“Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels cards, o figues dels arços? Tot arbre bo dona fruits bons, i l'arbre dolent dona fruits dolents.”

(Mt 7,16-17)

Semàfor verd. Junts per Catalunya i el PSOE han arribat aquesta setmana a un acord sobre la delegació de competències en immigració a la Generalitat. A hores d'ara, i si les coses no s’acaben torçant, que pot passar, és un èxit de Carles Puigdemont, Jordi Turull i companyia. Em penso que, més enllà d’ulteriors anàlisis, és de justícia reconèixer que som davant del pacte de major envergadura, de més transcendència, dels que fins ara s’han tancat. Deixin-me apuntar aquí que l’entesa es va desencallar després que Junts renunciés a continuar impulsant al Congrés el debat sobre una qüestió de confiança de Pedro Sánchez. Era un moviment estèril, que buscava, mitjançant una argúcia parlamentària, causar desgast als socialistes i que, per això mateix, va irritar agudament al president espanyol.

No està tot fet. La Proposició de llei que materialitza el pacte acaba just de començar el seu recorregut parlamentari i haurà de congregar entorn seu el consens necessari. Això vol dir que, en cas que això s’aconsegueixi, probablement serà a canvi d’incorporar modificacions en forma d’esmenes. (L’altra opció és que Sánchez i Junts no aconsegueixin sumar prou aliats i la llei descarrili.) Fins que la llei sigui una realitat i es pugui aplicar, falta encara molt de temps, durant el qual caldrà estar molt atents. I encara després en vindrà el desenvolupament, els detalls, i ja se sap que el dimoni té per costum emboscar-se en els detalls. Per a acabar-ho d'adobar, és segur que la delegació de competències acabarà al Tribunal Constitucional.

Una manera d’avaluar la importància del pacte és aturar-se a analitzar amb una mica de deteniment com els diferents actors, més enllà dels dos que han subscrit l’acord, Junts i PSOE, van reaccionar així que van conèixer la notícia. També és una forma, és clar, de posar-los davant del mirall.

A Belarra li fa perdre la son Junts, però no que el PP i Vox estiguin molt a prop de conquerir el poder a Espanya

La reacció de PP i Vox va ser totalment previsible. Venen a dir que cedir competències —no pas totes— en immigració, encara que sigui en molts amb fórmules de col·laboració i cogestió, és una monstruosa traïció a Espanya. Sánchez s’està venent la Nació —així, en majúscules— a trossos. Les fronteres, ai les fronteres!, són sagrades. I allà, a les fronteres, els policies catalans, els Mossos, no hi han d’anar a fer res. I el mateix per a tota la resta. Això és el súmmum, intolerable —exclamen. Però, senyors del PP i de Vox: no havíem (havien) quedat que Catalunya és Espanya (¿qué pone en tu DNI?)? No havíem (havien) quedat que "España, una y no cincuenta y una"? Que no havíem (havien) quedat que les autonomies són Estat i que d’Estat només n’hi ha un? No és això justament el que diu la Constitució, blanc sobre negre, en el seu preàmbul: “Las comunidades autónomas son entidades territoriales que integran el Estado español”? Doncs no: Feijóo —que un dia va voler ser moderat— es va afanyar a denunciar que el pacte no és altra cosa que “seguir desmantelando el Estado en Cataluña”. Va deplorar també que la negociació es produís fora de territori espanyol —ho troba una “humiliació” (sic)— i que s’hagi cedit una competència de l’Administració central —quines altres pot cedir l’Administració central sinó les seves? Del fet que el mecanisme per fer-ho sigui perfectament legítim i legal —l’article 150.2 de la Constitució ho preveu i ho permet— no en diu res, ni tampoc no diu que els governs del PP van freqüentar en el passat aquest article per donar competències a la Generalitat. En fi.

Paga la pena observar també ERC. Si l’escepticisme i els dubtes inicials de Junts sobre la quitança del deute autonòmic, expressats a través de Mònica Sales, van ser lamentables, també ho ha sigut aquesta vegada la reacció del seu portaveu a Madrid, Gabriel Rufián (que poc abans s’havia cobert de glòria a l’entrevista que li va fer Jordi Évole). A desgrat del relleu del pacte per a Catalunya, Rufián —entre l’atac de gelosia i la tírria a Junts— no es va poder estar d’agitar el fantasma de la xenofòbia. Després de prometre vigilar per tal d’assegurar que les competències “es facin servir bé”, va desitjar que el partit de Puigdemont “recordi la Catalunya de tots de Pujol i no la Catalunya per a quatre d'Orriols”. Algú hauria d’informar Rufián, sempre tan atabalat anant amunt i avall, que s’han delegat competències, però que aquestes competències s’han d’executar seguint la legislació vigent. O sigui, dient-ho potser massa simplificadament, la Generalitat podrà executar polítiques, però no crear o fer polítiques pròpies.

Igualment, Rufián hauria de saber que a Catalunya governa el PSC i no Puigdemont o Junts. I que el president és Salvador Illa, investit amb els vots d’ERC, partit que li continua fent costat. Illa va dir el que li tocava dir, això sí, amb una palpable manca d’entusiasme: “Qualsevol avenç competencial i millora de l'autogovern és sempre benvinguda i el Govern exercirà sempre les seves competències amb el màxim rigor i la màxima responsabilitat”.

Acabo amb uns cosins germans de Rufián, Podemos, presumptes militants de la diversitat en general i de l’Espanya plural en particular. Aquí qui es va encarregar de fer el ridícul va ser la navarresa Ione Belarra, la mateixa persona que reclama, justament ara, en el context internacional que tenim, que Espanya abandoni l'OTAN. Els esgarips, semblants als de Rufián: “Els socialistes han pactat donar les competències en immigració a un partit antiimmigració que competeix amb la ultradreta catalana; no es farà amb els nostres vots”. A més, va instar Junts a demostrar que no busca fer “polítiques racistes”. Pura cultura de la cancel·lació, pura censura (de la immigració no se n’ha de parlar).  Estaria bé que —com a Rufián— algú informés la senyora Belarra que a Catalunya governa el PSC i no pas Puigdemont, a banda de fer-li notar, de passada, que s’estan arrenglerant amb la dreta i extrema dreta nacionalistes espanyoles. A Belarra li fa perdre la son Junts, però no que el PP i Vox estiguin molt a prop de conquerir el poder a Espanya.

Igual que Podemos va fer la CUP. Al diputat al Parlament David Cornellà tampoc no li agrada que s’abordi la qüestió de la immigració, i renya Junts amb vehemència: “És evident que si Junts demana el mateix que l'extrema dreta és perquè vol fer les mateixes polítiques que l'extrema dreta”. Aquesta cultura de la cancel·lació que gasta una bona part de l’esquerra, aquest voler fer veure que tot són flors i violes al mateix temps que es proven d’ocultar els problemes, és un dels factors que han contribuït i es troben en la base del terrorífic creixement de partits com Vox i Aliança Catalana, així com de tots els seus camarades —començant per Donald Trump— arreu del planeta.