Javier Cercas escriu a El País que el Procés ha guanyat, si és que aquesta legislatura (cosa que ell no desitja) Catalunya aconsegueix obtenir el pacte fiscal que ja Artur Mas reclamava a Rajoy després de la sentència de l’Estatut; López Burniol, per la seva banda, escriu a La Vanguardia cada setmana uns articles que, deixant de banda la seva alarmant deriva quasi justificadora del cop de Franco, mostra un pànic urgent contra el fet que l’independentisme condicioni les institucions espanyoles a través del Congrés dels Diputats: ho considera un signe d’instauració d’un sistema confederal, plurinacional i insolidari, la fi de la nació Espanyola, i promou vivament l’alternativa de l’autodeterminació per tal d’evitar-ho. La desconfiança cap a l’independentisme és tan gran, que ja no es limita a blasmar les vies unilaterals, o de confrontació, o del que ells anomenen vulneració de la legalitat, sinó que ho traslladen fins i tot al fet que l’independentisme pugui obtenir algun avantatge per a Catalunya per les vies “de l’ordre establert”. No tenen el problema, de fet, amb la idea de la independència: el tenen, també i fins i tot, amb la idea de la diferència. De la diferenciació. Dels fets nacionals català i basc.

Hi ha un altre llibre, però, que ajuda a entendre, encara més, en mans de qui està realment la Generalitat de Catalunya: Josep Ramon Bosch, expresident i confundador de Societat Civil Catalana, va escriure l’any 2020 un llibre anomenat “Cataluña, la ruta falsa” que intenta (ja aleshores) girar full del Procés i buscar camins per on reconduir la situació catalana cap a una major “normalitat”. Com a subtítol: “El problema catalán: cómo solucionarlo y no sólo conllevarlo”. Com que el que li preocupa (diu) és l’arrel del problema, se’n va cap a la història per desmuntar els “mites” nacionalistes del 1640 o del 1714 i es fa seves les paraules de Cambó quan deia que el catalanisme i el separatisme són coses contràries. Es tracta, en definitiva, d’un tema de relat. Literalment, “cal articular de nou, de manera harmònica, la consciència de la catalanitat i la noció d’un projecte comú espanyol. I això només serà possible, si aconseguim construir un renovat relat d’Espanya que tingui també accent català”. Els recomano que el fullegin si volen identificar-hi, fil per randa, les frases i reflexions que conformen el pensament de Salvador Illa: federalisme, concòrdia, espanyolitat. No vull entrar en la biografia de l’autor, prou controvertida (la podem consultar en diverses webs), sinó en el contingut del que diu. I és que no hi ha res en aquest llibre que no pogués escriure l’actual comandament del PSC, tan preocupat pel simbolisme, per Tarradellas, per la bandera espanyola al despatx presidencial, per nomenar destacats espanyolistes per a càrrecs d’alta sensibilitat social. Ras i curt, per no entretenir-los, el llibre és un repàs crític a les tesis del nacionalisme català, tot identificant-lo com a romàntic, supremacista, ressentit, limitador dels drets individuals, essencialista, arrauxat, conflictiu i empobridor. Caldria, davant d’això, un patriotisme integrador i “no dual” dels sentiments català i espanyol que passaria, pel que s’acaba veient, per respectar la determinació de mantenir la llengua i la cultura pròpies. És a dir, les actuals corresponents conselleries. Gràcies.

El president Illa, investit per ERC, té l’oportunitat de demostrar que aquest relat d’espanyolitat amable i federal funciona i que no s’esquinça per totes bandes

Repeteixo, que els antecedents de l’autor i els vincles amb Societat Civil Catalana no haurien de desautoritzar, d’entrada, l’anàlisi i el debat tal com el planteja. Sobretot, si es tracta de la mateixa anàlisi que fan avui el PSC i Salvador Illa, que per aquest sol fet mereix ser combatuda amb arguments. La tesi és que la Constitució del 1978 és suficient per al reconeixement de la “singularitat” catalana i que, per tant, no es tracta de voler ser una realitat diferent, sinó una realitat decisiva a Espanya. Es lamenta, això sí, de la inexistència d’un “relat emotiu” que sigui més capaç d’unir Espanya nacionalment (“una efectiva propaganda de recordatori de les evidències que ens uneixen”). No es pregunta, en cap cas, com és que aquest relat (més enllà de la propaganda) costa tant de trobar. Com és que no sorgeix de manera espontània entre els catalans, tan espanyols com som. Com és que el conflicte ressorgeix sempre, històricament, i com és que sempre acaba amb partits prohibits, auditoris clausurats o presidents empresonats. I, sobretot, no es pregunta, en cap cas, què s’ha de fer quan aquesta “positiva influència” a Madrid deriva en engany, en incompliment o en simple manca de respecte: encara avui, Catalunya es regeix per un Estatut que no han votat els seus ciutadans. De fet, els catalans tenim tanta proximitat democràtica amb el text de l’Estatut, com amb el nom de l’aeroport de Barcelona: simplement, no l’hem escollit.

Ara, la gent propera als plantejaments de Societat Civil Catalana, tant el senyor Bosch com el president Illa, investit per ERC, tenen l’oportunitat de demostrar que aquest relat d’espanyolitat amable i federal funciona i que no s’esquinça per totes bandes. Que l’independentisme no té base real, que tot és mite i exageració. Queda clar que la batalla pel relat és la que ha volgut començar lliurant el president Illa, des del monestir de Poblet (Tarradellas mai hauria defensat el 155), fins a l’intent de normalització de la bandera espanyola i l’acotament de cap davant del rei en una competició nàutica totalment desvinculada de la ciutadania. Veurem si la societat civil catalana, la real, és com vol explicar l’associació que porta aquest nom. Veurem si la “Catalunya real” respon a aquesta proposta i si obté els beneficis esperats, sota la promesa de pau i bons aliments. O si la història i els fets tornaran a donar una lliçó als veritables creadors de mites.