A casa sempre hem odiat els francesos, mala raça on les hi hagi i enemiga sempiterna de la tribu; però, després de la inauguració dels Jocs Olímpics de París d’aquest passat divendres, fins i tot servidor arribà a sentir compassió d’ells, veient com els rivals del nord perdien la dignitat amb tant d’entusiasme. Abans de la performance, jo esperava aïrar-me davant l’enèsima mostra pomposa d’imperialisme amb grandeur i somiava proferir metralladores d’insults contemplant un nou display amanerat de rococó. Però, per primera vegada en tota la meva vida, vaig empatitzar amb els gavatxos bocabadat davant del que semblava una gala d’Eurovisió dirigida per Ada Colau i els seus propagandistes. Anirem sempre contra França, però amb la malvolença agraïda d’haver-nos regalat la prosa de Voltaire, Flaubert i Proust i el geni sonor de Josquin, Rameau i Debussy.
La broma inicial de la desfilada —equiparant les diverses nacions del món a un grup de turistes que carden el mec als Bateaux Mouches (l’abanderat, com el portador de la torxa, ha d’ésser una sola persona, sigui mascle o femella)— podia haver estat una bona tria. Però els organitzadors de la festa haurien d’haver consultat abans un manual televisiu de parvulari, on es recorda que gravar objectes plans (i lents!) de moviment horitzontal durant hores s’ha de complementar amb una bona bateria d’imatges aèries; també que, en cas de pluja, hom ha de recordar als càmeres que netegin l’objectiu sovint, car del contrari no es veurà una puta merda. Però això és excusable, perquè contemplar les delegacions sempre ha tingut quelcom de parsimoniós i, al capdavall, fou divertit comprovar com els monarques espanyols no saben que, quan els enfoca mig món, s’han de treure l’impermeable.
Si alguna cosa ens havien ensenyat els francesos, malgirbats ells, és que la revolució sempre s’ha d’imposar a través de la bellesa
L’autènticament preocupant brolla del fet que una de les nacions més importants del món renunciï d’una manera tan pornogràfica a la tradició que l’ha convertida en un imperi, canviant el seu immens patrimoni musical per un txumba-txumba repulsiu i el monopoli de l’alta costura per una vestimenta pròpia de bagasses. Si jo fos un músic o un dissenyador gavatx, m’hauria gratat compulsivament el canell amb una tona de fulles d’afaitar! Jo entenc —i aplaudeixo— que l’olimpisme de costums atàvics vulgui abraçar tota quanta nova forma de sexualitat i d’estètica corporal: però fer ballar la dona barbuda en una passarel·la i coronar el Sant Sopar de la diferència amb una espècie de barrufet delirant és el pitjor favor que podem fer als discursos alternatius. Si alguna cosa ens havien ensenyat els francesos, malgirbats ells, és que la revolució sempre s’ha d’imposar a través de la bellesa.
Ja té gràcia que l’única cosa salvable de tota aquesta mandanga fos la imatge d’una cantant excel·lent com Céline Dion interpretant L’Hymne à l’amour de Piaf amb una vocalitat absolutament fora d’estil; ja té collons que això s’esdevingui a la capital França, la nació que el segle XX reinventà la música trobadoresca amb aquell estil à mi-chemin entre el cant i la declamació mullacalces! El lector pensarà que exagero, però mentre contemplava ascendir l’horterada de globus flamejant, no podia evitar imaginar-me el somriure de Vladímir Putin i Xi Jinping davant del suïcidi estètic d’Europa. Si la pompa francesa resulta en aquesta festa apologètica de la mancança i de l’impedit, doncs ja em direu com es troba l’esperit dels pobles menys desenvolupats del continent. Si algú encara pensava que Europa és un jardí, que torni a veure aquesta inauguració; acabarà volent que els Jocs es fotin a Qatar.
Mai, però jamai, hauria pensat que arribaria a sentir pena dels meus estimats enemics. Us ho juro, benvolguts gavatxos, mai hauria somniat que tindríeu la decència de suïcidar-vos davant de tants espectadors. La llàstima és que, com sempre passa, potser acabareu contagiant tot Europa. Esperem que la tribu pugui salvar-se d’aquesta caiguda inevitable, sortosament televisada.