Catalunya ha tingut, en els darrers set decennis, dues grans onades d’immigració i dues també importants d’emigració. Entre mitjans dels anys cinquanta i meitat dels setanta del segle XX una potent onada immigratòria peninsular, a la qual no es va poder, ni voler en alguns casos, acollir en condicions lingüístiques, culturals, socials i d’infraestructures mínimament dignes. I una segona onada immigratòria a començaments del segle XXI, i que continua, bàsicament extracomunitària, de procedència diversa (Amèrica Llatina, Europa de l’Est, Àsia i Àfrica), a la qual tampoc s’han dedicat els esforços suficients per bastir una política d’integració/acceptació eficaç.
I dues grans emigracions, menys importants quantitativament i formades bàsicament per intel·lectuals i professionals: la consegüent a la fi de la Guerra Civil, que comportà l’exili forçós dels millors cervells del país; i una onada actual, de joves professionalment ben formats que busquen noves possibilitats de desenvolupament professional lluny de casa nostra.
És obvi que aquestes realitats objectives han fet variar els fonaments dels consensos que la societat catalana havia anat bastint durant segles, i que això cal que tingui una translació imprescindible quan s’intenten definir quins són els trets característics compartits socialment, quines són les formes actuals de la vida catalana.
Hem passat, com tantes altres societats (bàsicament occidentals), d’un hinterland cultural homogeni i comunament acceptat, a un sistema policultural, on moltes tradicions i consensos no han estat presentats o no s’han pogut presentar, i per tant, no s’han conegut o no s’han volgut acceptar per les persones i col·lectius recentment incorporats a la col·lectivitat. Hem passat d’una societat més o menys compacta, al sorgiment d’una societat que podríem assimilar al funcionament d’un arxipèlag.
L’acceptació obligada i acrítica de qualsevol forma de vida, en base a un pretès respecte universal, fa que no siguem prou conscients que tot allò que atempti o pugui atemptar contra els drets humans hauria de ser bandejat
En aquest sentit, he trobat molt interessants les aportacions que Jérôme Fourquet fa en un llibre publicat el 2019 (Éditions du Seuil), i titulat L’archipel français. Evidentment, la societat francesa és diferent de la catalana, però ambdues no són tan llunyanes perquè no se’n puguin extrapolar algunes conclusions. Fourquet indica que la França actual no té res a veure amb aquella nació una i indivisible, i estructurada segons un referencial cultural comú. I la dinàmica d’aquesta metamorfosi, segons ell, revela la creació d’un arxipèlag d’illes que s’ignoren les unes a les altres.
La base de la França d’abans, la seva matriu catòlica i republicana, s’ha dislocat del tot, i aquestes mutacions profundes indueixen un efecte “archipel” de la societat. Un fenomen que comporta la secessió de les elits, l’autonomització de les classes populars, la instauració d’una societat multicultural i la dislocació de les referències culturals comunes. Amb aquest context de fragmentació hom comprèn la crisi profunda del sistema polític, on l’agregació dels interessos particulars al si de coalicions àmplies ha esdevingut quelcom impossible.
És obvi que Catalunya està menys estructurada que un estat com França. L’allau immigratòria de les darreres dècades i la pèrdua emigratòria de persones acadèmicament preparades, fa que la nostra capacitat cohesionada de resposta sigui feble, i que alguns la vulguin situar sota sospita permanent. L’acceptació obligada i acrítica, sota diverses pressions, de qualsevol forma de vida, en base a un pretès respecte universal, fa que no siguem prou conscients que tot allò que atempti o pugui atemptar contra els drets humans hauria de ser bandejat.
Creure que pel simple fet que una pràctica sigui tradicional en un determinat punt del planeta hagi de ser respectada, deixant al marge consideracions lligades als drets humans, em sembla un disbarat. De la mateixa manera que la societat catalana ha anat canviant algunes pràctiques col·lectives tradicionals, perquè no s’adaptaven al progrés de la civilització, haurem de demanar a tothom que faci el mateix exercici. No serà fàcil, però ens hi haurem d’acabar posant un dia o altre.