De la Transició ençà els valencians han mostrat una rigorosa mala sort pel que fa als seus governants. Això és especialment així en el cas del PP. La llista de desastres en forma de presidents de la Generalitat, de presidents de diputacions, d’alcaldes... que han protagonitzat successos molt desagradables és llarguíssima. Al costat de la malaptesa i l’escandalosa manca de preparació hi figura l’amor als diners i l’avarícia, que han derivat en tota mena d’escàndols. Finalment, hi ha també, és clar, la gent amb uns valors prims com un tallet de pernil dolç, gairebé transparents. Ara ens trobem davant d’un personatge, Carlos Mazón, que, a més de la seva provada i escandalosa incapacitat, demostra, un dia sí i l’altre també, una manca de valors desconcertant. No té valors. Té, això sí, un instint, un instint primari, poderós i ancestral: sobreviure. Ni els valencians, ni els seus companys de partit, ni el PP, ni res no li importa. Sobreviure. A qualsevol preu i per sobre de tot i de tothom. Recordem que, en contra d'Alberto Núñez Feijóo, Mazón es va afanyar i va ser el primer a arribar a un pacte de govern amb Vox després de les eleccions autonòmiques, el qual va perjudicar les expectatives electorals del gallec. (Com es recordarà, una elecció es va celebrar darrere l’altra).

Per sobreviure judicialment, Mazón va assegurar que havia arribat a la reunió del Centre de Coordinació per la tragèdia de la dana a les 20:28 hores; disset minuts després que s’enviés l’alerta als ciutadans, contradient les múltiples declaracions que ell mateix havia fet anteriorment. Quantes vegades ha mentit? Encara que sembli increïble, a hores d'ara no se sap del cert ni on era ni què carai va fer el 29 d’octubre.

Per sobreviure políticament, ha menyspreat els interessos de Feijóo i del PP. Així, ha segellat una aliança amb Vox que li permet tenir pressupostos i tirar endavant. A canvi, ha dit amén a tot el que els de Santiago Abascal li han demanat. Això vol dir escometre els immigrants, les mesures contra el canvi climàtic i, naturalment, el català. Mazón sap molt bé que li convé continuar disposant dels mecanismes, de l'estructura i dels recursos de la Generalitat per enfrontar-se a les acusacions per la seva actuació. També sap que continuar sent aforat és una bona basa. Fora del poder hi fa fred i és molt més complicat defensar-se. I ell el que vol és sobreviure —sobretot judicialment i personal—, encara que ser present en qualsevol acte públic li sigui complicat. A pesar de les manifestacions. A pesar dels més de dos-cents morts i les seves famílies. A pesar de qualsevol noció de dignitat, per molt mínima que sigui.

Com més s’estigui Mazón a la presidència de la Generalitat, més i més grossa serà la factura per a Feijóo

L’actitud de Mazón suposa un greu problema per al PP. Com més s’estigui Mazón a la presidència de la Generalitat, més i més grossa serà la factura per a Feijóo. Més encara perquè no som davant d’una enrevessada qüestió tècnica, sinó davant d'una cosa ben senzilla d’entendre, que entén tothom. Tothom sap què va passar i tothom sap què va fer aquest individu.

El desgast per al PP s’agreuja, és clar, per la poca traça de Feijóo i els seus, que han anat oscil·lant entre el suport reticent i la incomoditat indissimulable amb relació a Mazón. A aquestes altures, Feijóo sembla no saber ni qui és ni què vol ser —ell i el seu partit— quan sigui gran. Quan semblava que al PP es barrinava intentar substituir Mazón per María José Catalá, alcaldessa de València i diputada, el primer va córrer a trucar a la porta de Vox. Arrancar Mazón de la poltrona de president era molt difícil per al PP si ell no acceptava marxar. Ara, amb el suport de Vox, resulta impossible. Davant el blindatge que s’ha procurat, el PP espanyol s’ha arronsat d’espatlles i ha dit allò de “doncs, bé, d’acord”. La imatge que Feijóo i el PP projecten és inevitablement de debilitat, poca fermesa i manca de conviccions. Com dèiem, cada dia que passa el desgast del PP s’agreuja. La gravetat de la tragèdia i el fet que —com dèiem— es tracta d’un assumpte fàcil de descodificar, perfectament intel·ligible, van també en contra dels populars. La feina de la jutgessa de Catarroja ho està confirmant tot.

Si el PP té clar que Mazón no pot optar un altre cop a la presidència de la Generalitat, li convindria llevar-se’l del damunt com més aviat millor. Perquè ell és tòxic i també, és clar, per tenir temps de construir una candidatura potent amb algú altre. Per la mateixa raó, al PSPV —encapçalat per Diana Morant— i al PSOE ja els va bé que Mazón s’aferri al càrrec i es negui a fer mutis. Això permet als socialistes anar erosionant el PP tant al País Valencià com a Madrid. I Vox? Doncs Vox, encantats que Mazón depengui d’ells i estigui disposat a assumir els seus plantejaments i a donar-los tot el que convingui. Calculen, els de Santiago Abascal, que una part del vot del PP a València pot anar a parar al seu sarró. I el mateix en el conjunt de l’Estat. Que Feijóo i el PP estiguin fent el ridícul i demostrant tanta pobresa d’esperit resulta un motiu afegit de joia i celebració per a Abascal i cia.