Assenyalo Ione Belarra al titular perquè és ella qui ha protagonitzat els exabruptes més indecents, però podria fer-ho amb Irene Montero o amb Pablo Iglesias, o amb la resta de la colla de la pessigolla progre-woke que ha alçat el crit contra l’acord de Junts amb el PSOE per aconseguir les competències integrals en matèria d’immigració. Els atacs contra Puigdemont, Turull, Nogueras i la totalitat de Junts han estat tan bruts i han augmentat tant de decibels, que és inevitable referir-se a ells, malgrat la immensa mandra que fa parlar de tota aquesta genteta.

D’entrada, la prèvia obligada: l’acord que acaba de signar Junts amb el govern espanyol és el traspàs de competències més important que ha aconseguit Catalunya des del Pacte del Majestic, i el supera sobradament. Es tracta d’un bocí de sobirania que a Espanya ha estat percebuda correctament com el que és: una autèntica estructura d’Estat. Per això hi ha hagut tanta histèria als micròfons i tant de soroll en les declaracions polítiques, perquè certament es tracta d’una qüestió de fons, tant conceptualment, perquè permet gestionar un model propi d’immigració, com per les eines que ho facilitaran, des de la finestra única, fins al control de fronteres o la capacitat de donar permisos o decidir expulsions. Amb l’afegit d’enorme transcendència de considerar el català una condició sine qua non per atorgar la residència. Cap dels molts acords que els partits catalans han subscrit al llarg dels anys tenen la transcendència d’aquest, de manera que aquesta vegada els patriotes espanyols patanegra tenen motius sobrats per estar indignats. Òbviament, no és un graó en el camí de la independència, entre altres coses perquè la independència no vindrà via acords, sinó via urnes, però és indiscutible que dota Catalunya d’una sobirania cabdal i la prepara per a ser estat algun dia.

Si l’acord és important, ho és igualment el motiu per aconseguir-lo: el dret que té tota nació a dibuixar un model propi immigratori i a gestionar-lo de manera adequada. Un dret que ha estat una vocació ancestral de país, primer perquè històricament som terra de pas i hem viscut grans immigracions al llarg dels segles. I segon, perquè sempre que Catalunya ha pogut, ha plantejat conceptes immigratoris democràtics i integradors. L’exemple més proper és el “som sis milions” del pujolisme, que va establir les bases d’una Catalunya de tots, malgrat la complexitat de l’arribada de centenars de milers de persones que venien d’altres indrets. Tant el sobiranisme polític com la seva derivada independentista són inqüestionables en la seva concepció democràtica i solidària respecte a la immigració, i, com a nació plena, tenim la vocació de poder-ho gestionar adequadament.

Ha estat un espectacle demagògicament barroer, brut de fons i forma i inequívocament catalanòfob, amb una dialèctica de menyspreu a la nostra societat que ha estat repugnant. I tot plantejat des d’una supèrbia moral tan ridícula que esdevenia patètica

A partir d’aquí, també és cert que cal plantejar el tema amb rigor i sense bonismes naïfs que només empitjoren els reptes que la immigració planteja. Especialment, l’actual allau de persones, sovint provinent de cultures molt llunyanes i amb reptes religiosos i ideològics d’enorme dificultat. Per exemple, és evident que calen plantejaments seriosos en matèria d’integració democràtica, davant el repte de la ideologia salafista amb la qual combreguen molts immigrants musulmans. I també és una qüestió cabdal la integració lingüística, si no volem que el català es minoritzi a gran velocitat. Alhora, també calen mesures responsables respecte a la immigració il·legal i les qüestions de seguretat que se’n deriven. Però tota aquesta complexitat que la immigració planteja només pot gestionar-se adequadament si es tenen els mecanismes de gestió i sobirania que exigeixen.

Si aquesta és la qüestió, resulta francament molt difícil d’entendre l’atac de banyes que li ha agafat a una part de l’esquerra espanyola, amb Podemos al capdavant de la Santa Inquisició, que ha sortit en processó brandant autes de fe contra la gent de Junts. Encara és més peregrina la cosa quan Junts no ho ha demanat per al seu partit, sinó per a Catalunya, nació que tothom sap que ara governa el PSC. És a dir, ha guanyat unes competències cabdals que gestionarà Illa, i no Puigdemont, cosa la qual afegeix rigor i coherència al capteniment del partit. Tot i així, les Belarras de torn han cridat anatema des de les seves tribunes públiques i l’acusació de “racisme” ha planat damunt de tots els catalans. Si Catalunya demana immigració, sembla que és perquè som una colla de racistes i xenòfobs —aquesta també ens ha caigut al capdamunt— que volem expulsar la gent.

Un del partit Más Madrid va arribar a dir-me l’altre dia a can Risto Mejide que amb aquesta competència els andalusos i extremenys que vingueren a Catalunya als anys 60 haurien tingut vetada l’entrada. I es va quedar tan ample. Ha estat un espectacle demagògicament barroer, brut de fons i forma i inequívocament catalanòfob, amb una dialèctica de menyspreu a la nostra societat que ha estat repugnant. I tot plantejat des d’una supèrbia moral tan ridícula que esdevenia patètica. Alhora, els atacs directes a persones del rigor i el tarannà democràtic d’un Carles Puigdemont o d’un Jordi Turull —altrament, víctimes de repressió antidemocràtica— o d’una Míriam Nogueras només poden ser titllats d’indecents. Sens dubte, amb aquesta qüestió Podemos ha fet un pas més en el seu viatge cap al dogmatisme exacerbat, i cada vegada més intolerant. No cal dir que els que més han aplaudit la seva reacció han estat els de la patuleia espanyolista, Vox inclosa, encantats de veure com Podemos els feia la feina bruta. Cosa, altrament, que no és nova a la història. O no han estat la cinquena columna contra els nostres drets moltes vegades? Recordem l’Ada Colau? Apa, a mocar la iaia!