Les infraestructures que vertebren els estats han de ser per necessitat obres de gran consens, ja que un cop decidides i executades no es poden tocar durant dècades. L’aigua, l’energia, els ports, les grans carreteres, els trens, les comunicacions, entre d'altres, són —a la nostra societat occidental del segle XXI— eines imprescindibles de vertebració de l’estat del benestar. Tenen unes característiques comunes que no podem obviar si volem evitar situacions insostenibles, com les del caos de Rodalies.

En primer lloc, són qüestions molt tècniques, on no haurien d’opinar els qui no en són experts. Es pot tenir opinió política, per exemple, de qüestions morals, de drets civils, de prioritats democràtiques. Però no de sistemes ferroviaris. Tenim, doncs, una qüestió obvia: cal que només opinin els experts sobre què fer, com fer-ho i qui ho ha de fer. La resta, a escoltar.

En segon lloc, totes les obres públiques de grans infraestructures requereixen pressupostos importants, execucions amb mirades a llarg termini i dotacions anuals de manteniment. Totes tenen una vida útil predeterminada, que podem allargar, però que quan arriba el moment —com ja hem comprovat amb Rodalies—, si no se n’ha previst a temps la renovació, es crearan situacions de caos com la que vivim aquests dies. Jo ja començo a tremolar per l’estat de les exautopistes de peatge d’aquí a una desena d’anys. Si bé la situació de concessió desmesurada d’abans era un petit robatori consentit, si no es dedica regularment un pressupost a arreglar-les, passarà com a Alemanya. Ho dic perquè ho he patit a les autopistes d’Alemanya durant dos estius. He viscut amb regularitat, per autopistes alemanyes, la terrible experiència de conduir dotze hores per fer 600 km, amb una desena d’aturades per obres. Tot per una errada de càlcul en el manteniment viari que, com a bons alemanys, no admetran mai.

Volem un pla consistent, realista, i uns terminis d’afectacions i solucions que es compleixin. Que no ens enganyin i, sobretot, que els partits no ho facin servir ni per desgastar, ni per prevaricar.

I, en tercer lloc, cal debatre, i aquest cop a fons, si han de ser obres de gestió pública, privada o mixta. Aquest sí que és un debat polític. Les esquerres nacionalitzen; les dretes tendeixen a liberalitzar. Calen debats, posicionaments i alternatives. I sobretot calen decisions. Ara ja ningú no sap si es faran dessaladores o no, perquè tenim aigua a dojo. Ni què farem quan tanquin les nuclears. Per tant, cal que el debat de les infraestructures es desenvolupi amb la profunditat política que calgui i que es prenguin decisions. Un no a tot no s’hi val. Si cal, admetrem un no amb alternatives raonades. I això ens porta al veritable punt de discussió: calen pactes d’estat per fer infraestructures d’estat.

Toca preguntar-nos què entenem per un "pacte d'estat". Podem donar-hi tantes voltes com vulgueu, però els pactes d’estat són els que posen per davant les necessitats del país als rèdits polítics a curt. I poso l’exemple de la sanitat a Catalunya. Tenim un sistema sanitari públic que de segur supera les expectatives dels metges que el van ajudar a forjar als anys seixanta. Segur que es pot fer millor. Però amb la sanitat, i especialment després de la Covid, ningú no hi juga... Doncs el que és vàlid per a la sanitat ho ha de ser per a les grans infraestructures. Cal, amb les grans infraestructures, una mirada llarga, que en política democràtica només és possible quan els pactes d’estat funcionen entre forces que no juguen amb els trens ni amb les coses de menjar com a armes llancívoles. Els ciutadans necessiten saber que tothom es pren molt seriosament la posada en marxa d’un pla de Rodalies. Que no ens expliquin res que no sigui quan funcionaran els trens amb puntualitat. Si hem de patir deu anys, volem saber quan s'anirà resolent, línia per línia, el desgavell. Volem un pla consistent, realista, i uns terminis d’afectacions i solucions que es compleixin. Que no ens enganyin i, sobretot, que els partits no ho facin servir ni per desgastar, ni per prevaricar. Que s’asseguin, ho discuteixin, ho pactin i després ens ho expliquin i se’n facin tots —repeteixo, tots— responsables.

Pronostico que la pròxima onada, quan passi la febre de l’extrema dreta, perquè les seves receptes antiimmigració fracassaran per inhumanes, impossibles i antihistòriques, arribarà la febre lliberal. Voldrem governs que arreglin els problemes, que eliminin normes entorpidores, costos innecessaris. Voldrem governs tecnòcrates. Que la col·laboració publicoprivada flueixi. Independència?, igualtat?, feminisme?, immigració?, canvi climàtic?, guerra al món? Per descomptat. Però sobretot voldrem que els trens funcionin sempre, que l’aigua surti per l’aixeta, que l’electricitat no s’aturi, que les comunicacions no caiguin i que puguem circular amb solvència per les autopistes. Però compte, perquè Roma ja va inventar les vies, els aqüeductes i els grans coliseus abans d'ensorrar-se. Sembla que, entre altres coses, per manca d’inversió en defensa i per una política d’acollida d’immigrants equivocada.