Què fa que, per regla general al món de la política, els expresidents no puguin estar calladets i sovint intervinguin en el debat públic quan, a més, ningú no els ho demana? Deu ser la necessitat que tenen de continuar fent-se notar un cop tastats els efectes de la popularitat mentre van exercir el càrrec. El fenomen s’ha estès com una taca d’oli pels cinc continents, però no de la mateixa manera a tot arreu.

Com en tantes coses, els Estats Units són els que acostumen a marcar la pauta també en aquest terreny. Tots els presidents, una vegada deixen de ser-ho, creen la seva pròpia fundació —com a entitats sense ànim de lucre que es financen a través de donacions privades—, bé per preservar el llegat polític bé per dur a terme accions de caire social en camps com la pau, la llibertat, la democràcia, la infància, l’educació, la salut o, entre d’altres, el canvi climàtic. La més coneguda deu ser la de Jimmy Carter (The Carter Center), però també en tenen George Bush pare (George and Barbara Bush Foundation), Bill Clinton (Clinton Foundation), George Bush fill (George W. Bush Presidential Center) o Barack Obama (Obama Foundation). I uns pràcticament ni es deixen veure, com seria el cas de Bill Clinton o dels George Bush, i altres, en canvi, no paren, com s’ha constatat amb Barack Obama fent-li pràcticament la campanya a Kamala Harris a les últimes eleccions presidencials americanes.

A Europa, depèn dels països, però costa trobar expresidents o ex primers ministres que prenguin part en el debat polític del dia a dia. Més aviat el contrari. A Alemanya, Angela Merkel havia guardat un silenci sepulcral des que va plegar el 2021 fins ara que ha publicat les seves memòries. A França tampoc no es tenen gaires notícies de François Hollande o de Nicolas Sarkozy, que van deixar de presidir la república el 2017 i el 2012 respectivament, i si algun ha sortit més als papers —el segon— és pels casos que té pendents amb la Justícia. Al Regne Unit i a Itàlia, on cremen els primers ministres més de pressa que enlloc més, és difícil que els ex participin en la vida pública, i si ho fan és perquè algú els ho ha demanat explícitament, però la discreció sol ser la norma i, de fet, costa fins i tot recordar els noms dels qui ja no són al càrrec. A la resta de països europeus la sensació és que passa si fa no fa el mateix, o semblant, tret d’Espanya.

Artur Mas va assegurar que volia jugar un paper més institucional que d’home de partit, però la realitat no fa més que desmentir-lo

A Espanya, els expresidents del govern es dediquen bàsicament a importunar. José María Aznar ho fa des de la totpoderosa Fundació per a l’Anàlisi i els Estudis Socials (FAES) que va crear el 2002, quan encara era a la Moncloa, i des de la qual continua movent, per darrere, els fils del PP, de manera que els noms que hi ha davant —Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, Pablo Casado, Alberto Núñez Feijóo, José Luis Martínez-Almeida o Isabel Díaz Ayuso— no són més que titelles seus. Felipe González intenta fer el mateix al PSOE, però sense tant d’èxit, perquè tan sols controla la vella guàrdia del partit i no en té prou per fer fora Pedro Sánchez, que és el que fa temps que persegueix com prou que se li nota cada cop que obre la boca. A l’altre plat de la balança hi ha José Luis Rodríguez Zapatero, també del PSOE, però que en aquest cas procura jugar un paper més institucional i menys partidista.

A Catalunya, els expresidents de la Generalitat acostumen a tenir el que se’n diu oficina d’expresident, pagada amb diners públics, des d’on poden continuar vehiculant l’activitat política que els interessi. Tots menys Jordi Pujol, que va ser desposseït de totes les prebendes d’ex —tret del servei d’escorta— quan va confessar, el juliol del 2014, que havia tingut —ell i la família— diners amagats irregularment a Andorra, per bé que en el seu cas té altres camins per fer arribar les seves idees a l’opinió pública després dels anys d’ostracisme que ha sofert a causa precisament d’aquell, com en diu ell, “esguerro”. De la resta destaca la de Pasqual Maragall, malgrat l’alzheimer que és prou conegut que pateix i que el manté allunyat de la vida pública, la de José Montilla, que és el més discret de tots, i la de Carles Puigdemont, que la té tot i continuar plenament actiu a la vida política.

Però, per damunt de tots, l’expresident de la Generalitat que més incideix en la política del dia a dia és, sens dubte, Artur Mas. Últimament es pot dir que no para. En el seu moment va assegurar que volia jugar un paper més institucional que d’home de partit, però la realitat no fa més que desmentir-lo. Va donar suport a l’exalcalde de Girona a les últimes eleccions catalans, li ha fet costat en el retorn a la presidència de JxCat, ha beneït el partit com a hereu legítim de CDC i es prepara per afiliar-s’hi. I una cosa més important, si fos possible, però que no és clar que la gent se n’hagi adonat prou: està intentant restituir com sigui, amb sovintejades aparicions públiques conjuntes, la figura del seu pare polític, Jordi Pujol, com si l’hagués fotut profundament que el primer a rehabilitar-lo hagi estat l’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, i després d’haver sigut ell qui li va retirar tots els honors d’expresident el 2014.

Estaria bé que els expresidents catalans refrenessin la seva incontinència verbal, si és que no tenen res rellevant a aportar

En aquest sentit, és especialment significatiu l’acte d’homenatge que el món convergent de tota la vida es va afanyar a treure’s de la màniga divendres passat a Castellterçol, bressol d’Enric Prat de la Riba, per retre tribut al líder caigut i deixar clar que és un dels seus, no dels altres. Un acte durant el qual el mateix homenatjat, com aquell que no vol la cosa, no va deixar escapar l’oportunitat de passar comptes amb el seu fill polític —a qui tenia assegut a la dreta— i de retreure-li justament que hagués sacrificat CDC en un moment en què “tothom es va atabalar” amb una refundació —el PDeCAT— que va resultar un fiasco. “Hauria valgut la pena mantenir el partit”, es va lamentar Jordi Pujol, que per això va demanar que una de les primeres coses que tocava fer ara era “salvar el partit”, o el que és el mateix, atès que CDC ja no existeix, “aquell esperit i aquella mentalitat” convergents, és a dir, exactament el que avui és JxCat. I, posats a ficar cullerada i a reblar el clau convergent, va venir a dir que ell ja ho sabia això que Catalunya no podria ser mai independent. Sort que quan el 2003 va deixar de ser president de la Generalitat va proclamar que “s’enretirava” per no interferir en la política del dia a dia!

Més enllà d’aquesta celebració, l’activitat d’Artur Mas com a expresident tampoc no s’acaba aquí. Cal afegir-hi les declaracions sobre l’actualitat política que darrerament ell també fa, com aquell qui diu, cada dos per tres a qualsevol mitjà que li pregunti. Una de les últimes perles ha estat, en la mateixa línia de tirar aigua al vi del moviment independentista, l’afirmació segons la qual “són els catalans els que han decidit que la independència ha de quedar en un segon pla”. Es devia quedar realment descansat amb aquesta sentència quan ell i tothom sap que si el 2017 la independència no va reeixir, no va ser perquè la majoria dels ciutadans de Catalunya no ho volgués, sinó perquè els polítics que comandaven el país —entre ells ell mateix, entre bambalines— a l’hora de la veritat es van fer enrere, i quan ell i tothom sap que si actualment es troba “en un segon pla” és perquè les forces polítiques catalanes han tornat totes al processisme i l’elector independentista no té cap partit ni dirigent independentista a qui votar.

És per tot plegat que estaria bé que els expresidents catalans refrenessin la seva incontinència verbal, si és que no tenen res rellevant a aportar, com ha estat el cas fins ara. Perquè segur que serien molts els que convindrien que, efectivament, calladets estarien molt millor.