Marxem (alguns) de vacances sense saber què passarà en les properes setmanes o sabent que el que ara sabem del cert obrirà noves incògnites a la tornada.

En l’àmbit internacional, malauradament, continuaran les guerres a Gaza i a Ucraïna, mentre els ciutadans occidentals intentaran desconnectar dels assumptes desagradables a les platges del sud.

Avui mateix se celebren unes eleccions a Veneçuela, un país que era ric i ara malviu arruïnat. La certesa és que, segons totes les enquestes, les ha de perdre l’actual president, el chavista Nicolás Maduro. La incògnita és com reaccionarà l’autoritari president, perquè ningú creu que estigui disposat a cedir el poder a les bones. I el conflicte pot arrossegar els Estats Units... i també Espanya.

En el mateix continent però més al nord, la certesa és que Kamala Harris serà nominada per disputar la presidència dels Estats Units a Donald Trump. La incògnita és si serà capaç de guanyar-lo. En els primers dies després que Joe Biden anunciés la seva retirada, les elits del Partit Demòcrata no veien Harris com a opció guanyadora. Fins i tot Nancy Pelosi va arribar a proposar primer una convenció oberta, però no existia un candidat clar que pogués arrossegar el consens immediatament. I els delegats ja estaven elegits per Biden, que donava suport a Harris, així que una convenció oberta hauria desfermat una batalla que hauria dividit el partit i desgastat la candidata, que, en realitat reglamentària, només podia ser Harris. Així que, fent de la necessitat virtut, Pelosi va fer un senyal i tots a favor de Kamala. Els Obama, malgrat que també tenien reticències, ho han acabat fent de la manera més solemne i creativa. Amb la renúncia de Biden, els demòcrates han recuperat esperances i diners, i tornen a tenir a favor que Trump genera molt de rebuig i mobilitza els seus adversaris, efecte que havien perdut amb Biden. Amb això no n’hi ha prou per guanyar i més tenint en compte que les elits financeres i petrolieres estan amb Trump. La victòria en vots de Harris és tan factible com va ser la de Hillary Clinton el 2016, però la presidència es juga bàsicament a Pensilvània, Wisconsin i Michigan, on a Harris li queda molta feina a fer per superar Trump i on els debats sobre feminisme, drets LGTBI, canvi climàtic i drets de les minories generen menys interès que els salaris, el poder adquisitiu i l’atur.

És una certesa que el Tribunal Suprem es nega a aplicar l’amnistia i una incògnita que el Constitucional vulgui revocar la rebel·lió del Poder Judicial contra el Legislatiu

A Europa, tot són incerteses. Una d’interessant és com gestionarà la seva victòria el primer ministre britànic, el laborista Keir Starmer. Disposa d’una majoria prou àmplia per fer canvis que reconciliïn la socialdemocràcia amb la classe treballadora, la gran assignatura pendent de les esquerres a Occident. Tanmateix, d'entrada, ja s’ha carregat sis diputats radicals, tota una declaració d’intencions que fa pensar en Tony Blair i aquella Tercera Via que no va portar enlloc. I una altra incògnita europea és com s’ho farà el president francès Emmanuel Macron per formar govern, havent perdut les eleccions i amb la necessitat de posar-se d’acord amb els partits de l’esquerra que menysprea.

A Espanya, la certesa més evident és que el Tribunal Suprem està decidit a fer tot el que calgui per impedir de totes totes l’aplicació de l’amnistia. En general i en particular, al president Carles Puigdemont. La incògnita és si el Tribunal Constitucional, que —diuen— té majoria progressista, voldrà revocar la rebel·lió del Poder Judicial contra el Legislatiu. Si no ha trobat aplicable el delicte de malversació als alts càrrecs del PSOE implicats en el cas dels ERO, més difícil serà justificar la seva aplicació en el cas dels líders independentistes, però ja sabem que Catalunya té un règim especial, en el pitjor sentit del terme.

És una certesa la voluntat d’acord de la direcció d’ERC per fer president Salvador Illa i una incògnita la reacció dels militants republicans pel que suposi de claudicació

Una altra incògnita és qui presidirà a partir d’aquesta setmana que ve el nou Consell General del Poder Judicial i també el Tribunal Suprem. És una incògnita la persona, però és una certesa que tot continuarà, si fa no fa, igual que sempre, perquè el PSOE s’ha rendit en la batalla i només pot aspirar a un president o presidenta que aprovi el PP. I la dreta judicial continua disposada a mantenir el control i a més sense vergonya. Fins i tot, s'hi postula la jutgessa Carmen Lamela, amb un historial d’errors judicials que en el món privat hauria perdut la feina i difícilment tornaria a trobar-ne, però, segons Villarejo, es va guanyar l’ascens pels seus serveis contra els independentistes i, específicament, contra Sandro Rosell, a qui va tenir en presó durant dos anys sense motiu. Hi ha una teoria de les bibliotecàries molt interessant: els més inútils, a dalt de tot.

A Catalunya no cal dir que la certesa més diàfana és la voluntat d’acord de la direcció d’Esquerra Republicana per fer president de la Generalitat Salvador Illa. La incògnita és a quin preu i quin serà el capteniment dels militants de base.

En el preu figurarà quelcom que es vendrà com gairebé el concert econòmic, només que més solidari que el basc i amb un període de carència, és a dir, no pas per a demà mateix. Serà, com sempre, insuficient des del punt de vista sobiranista i intolerable per a la resta d’actors polítics, judicials i funcionarials, sobretot els inspectors d’Hisenda.

És una certesa que si hi ha investidura de Salvador Illa i Puigdemont torna, el 130è president serà detingut. La incògnita és quines conseqüències tindrà a Catalunya, a Espanya i a Europa

És de suposar que, per ser més convincents amb els militants republicans, afegiran quelcom de més impacte que l’enèsima “lluvia de millones” per a Rodalies, que permeti presentar l’acord com una nova victòria catalana, que en aquesta ocasió també serà inevitablement pírrica. El partit de Junqueras s’ha debilitat políticament i moralment, i és conscient que, faci el que faci, no està en condicions de negociar des d’una posició de força. Tot passarà factura.

La recent visita del president espanyol a la Generalitat s’ha presentat com el pròleg de l’acord i és clar que ha estat així, perquè segurament Pedro Sánchez deu haver aprofitat per advertir de les conseqüències d’una repetició d’eleccions a Catalunya, atès que llavors ell també podria plantejar-se convocar eleccions generals el mateix dia. Independentment que les intencions siguin certes, com a amenaça és demolidora.  

Pot passar, òbviament, que les bases republicanes mantinguin el seu esperit crític i la tradicional tendència a la rebel·lió que en diverses èpoques han practicat contra el pactisme dels seus dirigents. Aquesta és la incògnita, però el sanedrí republicà es reserva un mes de marge fins al 25 d’agost per si calgués redoblar als esforços per convèncer els militants dels desastres que els vindrien a sobre, tal com s’han encarregat d’anunciar els mitjans i els grups de pressió, que, en altres temps, van fer mans i mànigues contra el tripartit, i ara l’imploren com la salvació del país.

És una certesa que si hi ha investidura de Salvador Illa i Puigdemont torna, el 130è president serà detingut. La incògnita és quines conseqüències tindrà a Catalunya, a Espanya i a Europa. Segons la llei de Murphy, qualsevol situació és susceptible d’empitjorar.