Cada cop que l’independentisme fracassa per culpa del partidisme, l’egoisme, la tàctica o el curtterminisme, la gran majoria del moviment —que apostem activament per la unitat, l’entesa i el projecte nacional compartit— quedem en fora de joc. Quedar-se en fora de joc emprenya, frustra o genera desafecció depenent de la pasta de la qual està fet cadascú, si no tot alhora. I així és com està la majoria independentista després de l’anunci de noves eleccions fet pel president Aragonès. Perquè aquesta convocatòria electoral és un fracàs de l’independentisme. És l’evidència que ha estat incapaç de mantenir un govern d’unitat, que ha estat incapaç de governar amb solvència, que ha estat incapaç d’aprovar uns pressupostos. Si no n’hi ha prou amb tot el que evidencia, és un fracàs que s’enuncia el dia abans de l’assoliment d’un gran èxit, l’aprovació de la llei d’amnistia, manllevant-li tota l’atenció mediàtica que mereixia. I, a més, tot plegat és poc creïble.
Si aquests pressupostos eren tan importants per al progrés. Si, a més a més, en el futur no hi podrà haver pressupostos semblants a causa de noves imposicions de condicions d’Europa, no s’entén la incapacitat del govern per assolir acords. Un dels grans polítics que té el nostre país ahir es preguntava, per què el president no va fer una compareixença prèvia avisant tots els grups parlamentaris que la seva posició era que si no s’aprovava el pressupost convocaria eleccions? Per què el president no va sortir abans a explicar totes les bondats dels pressupostos que sí que explica ara, els riscos que suposava no aprovar-los i, atenció, deixava clar que obria la porta del seu despatx i s’hi estaria fins a trobar l’acord? Són preguntes d’algú que —amb una bona pila d’èxits a l’hora d’arribar a acords— es fa quan pensa què hauria fet ell per aconseguir-ho. La resposta no és reconfortant t’ho miris per on t’ho miris: o els manca capacitat, o era l’excusa perfecta. La darrera campanya institucional del govern —denunciada pel CAC—, l’estil de la compareixença del president des del Palau i les especulacions que ens arriben sobre la situació electoral del PSC o el retorn de Puigdemont fan pensar això.
En el discurs de la seva investidura, el president va dir que aquesta legislatura havia de servir per “impulsar una nova Generalitat republicana que culmini la independència de Catalunya”. No ha estat així.
Els resultats PISA, les manifestacions dels pagesos, el risc d’incendi o la sequera són alguns exemples de com es troba el país. La millor resposta per fer-hi front segur que no és un govern en minoria, en funcions i de campanya electoral. Alguns d’Esquerra, no tothom, han fet broma del 'No Surrender' (sense rendició) que feia servir Junts quan les estratègies d’uns i altres van divergir. Ara, en canvi, aquest final de legislatura denota una certa rendició per part seva. Pleguen. Amb l’esperança de ser escollits i de, ara sí, trobar acords amb qui van perdre del govern i amb qui no han sigut capaços de pactar uns pressupostos —segons l’argumentari oficial— de gran importància. I a qui titllen d’irresponsables. En el discurs de la seva investidura, el president va dir que aquesta legislatura havia de servir per “impulsar una nova Generalitat republicana que culmini la independència de Catalunya”. No ha estat així. No ha sigut una bona legislatura. L’any 2021 es va formar govern. El 22 es va trencar el govern. El 23 ERC va perdre suport electoral a les municipals —on destaca el fracàs a Barcelona— i a les eleccions generals va passar de 13 diputats a 7. El 2024 no pot pactar pressupostos. No ha avançat l’acord de claredat que va proposar el president i la taula de diàleg amb l’Estat s’ha reunit poc. Ha tingut l’èxit dels indults als presos polítics i, diguin el que diguin, amb l’amnistia Junts ha guanyat la partida.
La suma d’aquestes incapacitats i excuses ara ens porta a unes eleccions anticipades. Però temo que, si Junts no ho fa molt bé i ho evita, d'aquí a uns mesos la suma d'aquestes incapacitats i excuses ens portarà a un nou tripartit.