L’esquerra d’aquest país no té cap idea que no sigui apujar impostos o generar noves taxes. Comptant que els liberals ho han comprat sovint, podem dir que la política catalana no té cap idea que no sigui apujar impostos o generar noves taxes. Malauradament, aquesta afirmació fa molt de temps que es pot fer a Catalunya, no és novetat. Però l’anunci, fa uns dies, de la tinent d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, Janet Sanz, ho fa aflorar de nou. L’Ajuntament impulsa una taxa Amazon per gravar l’ús especial de l’espai públic de grans empreses. Diuen que “congestionen l’espai públic, contaminen en excés i perjudiquen el comerç local”. Subratllen que Barcelona serà pionera a fer-ho. Algunes informacions apunten que es preveu recaptar uns 2,6 milions d’€ anuals i tot indica que aniran a la bossa general, ja que no em consta que hagin dit que aquesta recaptació sigui finalista. És a dir, per finançar mesures concretes.

Un principi general de l’economia diu que els individus responen als incentius. Un incentiu és allò que indueix a les persones a actuar, sigui una recompensa o un càstig. Amb una previsió de recaptar 2 euros per habitant a l’any què pot canviar? Deixarem de demanar tot el que demanem a les grans plataformes de distribució per aquest cost extra? Realment es fa justícia amb el petit comerç, que mira que en té de problemes!, molts dels quals l’Ajuntament sí que podria resoldre? S’aturarà la congestió? Es contaminarà menys? La resposta és no. I és ben cert que no és sostenible que demanar una barra de pa asseguts al sofà surti més barat que si baixem al forn a comprar-la. Arreglar això necessita alguna idea més. Hi té algun incentiu l’Ajuntament a posar-se a fons a buscar solucions —ja no dic arreglar perquè no és senzill—, per resoldre aquestes tres qüestions? No. Per la seva concepció del món ja ho tenen: Barcelona és pionera i farem pagar una gran empresa.

Fer pagar als rics i als poderosos sempre va bé. Jo també hi estic d’acord, són els que poden pagar més i els que tenen més responsabilitat. On segurament discreparem és a l’hora de definir qui és ric i quant ha de pagar. Tornem a l’incentiu. La generació dels meus pares en tenia. No aprofundeixo en la complicada situació política i laboral d’aquell moment, ho sé, però sabien que pencant molts podrien oferir estudis als fills i, bastants, tenir una segona residència. Actualment, la gent que es troba en aquesta situació de la classe mitjana de la generació anterior són considerats rics i, per tant, a pagar. Què? El que calgui: renda, patrimoni, donacions, successions, begudes ensucrades, comprar online… Quant? Un percentatge cada vegada més alt. I injust.

La base econòmica de Catalunya són les petites i mitjanes empreses. I els autònoms! Moltes empreses són una única persona fent més hores que un rellotge per guanyar-se un sou mitjanet. Una pila de mal de caps i esforç on s’acarnissa la burocràcia, un relat polític que els culpabilitza, els impostos i les taxes que, si continuen pujant el marge serà tan minso que l’incentiu serà deixar-ho estar i viure tranquil.

Hi ha maneres per ajudar el comerç local al qual, per cert, se li va retreure en pandèmia que no estigués prou a punt per a la venda en línia i servir productes a casa. Hi ha marge perquè les entregues siguin en botigues o punts de recollida.

Es podrien millorar les zones de càrrega i descarrega, i limitar l’entrega en l’última milla al vehicle elèctric, per exemple. Però això requereix diàleg amb els sectors implicats, fer canvis en la manera de funcionar i promoure acords amb qui tu criminalitzes cada dia. No ho faran. Perquè ja tenen una gran idea, els impostos i les taxes. No tenen una solució per cada problema. Però per cada problema troben algú que pagui.