Les aparicions públiques cada cop més sovintejades de Jordi Pujol, que per motius diversos s’han deixat notar de manera especial els últims mesos, talment sembla que siguin l’intent de rehabilitar d’una vegada la seva figura, després del terrabastall que va representar la confessió del 25 de juliol del 2014, segons la qual ell i la família havien tingut durant anys diners amagats irregularment a Andorra. Allò va ser devastador per al 126è president de la Generalitat, que de cop i volta es va veure degradat políticament i personalment per la societat que durant molt temps havia comandat. Deu anys després, tant han canviat les coses com perquè estigui en condicions de recuperar el crèdit perdut?

La història serà la que ressituarà en el seu punt just Jordi Pujol, i de moment potser encara no ha passat prou temps ni hi ha prou perspectiva perquè ho pugui fer de manera definitiva, tot i que cada cop hi és més a prop. En els primers moments, després d’aquella inesperada confessió, en què es va recloure en si mateix, la família i els amics que encara li quedaven, hi va haver un cert sector del món convergent —d’aquell espai que sempre ha continuat existint malgrat que el partit, CDC, i la coalició amb els democratacristians d’UDC, CiU, passessin a millor vida— interessat a restituir la imatge del seu principal mentor, amb independència de l’acceptació social que llavors pogués tenir un gest d’aquesta mena, gairebé com si d’un deure i un deute personal es tractés. Això és el que va ser un primer homenatge dels seus acòlits el maig del 2018. Però el punt d’inflexió no va arribar fins al juny del 2021 amb la publicació del llibre Entre el dolor i l’esperança, una mena de testament, a mig camí entre el reconeixement de culpes i el retiment de comptes amb què admetia l’esguerro —en paraula seva— i demanava perdó.

I des que el febrer del 2022, l’aleshores consellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina —en aquell moment encara independent, però de l’òrbita de JxCat—, el va convidar a un acte a la Universitat de Barcelona sobre Catalunya i la UE amb altres expresidents de la Generalitat, Jordi Pujol ha anat guanyant presència pública. Que si una entrevista aquí, que si una presentació d’un llibre allà, que si una calçotada més enllà, que si un altre acte polític encara molt més enllà, el cas és que el 126è president de la Generalitat ha anat apareixent públicament cada vegada amb més freqüència. En aquest context, no van ser gratuïts gestos com els d’Artur Mas o Núria de Gispert, el febrer del 2023, mitjançant declaracions en què expressaven el convenciment que Jordi Pujol s’havia equivocat amb aquella inculpació, perquè si el que pretenia era carregar tota la culpa per evitar que recaigués sobre la seva dona i els seus fills, és obvi que va errar el tret.

El moviment de Salvador Illa no és, malgrat tot, suficient perquè aquella societat que efectivament Jordi Pujol va comandar, però a la qual un dia va decebre, el perdoni del tot.

Aquest era, en tot cas, un discurs fet en clau d’exculpació i, a més, amb certa voluntat de recosir la diàspora produïda per la implosió tant de CiU com dels partits que la integraven —CDC i UDC—, que després de molts noms, sigles i projectes diferents i d’uns quants anys dispersa finalment s’ha reagrupat mal que bé, si més no la part més convergent, al voltant de JxCat i de la figura de Carles Puigdemont. El mateix Jordi Pujol, de fet, després d’un temps en què no amagava a qui el volia escoltar —coincidint amb l’època de la publicació del llibre Entre el dolor i l’esperança— que se sentia més còmode amb el relat possibilista d’ERC que articulaven Oriol Junqueras i Pere Aragonès que no pas amb el missatge arrauxat de l’exalcalde de Girona, hi ha acabat confluint. No se n’ha fet militant —com tampoc no n’havia estat del PDeCAT—, però a les eleccions catalanes del 12 de maig va donar suport incondicional a Carles Puigdemont i, d’alguna manera, el va ungir com a successor.

L’exlíder de CiU tornava a ser, com ho havia estat a les millors èpoques de CDC, el catalitzador del món convergent de tota la vida, probablement sense proposar-s’ho i sense que a JxCat hi hagués unanimitat a l’hora de voler-ho. Però el cas és que el procés de rehabilitació de la seva persona s’ha accelerat, i ho ha fet, bàsicament, perquè els successors al capdavant de la Generalitat han sigut tan dolents, i com més temps ha passat més n’han sigut, que entre tots l’han acabat fent bo. El gest cabdal, tanmateix, per poder començar a parlar de rehabilitació política ha estat, sens dubte, el de l’actual inquilí del palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, el 133è president de la Generalitat, Salvador Illa, en incloure’l com qualsevol dels seus antecessors, en pla complet d’igualtat, en la tanda de reunions que manté amb tots els que l’han precedit en el càrrec. De moment ja s’ha trobat, a més d’amb Jordi Pujol dimarts passat, amb José Montilla i Artur Mas i aviat ho farà amb Quim Torra i Pere Aragonès, i l’única incògnita és com i quan es produirà la reunió amb Carles Puigdemont. I per què no també una visita, ni que sigui privada, a Pasqual Maragall?

Després de la trobada amb el fundador de CDC, Salvador Illa el va definir com “una de les figures més rellevants de la història política de Catalunya” i durant la campanya electoral que l’ha conduït a la presidència de la Generalitat ja havia reivindicat les polítiques centristes i catalanistes de la seva obra de govern. Les imatges de Jordi Pujol tornant de manera oficial al Palau de la Generalitat en què havia romàs durant vint-i-tres anys, del 1980 al 2003, i fent-ho de la mà de qui sempre li havia fet d’oposició, el líder del PSC, són tot un reconeixement que no es pot passar per alt. A alguns potser els courà que qui el va desposseir dels honors d’expresident de la Generalitat fos un dels seus, Artur Mas, i que qui li permet refer la imatge, encara que sigui sense restituir-li el tractament de molt honorable, sigui un dels altres, Salvador Illa. Però la realitat és la que és, i políticament a vegades és cruel amb uns i generosa amb altres.

El moviment del 133è president de la Generalitat no vol dir, malgrat tot, que sigui suficient perquè aquella societat que efectivament Jordi Pujol va comandar, però a la qual un dia va decebre, el perdoni del tot. Segurament encara hi ha alguns punts foscos que ho impedeixen, però és, en qualsevol cas, una passa molt significativa en aquesta direcció. Sense anar més lluny, el cas dels diners amagats a Andorra, procedents d’una deixa del seu pare, Florenci, de què la seva germana Maria —curiosament traspassada també la setmana passada— no tenia ni idea, està pendent de judici i el fiscal li demana nou anys de presó per associació il·lícita i blanqueig de capitals. Un judici, però, que mentre ell sigui viu no es farà mai, en una demostració que, per molt que la justícia espanyola hagi volgut perseguir-lo, de veritat no ha aconseguit mai res en contra seu.

Catalunya té ara una galeria de set expresidents de la Generalitat consecutius vius: Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès. Només falta que al primer la història li retorni, en el sentit que sigui, el que es mereix. De moment, el seu setè successor, Salvador Illa, ja ho ha fet.