per Israel, però una gran part també han deixat que se’n malparli o han fet servir el seu exemple per donar lliçons morals, perquè Israel recorda massa bé la força que els jueus han hagut de fer —i el preu que han pagat— per sobreviure.  

Amb Israel passa una mica el mateix que passa amb Sílvia Orriols en els discursos públics i oficials. L’alcaldessa de Ripoll és l’única figura electa que s’ha oposat frontalment a les polítiques que s’han aplicat a Catalunya des de l'intent de referèndum de l'any 2017. El seu cas és un fenomen tan exòtic que ni tan sols es pot explicar a través del seu partit —sense el qual, tanmateix, tampoc no hauria pogut sobreviure—. Orriols ha subsistit entre les costures del sistema, per un seguit d'errors de la mateixa xarxa d'interessos polítics i comercials que va comprar els catalans i els va fer còmplices de la destrucció del seu territori en la segona meitat del segle XX. La veritat és que fa una mica d'angúnia veure com els indígenes amb barretina que la insulten sovint es lamenten de la pèrdua d'uns paisatges que no van fer res per protegir, quan la seva destrucció avançava a tot drap. 

Catalunya es troba en una fase de destrucció ja purament espiritual

Fins a cert punt és lògic que Orriols sigui l'única diputada que s'oposa frontalment a les bases de la nova pacificació promoguda pel president Illa. A diferència de la majoria dels catalans, la seva sensibilitat no beu dels discursos dels partits que van acceptar la destrucció del paisatge català a canvi d'evitar el conflicte amb Espanya, després de la mort de Franco. També és lògic que els partits que venen de la Transició la tractin de feixista. Al capdavall, aquest és l’insult que l'imperialisme soviètic i nord-americà, i després el globalisme, han utilitzat per imposar la seva agenda a Europa, des dels temps de la Guerra Freda. Si Orriols comença a tenir cada dia més adeptes és perquè la pandèmia de 2020, i les limitacions mostrades per l'exèrcit rus a Ucraïna han donat el cop de gràcia a l'ordre de la postguerra.  

Pel que fa a Gaza, el seu destí ens pot impressionar, i ens pot saber molt greu, però el procés d'autodestrucció està més avançat entre els catalans que entre els palestins, encara que no es vegi a primera vista. La Gaza actual recorda el Berlín de 1945. Els palestins estan pagant la destrucció material d'una derrota militar a un preu altíssim, quasi apocalíptic. Però els catalans estem molt lluny de la nostra hora zero, i hem perdut moltes ocasions de refer-nos dels errors de la guerra civil i la derrota de 1939. Catalunya es troba en una fase de destrucció ja purament espiritual. Els catalans no només vam intentar treure partit de la destrucció material del país vençut per Franco, en nom d'un progrés i d'una democràcia que mai no van comptar amb nosaltres. A més, fa anys que tenim un sistema de partits que treballa per banalitzar el que queda del país, i que enganya els electors, quan no els menysprea a la cara sense escrúpols. 

Una de les experiències més impactants de la meva vida ha estat veure fins a quin punt Catalunya s'ha mostrat incapaç de defensar-se després de l'enganyifa del procés. Primer van fallar els polítics, però després va ser la gent —la majoria de gent que conec— que va anar aplanant el camí de l'infern amb els seus prejudicis ideològics, el seu cansament i, de vegades, el seu cinisme còsmic. Ara que la rendició moral dels catalans sembla consolidada, el president Illa acabarà de reintegrar el país a l'ordre espanyol a còpia de cosir-lo a impostos. Si la vella immigració va servir per justificar l'especulació urbanística i comercial —i salvar Espanya de la misèria a base de diner negre—, la nova immigració servirà per justificar l'empobriment de la classe mitjana del país que va fer quatre duros amb la prostitució del territori. Aquesta vegada, el soroll de sabres el farà Hisenda.

No és casualitat, doncs, que Orriols sigui presentada com el dimoni, al parlament i als mitjans de comunicació que viuen del pressupost públic. Cinc anys després del 155, és l'única figura electa que encara té credibilitat per tractar Salvador Illa com el que és: el nou recaptador d'impostos de la colònia, l'home que ha de fer inútils els sacrificis i els jocs de mans que els catalans van fer per adaptar-se al franquisme i a la Transició, i mirar de treure’n encara que fos algun profit, com a premi a la submissió. El fet que Orriols visqui atrinxerada a Ripoll no és casualitat. Quan va acabar el procés, ningú no va creure que d’aquella ciutat decadent en pogués sortir una figura que els diaris i els partits no poguessin destruir. Els independentistes van fer, en general, el que ja havien fet la majoria dels catalans fa mig segle: van adaptar els seus discursos patriòtics al marc espanyol per no semblar massa nacionalistes.

Tan nacionalistes com ho és l’Orriols o com ho havia estat sempre la classe política d’Israel, que ara sembla que ha perdut la independència (i la mesura) davant les noves lògiques imperialistes que es disputen el món.