Dimecres passat José Antich utilitzava el terme “bogeria judicial” per parlar del cas del jutge Joaquín Aguirre i la seva enfollida persecució a l’independentisme català, via acusacions delirants sobre pactes amb Putin i traïcions a la pàtria, entenent per pàtria, l’espanyola, no cal dir. I certament la bogeria ha estat tan desaforada que fins i tot l’Audiència de Barcelona —i abans, el fiscal anticorrupció— ha considerat que la instrucció de la causa ha estat un frau de llei. És a dir, era tan barroer l’argumentari, que ni amb fòrceps l’han poguda salvar. I així, una rere l’altra, les cartes d’aquest castell imaginari han anat caient fins que la sorollosa macrocausa ha quedat en el que era des de principi: un groller muntatge per poder criminalitzar i reprimir l’independentisme.

El guió tenia tots els elements per activar la retromemòria d’una Espanya fosca que encara cerca l’or de Moscou. Què hi podia haver més pèrfid per als esforçats salvadors de l’Espanya immemorial que un complot judeomasònic entre els sediciosos catalans i els hereus dels malignes soviets? I enfilat en aquest surrealista argumentari, el jutge Aguirre s’esforçava per desxifrar els enigmes de l’àcid desoxiribonucleic, com si fos un esbós fallit del gran Dalí. Tot lligava: en Xavier Vinyals era excònsol honorari de Letònia, i Letònia està ben a prop de Rússia; l’Oriol Solé s’havia reunit amb Julian Assange a Londres, i se sospitava que havien treballat plegats en favor de Putin; en Josep Lluís Alay parla rus i, pitjor encara, el tradueix, cosa que el feia definitivament sospitós; i en Xavier Vendrell té tanta cara de rus que ves a saber si és català.

I així, equipat amb les dades irrefutables que havia acumulat, es va passejar pel món explicant que Rússia tenia la intenció de desestabilitzar la democràcia espanyola, via independència catalana, com a peça primera d’un gran pla per carregar-se les democràcies liberals de l’Europa occidental. Pel camí, 10.000 soldats russos marxaven cap a Barcelona a proclamar la República, i les criptomonedes portarien la cara de Macià.

Aguirre ha estat el responsable d’una de les instruccions més delirants que es recorden, només obsedit per convertir-se en el martell d’heretges de l’independentisme

Finalment, destapada la conxorxa, l’esforçat jutge preparava l’acusació de traïció contra els principals líders del complot que no podien ser altres que els presidents Puigdemont i Mas. Com que en paral·lel una altra instrucció s’esforçava per trobar terrorisme i fins i tot un homicidi en el moviment del Tsunami Democràtic, i també assenyalava Puigdemont com a capo di capi, els vasos comunicants quedaven perfectament demostrats. Dit i fet, 21 persones detingudes, 31 entrades i escorcolls en vuit partits judicials, i 4 anys de calvari per a tots els implicats, que han hagut de pagar advocats, viatges i recursos i han viscut sota l’espasa de Dàmocles d’unes acusacions que els podien enviar durant anys a la presó. El jutge que es vantava d’haver tombat la llei d’amnistia ha estat el responsable d’una de les instruccions més delirants que es recorden, només obsedit per convertir-se en el martell d’heretges de l’independentisme. Aguirre, o la glòria d’Espanya, devia imaginar en els seus somnis més humits.

Si Aguirre ha estat la quintaessencia del lawfare portat a la seva màxima expressió, el paper de periodistes i polítics —alguns amb foc amic— que varen alimentar el deliri va ser igualment repugnant. Era evident que tot allò era una bestiesa descomunal i que darrere d’Aguirre hi havia una voluntat de repressió ideològica forassenyada, però així i tot hem pogut escoltar, durant tots aquests anys, tota mena de tertúlies i comentaris que haurien de ser la vergonya de la professió, si és que podem parlar de professió. També, com no pot ser altrament, cal recordar aquells polítics que varen aprofitar la instrucció per denigrar i/o atacar als líders catalans. Els sospitosos habituals, Peperos, socialistes de l’Espanya grande i etcètera, els donem per descomptat. Però aquelles declaracions de Junqueras donant per bones les acusacions, o les famoses de Rufián, als passadissos del Congrés, assegurant que els inculpats “eran señoritos que se creían James Bond”, quedaran inscrites en la història del procés com un exemple de misèria política. Per cert, ara que Aguirre ha quedat tan despullat com la seva decència, tots aquests no han demanat perdó per la ignomínia d’haver-se’n aprofitat.

Finalment, la impunitat dels jutges quan arriben a fer aquestes barrabassades en nom de la gran Espanya, i saben que no els passarà res. Qui tornarà els milers d’euros públics despesos en la folla cacera? Qui tornarà els diners als afectats, posats de la seva butxaca? Qui pagarà els anys de patiment, d’estigmatització, de criminalització social? Qui, com a mínim, demanarà perdó?