Esquerra ajudarà a fer president Salvador Illa perquè no li queda més remei. La claudicació dels republicans no és fruit d’aquesta passarel·la de negociació que sembla haver quallat aquesta setmana, però que, pels fruits que acabarà donant, s’hauria pogut segellar la mateixa nit del 12-M. Oriol Junqueras ja va opositar a virrei dels socialistes quan era a Lledoners, pensant a convertir-se en el principal interlocutor de Sánchez a Catalunya i amb l’objectiu poc dissimulat de jubilar Carles Puigdemont. Esquerra investirà Salvador Illa perquè, per molt que els abrandats convergents i l’ANC els acusin de botiflers a la xarxa X, aquesta és l’única opció del partit republicà per surar en (l’escàs) repartiment de poder que avui pot fer-se dins l’autonomisme. L’únic que se’ls pot reclamar és haver trigat massa.
Ara per ara, resulta absolutament indiferent si el PSOE complirà amb la promesa de la nova expressió estrella del procés; el concert econòmic solidari. Reforçada per la magnanimitat dels indults i de l’amnistia, l’esquerra espanyola —ho sabem d’ençà del Pacte del Tinell (on ja es prometé que la Generalitat recaptaria tots els impostos dels catalans), de la disposició addicional tercera de l’Estatut, i de la galindaina d’oficialitzar la nostra llengua a Europa— no té cap mena d’incentiu ni d’obligació per fer realitat els seus pactes. Això ho saben els militants d’Esquerra i els pagesos de Wisconsin; al seu torn, els republicans són ben conscients que el PSC té la intenció de retornar Catalunya a la casella preestatutària del 2003, però, contràriament a la tàctica sprinter de Maragall, Junqueras té l’objectiu d’anar sumant competències per la Generalitat a base d’una negociació de pluja fina.
Dins de tota aquesta equació —i en aquest punt específic del concert, cal donar tota la raó als republicans— el que més sobta és el cinisme de Convergència i de Carles Puigdemont. Els juntaires (llegeixi’s la recent entrevista a Jaume Giró en aquest mateix diari) havien proposat exactament el mateix marc competencial en tant que condició per a la supervivència econòmica del país. Fa molta gràcia veure com de sobte Convergència ha promogut una desfilada general de totes les seves mòmies, començant amb l’alcalde Trias, per generar malfiança d’un pacte amb el PSC, que és, dit sigui de passada, el partit al qual Carles Puigdemont demanava l’abstenció per tornar a ser Molt Honorable. D’entre tota la sarsuela, sobta encara més que el 130 amenaci de tornar —per enèsima vegada— només per evitar un pacte autonòmic, quan ha disposat d’instants molt més fecunds i rupturistes per trepitjar el país.
L'esquerra espanyola no té cap mena d’incentiu ni d’obligació per fer realitat els seus pactes
Al paper galdós de Puigdemont, que ja va incomplir la seva promesa de retorn a les eleccions europees (“si vols que torni el president, has de votar el president”), cal sumar-hi el paperot de la nostra vedet nacional, Lluís Llach, que ja va trencar la neutralitat d’un president de l’ANC confessant que votaria Toni Comín als darrers comicis europeus i que ara ja ha sortit definitivament de l’armari com a sòmines útil dels convergents. Si n’havies arribat a fotre de tabarres contra l’Ubú President als teus concerts maratonians, estimat Lluís, i mira’t ara, promovent un govern independentista presidit per la formació on militen Jordi Pujol i Artur Mas! Senyors de l’ANC, deixeu el xantatge i agafeu la calculadora: no existeix la unitat independentista ni és factible la possibilitat d’un govern sobiranista, pel simple fet —coses de la democràcia— que Puigdemont va perdre les eleccions contra Illa.
Però bé, tot això són qüestions autonomistes que no tenen el mínim interès. Aquí l’únic que compta, estimats lectors, és estar alerta per a quan aquest nou Govern PSCERC entri en fallida tècnica per falta de tremp i la màquina dels convergents de sempre, d’aquells que saben com merèixer la victòria, ens vulguin entaforar una nova versió de l’Astut, una mica més jove, feminista i, si cal, àdhuc propalestí. El que ve ara és només una regurgitació escumosa del 2003 i caurà pel seu propi pes. Però el més important —estigueu en guàrdia— és no caure de nou en les trampes convergents del 2014. No us fieu de la indignació convergent, perquè és el preludi d’apel·lacions a la voluntat del poble, a consultes no aplicables, a referèndums simbòlics i a martirologis que només ens duen a llepar-nos les ferides. Recordeu el passat recent, i així podrem intentar esmenar el futur.