La intensa cobertura mediàtica entorn de l'aplicació de la llei d'amnistia, així com l'extens i sovint desinformat debat generat sobre l'aprovació i, ara, sobre l'aplicació o inaplicació, han impedit que es mantingui una claredat essencial sobre el seu contingut, necessitat i efectivitat. Aquesta norma, aprovada per majoria absoluta al Congrés dels Diputats, ha suscitat confusió respecte al camí a seguir. Crec que és moment d'explicar, encara que sigui breument i des de la meva visió particular, què és el que realment ha passat i què és el que està passant.

Previ a la promulgació de la llei, hi va haver intensos moviments judicials i polítics que qüestionaven el seu encaix en l'ordenament jurídic europeu, argumentant que contravenia el dret de la Unió Europea. Avui sabem que aquestes afirmacions eren infundades, com demostra l'actuació del Tribunal Suprem, que ha desistit de plantejar qualsevol qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Aquest desistiment es deu a la seva decisió d'explorar la suposada inconstitucionalitat de la llei.

En dret, l'ordre dels factors és crucial i això és rellevant per entendre el panorama actual, que es continua interpretant com si fos un partit de futbol, en el qual el comentarista, més que ser un especialista, actua com un seguidor d'un dels clubs.

Si una norma contravé el dret de la Unió, no cal plantejar-ne la inconstitucionalitat, perquè l'ordenament jurídic de cap estat membre no pot tenir per vàlides normes que contravinguin el dret de la Unió. Per tant, quan un tribunal, especialment el Suprem, planteja una qüestió d'inconstitucionalitat, és perquè abans està convençut que la norma, en aquest cas la llei d'amnistia, compleix la legalitat europea. Cap jurista seriós no dubtaria d'aquesta interpretació, per la qual cosa podem assumir que la llei d'amnistia és conforme al dret de la Unió.

Tanmateix, respecte al qüestionament d'inconstitucionalitat plantejat pel Tribunal Suprem, és necessària una anàlisi més profunda. El Suprem argumenta que la llei d'amnistia vulnera el dret constitucional a la igualtat davant de la llei, la qual cosa la faria inconstitucional. Encara que no comparteixo aquesta visió, és una qüestió legítima. No obstant això, l'enfocament del Tribunal ha estat incoherent i jurídicament qüestionable.

No podem oblidar que, primer, el Tribunal Suprem va determinar que els fets qualificats com a delicte de malversació no eren amnistiables, basant-se en arguments jurídics no només febles, sinó contradictoris amb les seves pròpies interpretacions anteriors, i aquesta va ser la tercera o quarta interpretació del delicte de malversació en relació amb el procés. Després, va argumentar que la llei és inconstitucional per vulnerar la igualtat davant de la llei i, sobre aquesta base, ha plantejat una qüestió d'inconstitucionalitat que li tocarà resoldre a un dividit Tribunal Constitucional.

L'actuació del Tribunal Suprem entorn de la llei d'amnistia evidencia una estratègia més política que jurídica

En tot cas, si realment fos així —és a dir, que la llei d'amnistia estigui viciada d'inconstitucionalitat— la norma no s'hauria d'aplicar a cap conducta, sigui malversació, desobediència o qualsevol altra, perquè totes formen part del seu àmbit objectiu. Això evidencia l'arbitrarietat en l'actuació del Suprem.

Si la norma és inconstitucional, per què al juliol es va dir que no era aplicable a certs fets? Una norma inconstitucional no és aplicable a cap fet, i això és una cosa que tot jurista seriós, intel·lectualment honest i rigorós sap. La raó d'aquest aparent regateix està en l'estratègia del Tribunal Suprem per evitar l'aplicació de la llei d'amnistia, conscients que l'article 4 de la llei preveu conseqüències en matèria de mesures cautelars quan es planteja una qüestió d'inconstitucionalitat, i són aquestes conseqüències les que s'han pretès evitar.

Plantejar la inconstitucionalitat abans d'aplicar la llei als delictes de malversació hauria obligat el tribunal a aixecar, si més no cautelarment, mesures restrictives de drets fonamentals, com les ordres de cerca, detenció i ingrés a presó contra el MHP Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig, i a suspendre temporalment les inhabilitacions dels condemnats en el judici del procés.

El suposat trencament de la igualtat davant de la llei amb què s'empara el Suprem per a la seva qüestió d'inconstitucionalitat afectaria, en cas de ser cert, tots els fets i persones encaixables en l'àmbit objectiu de la llei (al seu article 1). Per tant, el que caldria fer, en cas que es cregui realment que estem davant d'una norma inconstitucional —quod non—, és plantejar la inconstitucionalitat de la llei des d'un començament i de manera integral.

L'estratègia era una altra, però, alhora, priva de credibilitat el mateix qüestionament d'inconstitucionalitat, perquè qualsevol membre del Tribunal Constitucional sap que, si la llei peca d'inconstitucional, ho fa respecte a la desobediència, la malversació i totes les accions compreses en el seu àmbit objectiu. Igualment, el Constitucional, però també el Suprem, són perfectes coneixedors que és inassumible des d'una perspectiva legal i constitucional entendre, alhora, que la llei no és aplicable a unes conductes per raons materials quan es considera que, a més, és inconstitucional.

La inconstitucionalitat d'una norma la fa inaplicable, sense necessitat de cap altre argument. El Suprem sap perfectament que no era necessari fer una tercera o quarta i alambinada interpretació del delicte de malversació per no aplicar la llei si és que és inconstitucional, però ho ha fet així per evitar aixecar les mesures cautelars i les inhabilitacions mentre es tramita una qüestió d'inconstitucionalitat que no sembla tenir cap recorregut més enllà de tensar el Tribunal Constitucional en el que sembla una baralla en les altures.

No perdem de vista que, en dret, moltes coses són possibles, però no és acceptable fer trampes al solitari, especialment quan estan en joc drets fonamentals tan preuats com la llibertat o la participació política.

En definitiva, l'actuació del Tribunal Suprem entorn de la llei d'amnistia evidencia una estratègia més política que jurídica, posant en risc la coherència legal, els drets fonamentals i el mateix estat de dret a Espanya.