Com tots deveu saber, la immigració és un dels temes més debatuts actualment arreu del món; però a Catalunya més! Catalunya ha estat sempre una terra d’acollida i d’abaixar-se els pantalons sempre que ha calgut, com molt bé il·lustren els caganers que col·loquem a tots els pessebres per Nadal. Ens agrada rebre tothom amb els braços oberts i, si cal, renunciar a la nostra idiosincràsia; ho fem encantats, no volem incomodar ningú. Tota aquesta galanteria (que no fa res més que amagar una gran falta d’autoestima) i els atacs reiterats de l’estat espanyol per destruir tot el que és diferent han provocat que la nostra cultura i llengua estiguin sota mínims i a punt de ser devorades per qualsevol altra cultura amb més amor propi. A on vull arribar amb tot això? Doncs a dir-vos que no es pot gestionar de la mateixa manera la immigració a Catalunya que a l’estat espanyol. Catalunya no té cap estat que la protegeixi, està indefensa davant d’una allau (desitjada per alguns) de nouvinguts d’arreu del món.
Hi ha gent que diu que tothom té dret d’anar a viure on vulgui, que només faltaria! Em sembla una visió molt bonica i romàntica, però poc pràctica. Us poso un exemple a petita escala: imagineu-vos que de cop i volta es presenten tres-centes persones d’arreu del món a casa vostra i us diuen que volen quedar-s’hi a viure (pel motiu que sigui, des del motiu més vàlid, que seria que estan fugint de la fam o d’una guerra, a jubilats europeus que els surt molt més barat viure a casa vostra que al seu país), què faríeu? Els acolliríeu a tots? No cal tenir un màster en matemàtiques per veure que no surten els números. Allà on en mengen dos en poden menjar tres, però tres-cents? Què passaria si en un acte de noblesa i d’humilitat absoluta els acollíssiu a tots? Doncs que dubto que duréssiu vius més de dues setmanes. Ni hi hauria prou menjar per a tots ni seríeu capaços de posar-vos d’acord en res. Cadascú voldria imposar la seva manera de veure la realitat i l’amabilitat inicial s’acabaria convertint en ressentiment i odi. Si ja costa posar d’acord una família de quatre membres, imagineu-vos fer-ho amb una família de tres-centes persones.
Catalunya ha estat sempre una terra d’acollida i d’abaixar-se els pantalons sempre que ha calgut
Enteneu on vull anar a parar? Personalment, crec que els humans tenim el deure d’ajudar-nos entre nosaltres i d’acollir qui faci falta si ho necessita (sigui per guerres, per fam, per pobresa…). D’això se’n diu altruisme i tenir sentiments, i teòricament és molt humà (tot i que hi ha humans que sembla que no hagin sentit mai a parlar de la compassió). La línia de la qual estem parlant és molt fina. Què passa si el nombre de gent que acollim és més gran que la quantitat de recursos de què disposem? Doncs crec que és bastant obvi: ens enfonsarem tots econòmicament i la cultura minoritària acabarà essent absorbida i substituïda per la majoritària; en el cas de Catalunya, serà la cultura forana que desbancarà l’autòctona. Soc una gran defensora de l’altruisme i de l’empatia, però fins al punt de fer passar el benestar dels altres per sobre del meu i de la meva cultura? No ho tinc clar. Sempre he sentit a dir que només pots ajudar els altres si tu estàs bé, llavors com puc ajudar els altres si jo estic sota mínims? Podem acollir gent a Catalunya? Oi tant que sí, la diversitat enriqueix de moltes maneres, però hi ha d’haver un cert control i uns certs límits. No podem fer un sí a tot perquè ni uns ni altres estarem bé. No confonguem el feixisme (no a tot el que no és igual que jo) amb el parlem-ne (analitzar els pros i els contres i fer fins on puguem). Tot i tothom té un límit, no pots donar tot el que tens perquè llavors seràs tu que hauràs de demanar ajuda i el problema inicial continuarà actiu.