El Codi Penal sanciona com a malversació de diners públics dos tipus de conductes de les autoritats, càrrecs i empleats públics: i) la coneguda com a malversació stricto sensu, és a dir, fer-se seus o permetre que un tercer es faci seus o fer servir per a fins personals, sense que s'integrin en el patrimoni propi, mitjans o recursos públics, en qualsevol d'aquestes conductes existeix ànim de lucre i ii) la malversació impròpia, en la qual es dona al patrimoni públic, per part algun dels referits càrrecs o empleats públics, una aplicació diferent del seu destí, sense ànim de lucre ni apropiació o ús personal ni per tercers.

Cal assenyalar que aquesta malversació impròpia no va ser delicte fins a la reforma del Codi Penal del 2015, aprovada per la majoria absoluta del PP i vigent des de l'1 de juliol d'aquell any. Una reforma dissenyada per perseguir la ja anunciada convocatòria d'un referèndum d'independència per les autoritats catalanes, perquè la consulta ciutadana del 2014 convocada pel president Artur Mas només va poder ser perseguida penalment com a desobediència.

La llei orgànica d'amnistia, vigent des de l'11 de juny, inclou en el seu perímetre els delictes de malversació destinats a finançar o facilitar actes desenvolupats per reivindicar, promoure o procurar la independència de Catalunya i/o el desenvolupament de les consultes ciutadana del 9-N 2014 i del referèndum de l'1-O 2017, o que contribuïssin a aquests fins, sempre que no existeixi propòsit d'enriquiment personal per part dels seus autors. La pròpia llei d'amnistia apuntala aquesta redacció tan clara definint de manera inequívoca el concepte “enriquiment” com a intenció d'obtenir un benefici patrimonial personal. Per la qual cosa, qualsevol aplicació desviada o presumptament il·legal de fons públics dirigida al finançament de qualsevol d'aquests actes i activitats entra en l'àmbit de l'amnistia, sempre que es desenvolupi sense aquesta intenció subjectiva d'obtenir un benefici patrimonial personal.

Les persones del món del dret ens esborronem quan veiem que els seus màxims intèrprets s'allunyen de la llei i miren cap a la política partidista

En el transcurs del judici del procés va ser molt criticada la condemna per malversació impròpia a Junqueras, Forn, Turull, Romeva i Bassa, que formaven part del Govern català operant el setembre i octubre del 2017, perquè en aquells dies regia la intervenció de les finances catalanes per part del Govern de l'Estat, llavors el ministre Montoro presumia que cap quantitat s'havia aplicat a fins no comprovats per Madrid. Però, de qualsevol manera, la sentència del procés és definitiva en dret (subjecta certament a la seva revisió pel Tribunal Europeu de Drets Humans, on estan pendents de sentència els recursos de les persones condemnades… i sembla que serà potent el resultat, ja el veuran…).

En aquest context, la sala penal del Tribunal Suprem va rebutjar l'1 d'aquest mes (amb el vot particular dissident de la magistrada Ana Ferrer) que el delicte de malversació pel qual havien estat condemnades aquestes persones fos amnistiable, perquè per a ells sí que va haver-hi intenció de benefici patrimonial personal, en destinar-se recursos públics a les esmentades activitats, evitant que aquestes haguessin de ser finançades personalment pels mateixos condemnats. Aquesta tesi també va ser la de la resolució, en la mateixa data, del magistrat instructor del mateix Tribunal, Pablo Llarena, respecte del sumari que segueix pel mateix delicte en relació amb els fets del 2017 contra el president Puigdemont i els consellers Puig i Comín. En tots dos casos es descarta remetre la qüestió prejudicial o de constitucionalitat als Tribunals de Justícia de la Unió Europea i Constitucional, perquè consideren la seva interpretació com a indubtable.

In claris non fit interpretatio, on hi ha claredat no cal interpretar. En aquest supòsit no és possible una interpretació contrària al perímetre legalment definit de l'amnistia, atès que i) és clara la definició del legislador respecte de les conductes amnistiades tant pel text aprovat com per la seva gènesi en un procediment legislatiu particularment atent a definir les malversacions amnistiables, des del rebuig per part de JuntsxCat a finals de gener del primer text, i ii) la interpretació del Dret Penal sempre ha de ser restrictiva, mai extensiva.

Sembla que els magistrats del Suprem que van signar les dues resolucions sabien tot això. Vet aquí la gravetat del conflicte constitucional creat pel rebuig del màxim intèrpret de la llei penal a aplicar la que acaba d'aprovar el legislador. En el sistema jurídic espanyol, a més, aquesta interpretació vincula tots els tribunals penals que hagin d'aplicar la llei d'amnistia. El conflicte institucional no hi ha qui el pari, almenys per ara.

Només el Constitucional (TC) podrà corregir aquesta interpretació en resoldre els recursos d'empara que les persones condemnades catalanes, en un cas, i que les investigades, en un altre, presentin contra les resolucions del Suprem. Cosa que trigarà, amb tota seguretat, mesos, potser gairebé un any. Però la clau política serà la suspensió cautelar de les mesures de detenció que el Suprem manté sobre el president i consellers pels delictes amnistiables, pocs dies després de la seva arribada al TC.

Les persones del món del dret ens quedem esborronades quan veiem que els seus màxims intèrprets s'allunyen de la llei i miren cap a la política partidista. Anant cap a aquesta política que va executar el 155 i va defensar en el seu moment Carl Schmitt que ens nega a les ciutadanies d'aquestes nacions que no formen part de l'Espanya espanyola (en molt encertada definició del professor de la UDC, Miguel Anxo Bastos), els mateixos drets que gaudeixen els que hi viuen, hi actuen i la gestionen.