“El fenomen migratori impacta de ple en les societats europees i comporta canvis i transformacions per als quals els governs han d’estar sempre preparats i afrontar-los de manera responsable”. Així arrenca l’exposició de motius de la proposició de llei orgànica que han acordat PSOE i Junts per delegar a la Generalitat competències que són exclusives de l’Estat en matèria d’immigració.

És interessant rellegir aquesta exposició de motius que des de la ignorància, la frivolitat i amb no poques dosis de mala fe ha estat qualificada de racista i xenòfoba per diputats suposadament d’esquerres perquè, independentment de l’èxit o fracàs de la iniciativa legislativa, el document presentat al Congrés trenca tabús i tracta el fenomen de la immigració amb un coratge i un rigor poc habitual en un debat carregat sempre de demagògies.

Heus aquí uns paràgrafs significatius: “La migració és una realitat global que suposa un desafiament al qual cal donar resposta apostant per una migració regular, ordenada i segura, que posi al centre els drets humans (...). L'impacte sobre la societat és transversal, tocant-ne diferents àmbits com l'àmbit educatiu, el sanitari, el dels serveis socials, el de les infraestructures, el d'habitatge o els usos d'espais públics, entre d'altres (...). La responsabilitat dels governs no consisteix només a atendre aquestes necessitats de manera sostenible, sinó també evitar possibles efectes que puguin representar un risc per a la convivència i la cohesió social. Un risc alimentat de vegades per la desinformació i les falsedats, que poden aprofitar les ideologies radicals de diferent signe que busquen erosionar els valors sobre els quals s'ha fundat el model de pau, prosperitat i llibertats que ha conegut Europa després de la Segona Guerra Mundial. Un radicalisme que abraça des de la xenofòbia i el racisme fins a l'integrisme religiós i el terrorisme, fenòmens davant dels quals la democràcia ha de reaccionar i actuar sense complexos”.

La conveniència d’una política migratòria específica a Catalunya està justificada per dues evidències incontrovertibles: el flux migratori és més gran, només comprable a nivell europeu amb el d’Alemanya, i per la diferent realitat cultural i lingüística, que requereix un sobreesforç en els processos d’acolliment

Són criteris contraris a les demagògies dels extrems que es retroalimenten, però sempre a favor de l’extrema dreta. Aquests rebutgen la immigració i els altres donen la benvinguda a tants immigrants com vulguin venir. Resulta, però, que els immigrants no s’instal·len als barris elegants, sinó a les zones més depauperades i això explica en part el transvasament de vots en els antics feus dels partits comunistes o de l’esquerra més radical directament a l’extrema dreta, com ha passat a França i Alemanya i sembla que a Torre Baró. 

Des del punt de vista espanyol, l’assumpte no té res a veure amb la immigració sinó en la distribució del poder polític. Des del punt de vista català també hi ha una reivindicació de més poder polític, però sobretot una preocupació per la gestió d’un fenomen imparable que implica nous desafiaments socials i culturals. Les referències a la inclusió dels immigrants ha estat una constant en la història del catalanisme polític senzillament per una qüestió de supervivència.

La conveniència d’una política migratòria específica a Catalunya està justificada per dues evidències incontrovertibles: el flux migratori és més gran, només comprable a nivell europeu amb el d’Alemanya, i per la diferent realitat cultural i lingüística, que requereix un sobreesforç en els processos d’acolliment que han de garantir la inclusió i la cohesió social.

Les referències a la inclusió dels immigrants ha estat una constant en la literatura del catalanisme polític. Les acusacions de racisme i xenofòbia només poden respondre a interessos inconfessables, quan tots els governs catalans han practicat polítiques més inclusives i humanitàries que els governs espanyols, amb Fernández Díaz i Grande-Marlaska acarnissant-se amb els immigrants

Per citar només un exemple, si els fills dels immigrants no aprenen català a l’escola, la desaparició del català serà un fenomen inexorable. Això té la importància que hom li vulgui donar. Potser per Podemos no en té cap i per PP i Vox seria una alegria, però també és lògic que els parlants de la llengua no vulguin que desaparegui i no per això mereixen ser considerats xenòfobs i racistes. En tot cas, el flux migratori impacta a les escoles i per gestionar-lo calen més mestres, menys alumnes per mestre, atenció personalitzada, programes específics... és a dir més recursos públics, molts més. I és l’escassa referència en la proposició de llei orgànica als recursos que necessitarà la Generalitat per exercir les noves competències el que fa témer que no passi com en altres traspassos d’assumptes conflictius, presons, Rodalies, etc. en què l’Estat traspassa els problemes i no les inversions que calen per afrontar-los.

La transcendència de l’acord PSOE-Junts queda ben palesa en utilitzar l’article 150.2 de la Constitució Espanyola, un fet tan excepcional que només s’havia fet servir una sola vegada. Va ser precisament quan, creant un precedent, el govern de José María Aznar va pactar amb Convergència la retirada de la Guàrdia Civil de les carreteres catalanes per substituir-la pel cos de Mossos d’Esquadra. A continuació, els Mossos es van desplegar arreu del territori com la policia integral de Catalunya. Així que el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, no tindrà gaire credibilitat en el seu rondinar de manual respecte a qualsevol assumpte relacionat amb Catalunya, però també és cert que el tràmit de la llei orgànica i la seva aplicació depèn de tantes variables que tot està per fer i el camí fa pujada.

D’entrada, és prou misteriós que en la negociació d’un assumpte tan cabdal no hagi tingut cap protagonisme el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, qui, per cert, el dia que es va anunciar l’acord va cancel·lar tots els actes públics que tenia previstos a la seva agenda, al·legant un mal de ventre. De fet, el primer que han fet els sindicats de les policies espanyoles, que no volen perdre poder, sobretot a les duanes, ha estat demanar la dimissió del ministre, que és un mecanisme de pressió política dels poders fàctics de l’Estat i els cossos policials és evident que ho són. Demanen la dimissió d’un ministre que sempre ha tancat files amb ells. Els ha donat suport quan la Guàrdia Civil i la Policia Nacional desplegaven tota la seva brutalitat contra els nois disposats a saltar-se les tanques necessàries per trobar una nova vida.

Les demagògies dels extrems es retroalimenten, però sempre a favor de l’extrema dreta. Aquests rebutgen la immigració i els altres donen la benvinguda a tants immigrants com vulguin venir. Resulta però que els immigrants no s’instal·len als barris elegants, sinó a les zones més depauperades i això explica en part el transvasament de vots en els antics feus dels partits comunistes o de l’esquerra més radical directament a l’extrema dreta

Tenint en compte aquests precedents, qualsevol alternativa a Fernández Díaz o Marlaska difícilment seria pitjor des del punt de vista del respecte als drets humans. Els precedents són inequívocs. A Catalunya les polítiques dels diferents governs de la Generalitat ha estat més inclusives i humanitàries que la dels governs espanyols i si no ho han estat més és precisament per manca de competències. Ja fa 10 anys, amb Artur Mas de president de la Generalitat, el Parlament de Catalunya va aprovar per majoria qualificada exigir al govern espanyol el tancament del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE de la Zona Franca), una mena de presó per a immigrants que no han comès cap delicte i que reben un tracte no precisament humanitari. La petició ha estat repetida pel Parlament, pel Síndic de Greuges, per l’Ajuntament de Barcelona... i ni Fernández Díaz ni Marlaska han demostrat la més mínima compassió.

Així que no s’entén gaire el discurs de Podemos i Compromís anunciant la seva oposició llevat que darrere hi hagi algun gat amagat. El seu rebuig a la proposició de llei orgànica li resol el problema als sindicats policials, tan progressistes com són, a Grande-Marlaska i a Pedro Sánchez. A canvi de què? Els fets són sagrats, però les interpretacions són lliures. És obvi que el PSOE ha signat l’acord amb Junts per necessitat i no pas per convicció i coneixent les habilitats de Sánchez amb la boleta no cal descartar que ara signa conscient que el Congrés o els tribunals ja s’encarregaran d’aturar-ho. Alimenta totes els sospites el fet que no només Grande-Marlaska, tampoc el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha mogut un dit a favor de la iniciativa legislativa.

La crua realitat de Junts per Catalunya és que negocia un augment de poder polític a la Generalitat que l’ha de gestionar un Govern que no ha demostrat gens d'interès a disposar-ne. Així que si el ministre no vol cedir poder i el Govern tampoc el demana per no incomodar el ministre, la delegació de competències pot convertir-se en una altra història interminable.