Avui qualsevol lector esperarà d’aquest columnista una disquisició sobre la picabaralla entre Donald Trump i Volodímir Zelenski al Despatx Oval o l’enèsim article sobre el gihadisme, en ocasió de l’atropellament múltiple esdevingut abans-d'ahir a Mannheim. Però els desvaris de l’actualitat, per importants que siguin, són menors si els comparem amb l’entrevista que aquest nostre diari va fer dissabte passat a la psicòloga-sexòloga Elena Crespi, un interviu on l’experta sobre això d’allitar-se afirmava que “la sexualitat és masclista perquè parteix d’un joc que facilita el plaer sexual del penis.” A casa, on hi ha persones amb penis i vagina a parts iguals (tot i que l’acusació sigui més dolorosa per als primers), encara no ens en sabem avenir; desconstruïts ho intentem ser, només faltaria, però encara no hem pogut evitar la vergonya de mantenir l’estri en qüestió al bell mig de l’entrecuix.

Les tesis de Crespi (caldrà llegir el seu darrer llibre; Confidències. Un viatge per la teva sexualitat) són interessants de barrinar. A parer seu, l’estructura del coit tradicional, que es trama amb el fregament de sempre entre el penis i el canal vaginal, oblida sovint el fet que el segon òrgan és una zona de trànsit que inclou menesters de la vida femenina com ara la menstruació o el part; seguint el raonament, la vagina (contràriament al clítoris, un dispositiu enterament ordit pel gaudi) vindria a ser un reducte sensible “però que no està feta per al plaer.” Contràriament, la providència hauria regalat al fal·lus una funció triple —serveix per orinar, expulsar esperma i assolir l’orgasme—, estructura molt més centrada en el plaer, si hom veu la sexualitat com el prototípic coit entre un home cis i una senyora. El penis ho tindria tot més fàcil, en resum, per la seva pròpia entropia biològica.

En aquest sentit, i per dir-ho en Heideggerià, la Zuhandenheit cigalera (a saber, la naturalitat amb la qual els homes palpen, trafiquen i conviuen amb la seva pixa) seria la clau de volta del masclisme que es deriva de les relacions sexuals normatives basades en la penetració. Com diu Crespi, “la penetració és un joc que està bé que hi sigui, endavant, només faltaria, clar que sí, pot ser molt plaent, però no necessàriament orgàsmic per tothom; pot ser molt divertit, però que tot el nostre joc sexual depengui d’un penis erecte ens va a la contra, perquè els penis no sempre estan erectes i no sempre tenen els mateixos nivells d’erecció (no cal que ho juris i gràcies a Déu, afirmo!)”. Aquest, diria, és l’aspecte més trasbalsador de l’esquema crespià, justament perquè també situa l’home en la tessitura d’erigir-se en un penetrador continu, desestimant altres tècniques igualment plaents per la dona.

L’evidència del penis i la temptació permanent de l’ésser-erecte només pot creure’s avantatjosa des de la ignorància o la manca de comprensió. La fisiologia masculina no és sexista, en aquest sentit; simplement, pateix d’una tara bàsica

Per altra banda, i en el cas de l’home, l’omnipresència del penis és una inclemència en ella mateixa. Posats a analitzar el coit més enllà de l’acte pròpiament dit, com fa Crespi, hom podria adduir que la singularitat física del fal·lus masculí és una font de tortures molt costoses de suportar. Allò que, a simple vista, fa del penis quelcom més evident i unívoc que els òrgans de l’alteritat femenina és precisament en allò que el converteix en un objecte problemàtic. Els homes, o si més no servidor, envegem la capacitat que té el gaudi de la dona per amagar-se, com feia la natura segons el mestre Heràclit. L’evidència del penis, en el nostre cas, i la temptació permanent de l’ésser-erecte només pot creure’s avantatjosa des de la ignorància o la manca de comprensió. La fisiologia masculina no és sexista, en aquest sentit; simplement, pateix d’una tara bàsica que, per si fora poc, resulta difícil d’oblidar.

Per molt que assagi vies alternatives al plaer del coit més nu, l’home viu pres d’aquest frenesí immediat (però espantosament breu i explosiva) que el sacrifica envers el seu propi orgasme. Tot i que les dones hagin de fingir i actuar molt més el seu plaer (com recorda Crespi, a base de gemecs i panteixos que no sempre són naturals), aquesta és una gràcia que nosaltres no gosem ni somiar. En aquest sentit, tot i la nostra capacitat maldestre, el plaer que experimenta el mascle resulta necessàriament imperfecte, i qualsevol canvi en la seva dinàmica —per molt que s’hi posi— sempre li semblarà una pèrdua de temps. En el fons, arribada una certa edat, l’home somia desfer-se de l’omnipresència del penis com aigua de maig, cosa que pot aconseguir a base de viure en parella o, simplement, d’anar-se fent vell.

La sexòloga té raó quan blasma l’egoisme masculí en l’acte; això que ara les dones descriuen com “masturbar-se amb la nostra vagina”. Però, m’haurà de creure; quan no cardem, que és la màxima quantitat del temps que ens toca viure, la presència d’aquest ésser resulta una autèntica tortura. Germanes, us cal molta més comprensió amb les inclemències del penis.