El Procés es va acabar però el conflicte polític no. El Procés, agradi o no, se’n faci befa o no, és una etapa que s’estudiarà com una fase concreta de la Història de Catalunya. Cada cop estan més clars els seus límits temporals: del rebuig al nou Estatut de Catalunya (2005-2010) a la majoria absoluta al Parlament de partits no independentistes (2024), tenint l’octubre del 2017 el seu punt àlgid. El Procés s’acabarà definint com un dels moments pels quals ha passat la relació entre Catalunya i Espanya, però —malgrat tot— aquesta relació no està resolta ni molt menys. Com bé deia aquesta setmana Jordi Cabré, sempre s’ha associat independentisme a conflicte quan, en realitat, el conflicte és la dependència política que té Catalunya d’Espanya i, afegeixo, la dependència econòmica que té Espanya vers Catalunya. Però com tota fase històrica, hi ha uns anys de creixement i uns de decreixement. Ara ens trobem en una de les zones vall d’aquesta línia històrica, però que ni uns es deixin vèncer per la desesperança ni uns altres donin per guanyat el partit. De fet, els segons ho tenen molt més clar que els primers. No cal tirar molt enrere per observar símptomes de l’existència d’aquest conflicte, de fet només els últims set dies:  

Nova setmana desastrosa a Rodalies amb incidències diàries i sostingudes en el temps. S’evidencia la manca d’inversions fetes en els últims anys, la mala gestió de situacions sobrevingudes (com la desconvocatòria d’una vaga que ho va continuar sent) i el segrest de bona part de la xarxa i el servei per part d’uns sindicats que, directament, prefereixen el mal servei d’ara amb Renfe a un bon servei futur amb els Ferrocarrils de la Generalitat. Hi ha vagues laborals i vagues polítiques; la d’aquesta setmana ha estat una vaga patriòtica (espanyola). En l’àmbit de les infraestructures aquesta setmana, seguint amb els trens, tampoc se n’ha deslliurat l’Alta Velocitat amb avaries i endarreriments de diverses hores. I un cop més, s’ha evidenciat que el segon estat del món amb més quilòmetres d’Alta Velocitat (i quasi 60.000 milions d’euros invertits) no té unides la segona i la tercera ciutat més poblades, en aquest cas Barcelona i València. El corredor del Mediterrani és un caminador.

Per cada 100.000 habitants, Catalunya acull 64 menors migrants no acompanyats; Madrid 22

Polèmica pel repartiment de menors migrants no acompanyats. En aquest cas la polèmica és estrictament de relat (que no deixa de ser important) perquè amb xifres a la mà, no s’aguanta per enlloc. Entre 2015 i 2023, Catalunya ha acollit més de 10.000 joves en aquesta situació. En el mateix període, la Comunitat Autònoma de Madrid en va acollir menys de 6.000. I ara, grans escarafalls perquè en el nou contingent, a Catalunya n’arribaran 26 i a Madrid més de 700. Els titulars mediàtics van tan de pressa que el debat ha girat entorn del repartiment actual en lloc de preguntar-se què s’havia fet fins ara perquè hi hagués aquest desequilibri entre territoris. El cas és que els dos líders que més han bramat contra aquest pacte entre Junts i PSOE han estat Isabel Díaz Ayuso (PP, Madrid) i Emiliano García-Page (PSOE, Castella-la Manxa). Fa molt temps que els gurus de la lluita contra les fake news i els relats trumpistes aconsellen combatre’ls amb dades més que amb narrativa. Per cada 100.000 habitants, Catalunya acull 64 menors no acompanyats. La mitjana estatal és de 34. Tanquen la llista, en penúltima posició, Madrid amb 22 i en última, Castella-la Manxa amb 21. Però els identitaris que no en poden assumir més són els catalans.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha ordenat a dotze escoles que segueixin aplicant una quota del 25% d’assignatures impartides en castellà. Aquest cas inclou un doble debat. El primer és el lingüístic. Després que hi hagi un consens unànime que a Catalunya és el català la llengua a protegir i promoure, la justícia espanyola segueix entestada a fer que d'aquí a uns anys hi hagi alumnes que surtin de l’escola sabent només una llengua, la castellana, quan —amb tots els matisos del món— el sistema educatiu els pot procurar que en sàpiguen dues. Són molt poques, però hi ha famílies que, deliberadament, volen que els seus fills aprenguin menys d’allò que els ofereix l’escola. Amb les opcions personals de cadascú no m’hi fico, però el que no és acceptable és que aquesta minoria condicioni la resta de famílies del centre escolar i que, majoritàriament, aposten per la immersió. Que consti, doncs, que la justícia espanyola fa costat a aquesta minoria molt minoria. Però aquesta decisió del TSJC conté una altra mostra de conflicte polític: des del 2022 està prohibit que a Catalunya hi hagi un percentatge predeterminat de llengües cooficials a l’educació. Així doncs, fixar una quota (en aquest cas del 25%) no s’ajusta al que diu la llei, concretament a dos decrets aprovats per la Generalitat. Ras i curt: un cop més, la justícia espanyola ha trepitjat la principal institució de Catalunya.

Per més que es vulgui amagar amb analgèsics i adormir amb anestèsia, el conflicte hi és

El Senat ha prohibit l’admissió d’un text pel simple fet que s’hi deia la paraula nació i no atribuïda a Espanya sinó a Catalunya. Ja no s’ha entrat ni al contingut, s’ha tombat per la presència de la paraula nació. S’hi debatia una moció sobre qui, precisament, ha de tenir les competències en immigració a Catalunya. Eduard Pujol, en nom de Junts, va presentar una esmena en què es deia que “en tant que Catalunya és una nació”, li correspon tenir aquesta responsabilitat. Per la simple inclusió de la paraula “nació”, la mesa del Senat (on el PP té majoria absoluta) va rebutjar ni tan sols registrar-la, és a dir, no és que es votés en contra de l’esmena sinó que simplement no es va deixar ni que es votés. El motiu: la inclusió de la paraula Catalunya al costat de nació. Els qui van vetar-ho s’autoetiqueten com a no nacionalistes.

El delegat de la Generalitat a Perpinyà, Christopher Daniel Person, es nega a fer servir la denominació Catalunya Nord per referir-se a... la Catalunya Nord. És com si el delegat a les Terres de l’Ebre digués que no és el delegat a les Terres de l’Ebre. El motiu que ha esgrimit és que la terminologia de França no inclou aquest terme històric sinó que ho redueix al purament geogràfic: Pirineus Orientals. Més enllà de la voluntat política de no dir Catalunya Nord a les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Alta Cerdanya, Capcir, Aspres i la Fenolleda, el precedent que estableix és un indicatiu de quin biaix té la normalitat que predica l’actual govern de la Generalitat. I una última cosa sobre aquest episodi: sempre que es planteja una polèmica d’aquest tipus (dels que no afecten els problemes quotidians de la gent) la càrrega de frivolitat sempre cau del mateix cantó. És a dir, només s’acusa uns de preocupar-se per suposades qüestions supèrflues, i és igual de tossut —i polític— posar-se ferm en dir-li Catalunya Nord com posar-se ferm en no dir-li així.

Són només cinc mostres de l’evidència del xoc polític, institucional, social i econòmic que pateix Catalunya. Aposto el què es vulgui que d'aquí a una setmana en trobaríem cinc més. No són casos aïllats, és una constant. Per més que es vulgui amagar amb analgèsics i adormir amb anestèsia, el conflicte hi és. Com també hi és la desmobilització, lògica també des d’un punt de vista d'esgotament general. Després d’anys de mobilització constant i diària i que, aparentment no han servit per a l’objectiu final, molts independentistes s’han posat en mode avió, és a dir, s’han aïllat momentàniament del moviment mentre la vida i la política transcorre en un altre pla. Però que tingui tothom clar que el xoc hi és i que una cosa és estar en mode avió i una altra apagar el mòbil. És a dir, que només pitjant un botó tothom tornarà a estar connectat.