Immigració i catalanitat

La por a la substitució ètnica és universal. La immigració preocupa a tot arreu i gairebé mai es debat serenament. Els prejudicis d’uns i els tabús de la correcció política d’uns altres són com el tap de suro d’un cava que costa de treure. La força emprada per destapar l’ampolla agita el líquid i això provoca que quan s’aconsegueix obrir-la surti disparat un doll d’escuma. Ningú vol parlar de la immigració amb una mica de calma. Els judicis de valor són previs. Catalunya no és cap excepció. La xarxa X, un fòrum cada dia més agrest perquè no s’hi debat amb un mínim de cortesia, és l’escenari de batalles campals sobre la decadència d’occident i, en especial, de Catalunya, per l’allau immigratòria que incideix en els equilibris ètnics d’una societat que si ha crescut demogràficament ha sigut gràcies, precisament, a la immigració. La geògrafa Anna Cabré va demostrar-ho fa molts anys en un llibre imprescindible, El sistema català de reproducció (1999), a partir dels càlculs de natalitat i fecunditat des del 1900. El debat és sempre el mateix: com compatibilitzar l’arribada massiva de població forana, vingui d’on vingui, amb la catalanitat. Si em dirigís a un públic acadèmic, estaria obligat a definir d’una manera molt precisa en què consisteix aquesta catalanitat, però en un article com aquest basta amb una definició estàndard sobre el fet de ser català: llengua, costums i tradicions.

A “Parlem clar”, un article que vaig publicar el 29 de desembre de 2017, vaig afirmar que els ciutadans de Catalunya "som un sol poble, sí, en tant que tots som catalans, però nacionalment no és del tot cert". Per què ho deia això? Doncs perquè en ple debat sobiranista, passat l’1-O i en un moment de desconcert, volia reflexionar sobre per què l’independentisme no havia aconseguit derrotar aclaparadorament l’unionisme. La meva tesi era —i és— que entre els que defensaven que calia eixamplar la base ideològicament i els que només es van decantar per l’independentisme pel greuge econòmic, s’havia perdut la nació. La desnaturalització del país com a resultat d’una baixa natalitat i d’una immigració massiva és el moll de l’os de la discussió. L’espanyolisme es posarà les mans al cap quan llegeixi això, però si en comptes de parlar de Catalunya, estiguéssim parlant d’Espanya, llavors assentirien sense fer escarafalls. Totes les nacions tenen el mateix problema. Com que Catalunya és una nació històrica, digui el que digui l’espanyolisme, i, a més, el nacionalisme ha estat un dels factors de modernitat, com ha passat en altres llocs, els problemes que té són els propis d’una societat avançada. Però per a mi, el problema no és que els catalans no tinguin fills i els primers naixements a Catalunya aquest 2024 hagin estat de parelles immigrades, sinó com fer que aquests nous ciutadans de Catalunya, que en la seva partida de naixement es dirà que són espanyols, adoptin la catalanitat.

En una piulada recent, que repeteix el que ja ha plantejat altres vegades, el professor Manuel Delgado es preguntava si un “immigrant” ho és per sempre. Si la condició d’immigrant és hereditària i, per tant, que les persones que molta gent anomena “immigrants de segona o tercera generació” són immigrants, més que no pas catalans, de per vida. Quan es deixa de ser immigrant? Si fóssim un estat, la resposta seria fàcil, perquè podríem recórrer a l’argument burocràtic per saber qui és i qui no és ciutadà del país. Però la nacionalitat és una cosa més complicada que el que diu un tros de paper. Per això sempre em burlo dels que per assegurar que soc espanyol em diuen allò tan suat de “¿qué pone en tu DNI?”. Són els mateixos que neguen la condició d’espanyols als immigrants de primera, segona o tercera generació, encara que tinguin papers, o tinguin un DNI en regla perquè ja han nascut a la península. És curiosa aquesta doble vara de mesurar. A mi em discriminen per la meva catalanitat en un estat que no reconeix oficialment la plurinacionalitat, i a ells els discriminen, per referir-nos a la discriminació més vistosa, perquè arrosseguen una tradició religiosa que topa amb el laïcisme democràtic. Una altra cosa és quan l’islamisme radical vol envair l’espai públic amb unes normes que violenten els drets fonamentals. Aquí no cal discutir res, perquè estem parlant de delinqüents als quals cal perseguir. El que vull dir és que, com hi ha catalans cristians, també hi ha catalans musulmans, com catalans jueus o catalans sikhs. De la mateixa manera, hi ha catalans blancs, negres, mulats o de qualsevol altre fenotip. El problema no és mai la diversitat religiosa, l’ètnica o el color de la pell. Al contrari, el fet de reconèixer la diversitat cultural, religiosa i lingüística és la solució que prevé els conflictes. Els jacobins s’escandalitzen quan fas un plantejament com aquest perquè combaten la diversitat amb la uniformitat, que és una forma de totalitarisme tan nociu com el dels dictadors que pretenen imposar la unanimitat de pensament. Tots els conflictes nacionals deriven d’això: de la intolerància sobre la diversitat identitària grupal o individual. Evitar-los depèn de les polítiques que s’adoptin.  

El problema no és mai la diversitat religiosa, l’ètnica o el color de la pell. Al contrari, el fet de reconèixer la diversitat cultural, religiosa i lingüística és la solució que prevé els conflictes

Fa anys, quan jo era director d’Unescocat, el Centre per a la UNESCO de Catalunya, vaig apadrinar la constitució de la Comunitat Sikh de Catalunya en un pavelló situat al barri de Sant Andreu de Barcelona. Va ser una experiència molt bonica. Em vaig cobrir el cap amb un mocador, perquè aquesta és la seva tradició. Malgrat que soc agnòstic, vaig fer-ho per educació, perquè faig el mateix quan em poso dret i m’assec quan llegeixen l’evangeli en una missa de difunts. És una simple qüestió de respecte pel qui et convida. Ara bé, no admetria mai que m’obliguessin per força a vestir d’una manera determinada o a observar unes tradicions en les quals no crec ni crec que es puguin imposar. Els sikhs, com els bahá'í, una comunitat religiosa persa perseguida per l’islamisme dels aiatol·làs iranians, no imposen la seva religió. La viuen íntimament i cerquen el diàleg interreligiós moltes vegades amb l’oposició de les jerarquies de les grans religions monoteistes, especialment la catòlica i la musulmana. Com que la religió és una fe privada, només cal regular-ne les manifestacions públiques, però és impossible que serveixi per compartir la catalanitat. L’espai de convivència entre catalans ha de ser un altre.

En una entrevista de Nil Boladeras a Gagandeep Singh Khalsa, portaveu de la Comunitat Sikh, l’entrevistador li pregunta fins a quin punt la llengua catalana havia estat important per a l’adaptació dels sikhs a Catalunya. “Jo parlo set llengües —respon l’entrevistat—, però mai m'he sentit enlloc com em sento a Catalunya quan parlo en català. Enlloc més he vist un sentiment tan fort per una llengua. Quan la gent em sent parlar en català es queden amb la boca oberta, em fan petons, em donen les gràcies, s'emocionen. Això és preciós, no ho havia viscut mai. El fet que la gent reaccioni així t'anima a continuar aprenent català. Us entenem perfectament perquè els sikhs també tenim una llengua, el panjabi, i una cultura pròpia que el govern central [indi i hinduista] voldria eliminar; hem viscut el mateix”. Tenir les mateixes experiències genera, no cal dir, empatia. Sentir-se estimat i respectat encara ho fa tot més fàcil. La catalanitat és la llengua i la moreneta? Doncs jo dissocio una cosa de l’altra, sense obviar, perquè tinc una mica de cultura, les arrels cristianes, jueves i musulmanes d’un territori que va començar a formar-se en trencar amb la dependència carolíngia i posteriorment en expandir-se territorialment cap al sud i les illes adjacents tot combatent el domini moresc. Aquesta és la nostra història i no ens la podem inventar, ni tampoc mitificar, com ningú pot pretendre afirmar que el català no sigui la llengua pròpia de tot el domini lingüístic, de Salses a Guardamar i des de Fraga fins a Maó. El català, el valencià o el mallorquí i el menorquí, tant és el nom que designi la mateixa llengua, només el parlem nosaltres i els nouvinguts que l’adopten.

Adaptar-se. Aquesta és la fórmula. Tot procés d’adaptació es fa mitjançant l’acomodació d’un individu, un grup o una col·lectivitat a una comunitat preexistent. No cal dissoldre’s en una nova identitat si un no ho fa voluntàriament (i tinc molts amics que ho han fet), però sí que cal adaptar-s’hi. Els primers catalans nascuts a Catalunya enguany, l’any passat i l’altre són fills d’immigrants. Ells ja no ho seran. La qüestió és una altra, molt més important que enderiar-se a repetir que Catalunya és un poble decadent perquè els catalans de “veritat” no tenen fills. Vist amb aquests ulls, això ja era així el 1964, segons Cabré, atès que llavors un 50% de catalans ho eren de naixement i l’altre 50% eren producte de la immigració. La constant es manté al segle XXI. La qüestió és com transmetem la catalanitat i la socialitzem perquè els nascuts a Catalunya amb pares de fora l’adoptin amb naturalitat i la llengua catalana esdevingui el carnet d’identitat del nouvingut. “Catalunya serà integradora o no serà”, vaticinà el mestre Josep Termes. Fins al dia d’avui ha estat així. Es tracta de seguir la mateixa senda, perquè la majoria dels catalans hi estan ben predisposats. Segons un estudi del CEO del 2019 sobre cosmopolitisme i localisme, entre les circumstàncies que els enquestats consideraven importants per esdevenir “veritablement català”, en destacaven dues: “sentir-se català” (42,9%) i “poder parlar català” (34,1%). La que menys importància tenia era “ser catòlic” (3%).

La "Catalunya sense catalans", desnaturalitzada, dit amb el dramatisme populista propi dels islamòfobs, només es redreça amb polítiques d'immigració pròpies i amb una promoció de la llengua que no sigui folklòrica. Per començar a posar les coses a lloc, primer cal reconèixer que la immersió ha estat un fracàs que, a més, des de l'aparició de Ciutadans, és atacada per l'espanyolisme per acabar amb la llengua i la cultura catalanes des de dins i aturar la resilient "màquina de fabricar" catalans. S'equivoquen els que volen repetir els arguments del demògraf Joan Antoni Vandellós (1899-1950) dels anys trenta del segle XX sobre la decadència de Catalunya per culpa de la immigració. Els recomano un article d'Andreu Domingo que els pot ajudar a entendre què pensava aquest bon home. Ell parlava dels murcians i els que ara recuperen la seva tesi es refereixen als immigrants de tot el món. El clixé és el mateix. Llavors i ara la solució per cohesionar una Catalunya mestissa, impura, com diria el meu amic Lluís Cabrera, és política. El problema que té Catalunya és que no té instruments de veritat per fer polítiques d'adaptació nacional, perquè només en tindrà amb la independència. Fa massa anys que ens diem mentides des d'un racisme implícit que no volem reconèixer, tant si assenyalem els "moros" com els "expats", dotats d'unes motxilles ideològiques, a dreta i a esquerra, plenes de tòpics. L'extrema dreta se'n beneficia.