És cert que vivim una època amb molta polarització de posicions. Però és tan cert això com que aquesta polarització és més qualitativa que quantitativa, és a dir, els extrems són molt poderosos i fan molt soroll però hi ha un enorme carril central de la societat on hi viu la majoria de la població. Amb tots els matisos, diferències i grisos però encara són majoria aquells que se senten incòmodes a les puntes del tauler polític. Aquesta setmana n’hem vist un exemple amb l’acord que permetrà a la Generalitat tenir les competències en immigració. Catalunya tenia 6 milions d’habitants el 1990. El 2007 es va arribar a la xifra dels 7 milions i el 2023 a la dels 8 milions. Però des del 2018 i fins l’actualitat el creixement vegetatiu és negatiu, és a dir, fa set anys que moren més catalans que no pas en neixen. Malgrat això, el nombre d’habitants a Catalunya és superior any rere any, de manera que no cal ser gaire entès en la matèria per concloure que aquest creixement de la població ve donat per l’arribada de persones estrangeres.

El camí del mig, allà on hi ha tanta gent, transita entre els qui durant anys han volgut negar aquesta realitat i els que, a l’altre extrem, han promogut el discurs de l’odi contra els nouvinguts. Entre l’"aquí no passa res" i el "deportem-los a tots" hi ha un espai molt gran. Hi ha una política d’estat, adulta i responsable que s’ha acabat traduint en aquesta carta de drets i deures que inspira l’acord entre Junts i PSOE per la gestió de la immigració a Catalunya. Un acord que busca la cohesió entre tots els catalans i on, per tant, cadascú hi ha de posar de la seva part. Ni és racista parlar d’integració ni és woke assumir que, com sempre al llarg de la seva història, i quasi com a factor inherent a la seva existència, part de la població de Catalunya no hi ha nascut.

Si a Salamanca es considera que tot nouvingut ha d'acabar aprenent castellà, a Mataró amb el català, també"

Traduït a fets pràctics de la futura llei, això vol dir que els nouvinguts aterraran a un país social i democràtic on, lògicament, tindran garantits els drets bàsics com l’assistència sanitària, l’educació o el permís a treball i on, a més, no viuran en centres d’internament (CIE) en condicions infrahumanes que, per cert, van continuar oberts quan Podemos era al govern espanyol i Pablo Iglesias n’era vicepresident. I pel què fa a l’àmbit dels deures, el què és un èxit no és la llista de requisits per obtenir el permís de residència sinó el simple fet que s’assumeixi que, també els estrangers, tenen aquests deures. La llista en sí no suposa cap excepció respecte el què es fa actualment a Europa. Si els ciutadans de Salamanca consideren que tard o d’hora tothom que viu a Salamanca, hagi nascut on hagi nascut, ha de saber castellà, pot resultar lògic que els ciutadans de Mataró pensin el mateix respecte el català.

De fet, ja no és una qüestió de lògica, que també, sinó de legalitat: la llei d’estrangeria actual, redactada molt abans que l’acord Junts-PSOE, diu en el seu article 2.2 que les administracions públiques desenvoluparan mesures específiques perquè els estrangers s’integrin, i això passa tant pel respecte als valors democràtics de la Unió Europea (com per exemple la igualtat home-dona) com per garantir “l'escolarització a l'edat obligatòria i l'aprenentatge del conjunt de llengües oficials”. La mateixa llei considera que saber la llengua d’allà on vas és un “factor essencial d'integració”, i fins on jo sé, el català és llengua oficial a Catalunya. Però per si això fos poc, el 17 d’octubre del 2024, el TJUE (el Tribunal de Justícia de la Unió Europea) va sentenciar a favor d’Holanda en la legislació que obliga a conèixer el neerlandès per obtenir el permís de residència. De fet, des de l’1 de gener de 2022, és obligatori tenir el nivell més elemental de la llengua neerlandesa per tenir-lo: hom disposa d'un any per acreditar-ho.

Si et creus la plurinacionalitat de l'estat, el traspàs de competències no ha de ser en funció de si t'agrada com ho faran ideològicament"

I pel què fa a la discussió de si aquestes competències són més o menys racistes en funció de si les gestiona la Generalitat o l’Estat Espanyol, l’argument cau per si sol i fins i tot sobta la seva absurditat venint d’una formació pretesament vestida intel·lectualment com és Podemos. Si el marc legal és el mateix, per què és racista si es gestiona des de la plaça Sant Jaume i no des de la Moncloa? Si algun dia governen PP i Vox a Madrid i gestionen la immigració de tot l’estat, Podemos demanarà llavors una dispersió de les competències cap a administracions governades per formacions progressistes? Encara més: com és que Podemos no ha demanat un 155 de totes les competències autonòmiques que actualment gestionen els governs de PP i Vox amb polítiques d’extrema dreta? Creure't la plurinacionalitat vol dir que ets respectuós amb la transferència de poder de l'estat a les administracions de les nacions històriques, t'agradi o no com ho facin. Si aproves o rebutges un traspàs en funció de la ideologia que, suposadament, tindrà la Generaliat, llavors no ets plurinacional sinó un paternalista de la mida de Cuba. I finalment, si exigir el castellà no és racista i exigir el català ho és, llavors el criteri no és ideològic sinó nacional. I això, a més de coincidir amb PP i Vox, el què destil·la és, precisament, aquella actitud xenòfoba que tant es critica.