El reconeixement de Palestina com a estat per part d’Espanya en plena guerra entre Israel i Hamàs arran del sanguinari atac del 7 d’octubre de l’any passat ha desencadenat una greu crisi diplomàtica entre tots dos països. Dur a terme un moviment així en aquests moments és donar aire a l’organització terrorista, amb una decisió, tan inoportuna com imprudent, que l’únic que aconsegueix és atiar un conflicte que no s’acabarà fins que els palestins entenguin que els jueus tenen el mateix dret a existir que ells i que el territori que hi ha entre la mar Mediterrània i el riu Jordà és en part compartit, com efectivament va decretar en el seu dia l’Organització de les Nacions Unides (ONU). El problema és que qui durant tot aquest temps —a Nova York, a Camp David o a Oslo— no ha acceptat mai la partició han estat els palestins, qui no ha volgut l’estat han sigut els palestins, no els israelians.

Una altra cosa és que en l’actual context de guerra les autoritats israelianes rebutgin la idea dels dos estats, perquè acceptar-la en aquest escenari seria donar carta de naturalesa al discurs de Hamàs que matar jueus és la manera d’assolir les seves reivindicacions. Posar sobre la taula ara un plantejament d’aquestes característiques equival, doncs, a prendre descaradament partit a favor d’una banda terrorista davant d’un estat democràtic i significa, d’altra banda, reconèixer una cosa que no existeix, l’estat palestí. Des del començament de la conflagració armada, Espanya ha jugat la carta de Palestina. I, per si no havia quedat prou clar, personar-se en la causa per genocidi que se segueix al Tribunal Internacional de Justícia contra Israel acaba de reblar el clau. Ara bé, quan amb actuacions d’aquesta mena el que se’n treu és tan sols la felicitació d’un grup terrorista com Hamàs, vol dir que alguna cosa s’ha fet molt malament. La posició del gabinet de Pedro Sánchez respon al tarannà wokista d’una mal anomenada esquerra —representada pel PSOE, Sumar i Podemos—, però és dubtós que a Catalunya sigui majoritària entre la població —malgrat els escarafalls d’ERC, Comuns Sumar i la CUP i el tancament de files acrític del PSC—, a la vista dels lligams de tota mena que històricament hi ha hagut amb Israel. Va ser Espanya que va expulsar els jueus, no Catalunya.

Les forces polítiques catalanes no han aprofitat per marcar perfil propi i presentar una política diferenciada cap a Israel ni per obrir un debat sobre la qüestió que hauria pogut resultar molt interessant

Reconèixer ara l’estat de Palestina és, per tant, una relliscada de consideració. Sembla mentida que el president del govern espanyol —i els primers ministres d’Irlanda, Noruega i Eslovènia a qui ha ensibornat per fer el mateix— tingui tan mal ull clínic i es deixi endur per l’aparell de propaganda propalestí, que s’ha d’admetre que en aquest terreny fa temps que té guanyada la partida a Israel. Sembla mentida que Occident, molt particularment Europa, però també els Estats Units, hagi oblidat que és producte de la civilització judeocristiana, que no té res a veure amb el món islàmic, amb el qual, de fet, es troba als antípodes, i aplaudeixi moviments infames com el del controvertit secretari general de l’ONU, António Guterres, d’incloure Israel en la llista negra de països que violen els drets dels infants al costat d’organitzacions terroristes reconegudes com Hamàs mateix, el Gihad Islàmic o Boko Haram. Sembla mentida, en fi, que una greu remor d’antisemitisme torni a recórrer perillosament el Vell Continent i el nou món —i hi arrossegui sectors teòricament il·lustrats com el món acadèmic i universitari— com havia fet en temps que semblaven periclitats, però que lamentablement la realitat demostra que no ho són i reforça la idea de la persecució atàvica dels jueus, escomesos sempre pel simple fet de ser-ne.

Oh, i tant, que els dos estats és la solució per acabar amb la confrontació arabo-israeliana al Pròxim Orient! Però això no serà possible fins que els que volen exterminar el poble jueu —Hamàs, Hezbol·là, el Gihad Islàmic i altres faccions islamistes armades patrocinades sobretot per l’Iran— siguin vençuts i eliminats de la faç de la terra. El poble palestí té dret a existir, però el jueu també i, a més, té dret a viure en pau a casa seva, sense haver d’estar constantment pendent dels que volen llançar-lo al mar. Fins que els palestins no acceptin això no hi ha res a fer. Uns palestins, per cert, que són tan àrabs com els habitants de la resta de països àrabs que tenen al voltant i que s’haurien de preguntar, més enllà de la disputa que mantenen amb Israel, per què cap d’aquests països àrabs no els han volgut mai ni els volen ara i alguns simplement els han fet i els fan servir per atiar el conflicte. L’acostament a Israel que hi ha hagut a la regió per actors com els Emirats Àrabs Units o l’Aràbia Saudita és el camí a seguir.

En aquesta escena tan complexa, la crisi diplomàtica propiciada pel greu error de Pedro Sánchez no l’han aprofitada les forces polítiques catalanes per marcar perfil propi i presentar una política diferenciada cap a Israel ni per obrir un debat sobre la qüestió que hauria pogut resultar molt interessant. No havia de tenir res a veure amb un hipotètic reconeixement de Catalunya com a estat independent que alguns diputats israelians han brandat per pagar a Espanya amb la mateixa moneda. En el context geopolític actual, un plantejament així talment sembla una boutade, a part de ser, per descomptat, una manera de fer la murga al president del govern espanyol. Però sí que des de Catalunya s’haurien pogut fer passos en el disseny d’una estratègia específica i diferent de la d’Espanya. En canvi, s’ha fet exactament el contrari i els partits catalans s’han limitat, d’una banda, a fer seguidisme del líder del PSOE i, de l’altra, a promoure boicots absurds i irracionals contra tot el que porti l’etiqueta d’israelià.

Ni tan sols a JxCat, que com a força hereva de CiU hauria de ser més sensible a una posició que històricament ha estat de suport a Israel, s’ha sabut jugar les cartes adequadament ni s’ha fet cap pas decidit per trencar aquesta dinàmica perversa. A l’inrevés, s’ha limitat a retreure a Pedro Sánchez la contradicció que suposa reconèixer el dret d’autodeterminació de Palestina i no fer el mateix amb el de Catalunya i Kosovo, quan en l’escenari del conflicte arabo-israelià no era aquest el discurs que tocava. Ningú no se’n recorda que el 2017, després del referèndum del Primer d’Octubre, Israel va ser dels pocs que va picar l’ullet a Catalunya i no va acceptar la pressió del govern espanyol, llavors en mans del PP i presidit per Mariano Rajoy, perquè condemnés el procés independentista que estava en marxa en aquells moments, mentre els palestins corrien a fer costat a la sacrosanta unitat d’Espanya?

“Sempre ens quedarà Andorra”, podrien proclamar els catalans partidaris de fer costat a Israel, parafrasejant el “sempre ens quedarà París” que Rick (Humphrey Bogart) xiuxiueja a Ilsa (Ingrid Bergman) abans de pujar a l’avió en l’escena final de la mítica pel·lícula de Michael Curtiz Casablanca. I és que Andorra ha decidit que no reconeixerà l’estat de Palestina, que amb el suport que va donar a la seva entrada com a membre de ple dret de l’ONU de moment ja n’hi ha prou i que més endavant ja es veurà.