Aquests dies s’estrenarà a Broadway l’espectacle d’Antonio Díaz (“El Mago Pop”), de nou sota la premissa que “res no és impossible”. De fet, l’espectacle es preestrena just el dia en què s’han de constituir les Cambres legislatives espanyoles: per art de màgia, de cop, Meritxell Batet desapareix de l’escenari (hop!) i fins i tot el PP o el PNB poden tenir més control sobre la mesa del Congrés que els mateixos socialistes. Quines coses, la màgia. Un dia Félix Bolaños afirma que l’independentisme és una ideologia obsoleta que pertany al passat i al cap d’unes setmanes (xa-zam!) aquest moviment primitiu i caduc condiciona el futur de la teva legislatura i del teu partit. Ah, i del teu càrrec.
L’independentisme màgic té els seus codis i els seus ritmes, sovint exasperadament lents, de manera que, damunt d’allò que semblava impossible, de sobte (abracadabra!) s’encén una llum que marca una via. Aquest concepte de màgia va ser objecte de befa per molts polítics, opinadors, intel·lectuals i piuladors, acusant la via de la confrontació intel·ligent d’ingènua, enganyosa i entabanadora: demanava massa fe, anava massa a poc a poc i sobretot només era una manera de distreure l’atenció del públic i prendre’ls la cartera. Per ser justos, val a dir que la foscor i el silenci regnants han propiciat l’auge de l’escepticisme fins al punt que encara avui hi ha moltes coses per demostrar. La platea no deixa de ser un lloc ombrívol on no vols quedar-te gaire estona sense saber què passarà, certament. També val a dir, així i tot, que una cosa és l’engany i l’altra el domini del relat. Per exemple, afirmar que votar no servia de res podia ser un engany o bé una enèsima equivocació, però en tot cas, fos el que fos, ha acabat conformant un relat efímer i infèrtil. Els bons relats aguanten, són sòlids dins la seva eventual irregularitat i sobretot creuen en alguna cosa. Ara tot sembla indicar que, en aquest moment, l’independentisme polític està en condicions de tornar a estar en possessió de la pilota i marcar el ritme de molts esdeveniments. Més val que suposi un veritable canvi d’estil respecte dels últims anys. Ho veurem, però d’entrada algunes pistes sobre com funciona això de fer màgia:
L’autodeterminació no existeix, en efecte, si l’espectacle s’estrena a la Gran Vía de Madrid. Però és que ara som a Broadway
Per art de màgia, allò que havia estat una interpretació del dret restrictiva i retrògrada es pot convertir en una necessària flexibilització dels termes. Succeeix quasi sempre que canvien els règims. Però en termes més concrets, quan el “TC vacacional” intenta impedir debats sobre els recursos d’empara del president Puigdemont i de Toni Comín contra el seu processament per malversació agreujada i desobediència, tot d’una la llegendària separació de poders espanyola (expecto patronum!) fa que la Fiscalia ho recorri per a poder facilitar-ne el debat. També de cop (confundus!), allò que repetia Pedro Sánchez sobre la impossibilitat constitucional de l’amnistia acaba en una pluja d’articles d’experts defensant-ne la constitucionalitat i fins i tot la conveniència. Veurem si succeeix el mateix amb l’autodeterminació. En tot cas, què ha succeït? Màgia? Un fenomen paranormal ha girat, tot d’una, la ciència del dret? Podria ser, sí, de la mateixa manera que podria ser que en una missa el pa i el vi es transformin en sang i en cos. Però també podria ser, simplement, que ha canviat la manera de veure-ho. La convenció. La necessitat d’un nou relat, un nou espectacle. Un nou ordre. Una nova normalitat.
Els borinots, diu Antonio Díaz, tenen unes ales tan petites que no haurien de poder fer volar els seus cossos amples. Com és, doncs, que malgrat tot volen? El truc és el següent: els borinots poden volar perquè no obeeixen a les lleis de l’aerodinàmica. Perquè no s’ha tractat mai de “desobeir” lleis, sinó d’obeir-ne altres de diferents: en aquest cas, les de la física de fluids i les turbulències d’unes ales ovalades que es dobleguen endavant i enrere. Doncs això mateix, aplicat al dret i a la política, és la “màgia” que s’intenta fer: que a partir d’ara les normes i les premisses siguin unes altres que, de fet, sempre han estat vigents. Només calia prestar-hi atenció. L’autodeterminació no existeix, en efecte, si l’espectacle s’estrena a la Gran Vía de Madrid. Però és que ara som a Broadway.