Després d’anys d’un volgut atonalisme polític a TV3 (corregeixo; després d’anys d’una política més aviat filofranquista, consistent a no treure el nas en l’univers de la política), resulta ben normal que la majoria dels independentistes de la tribu s’excitessin de valent amb el reportatge Infiltrats del darrer 30 minuts. A pesar de la feina encomiable de les directores Gemma Garcia i Sònia Calvó, amb el segell investigador de La Directa, hom tenia la sensació d’estar veient un producte destinat a un independentista dels anys 2014-2019; és a dir, un tipus d’individu que encara té capacitat per indignar-se amb les malifetes il·legals dels espanyols i, al seu torn, prou ingenuïtat per creure en el rupturisme de convergents i republicans. En aquest sentit, el decalatge temporal de la recepció del film resultava més anguniós que l’existència d’infiltrats policials als moviments cívics.
Per molt que ens pesi, l’independentista prototípic de l’any 2025 és un ciutadà amb les conviccions intactes, però amb la seva capacitat d’indignació altament castrada. El fet és comprensible, car esdevé molt fatigós veure els polítics catalans aïrant-se contínuament contra la gent amb qui, malgrat les arrufades nasals, acaben treballant per al govern i la supervivència de l’estat centralitzador. Mentre contempla Infiltrats, el català exemprenyat es torna a polititzar momentàniament (i fins i tot deu haver-hi conciutadans que fantasiegen amb la reaparició estel·lar de l’estimada Pilar Rahola al FAQS), però, conscient que tot aquest receptacle d’ira no acabarà enlloc, abandona la lluita i decideix esperar pacientment que a TV3 hi aparegui Quim Masferrer empaitant padrines o alguna d’aquelles cuineres mig sonades que animen Joc de cartes. Eternitzar la ira, és cert, carda molta mandra.
No obstant això, la indiferència de la qual parlo no és cap mala notícia. Contràriament, resulta ideal que els independentistes ja no ens alcem del sofà quan admirem un activista jovencell desemmascarant una membra de la bòfia espanyola que estigué uns quants anys fornicant-hi (amb amor, per si no fos prou!) sota una identitat falsa. Admetre això, que els infiltrats se’ns follen, és una cosa semblant a capir —d’una vegada per totes— que els governs espanyols mai no tindran cap mena de problema a salvar la unitat de la pàtria a través d’incomplir qualsevol precepte ètic; la qual cosa, si fos necessari, àdhuc inclouria allitar-se amb bebès i animals. Vist que tot això ja es va entenent, jo dels companys de TV3 programaria ben aviat algun 30 minuts dedicat a certificar la llei de la gravitació universal i el teorema de Pitàgores o —ja que hi som— a fer una sèrie tipus Hobbes for dummies.
Els governs espanyols mai no tindran cap mena de problema a salvar la unitat de la pàtria a través d’incomplir qualsevol precepte ètic
Tot i que Infiltrats intenti focalitzar el seu afany victimista en els homes i les dones que foren espiats (i sexualment vexats) per la pasma, jo recomanaria als lectors que es fixin especialment en aquell moment esplèndid de programa en el qual Laura García, portaveu del sindicat JUPOL, acusa els activistes catalans de cometre una temeritat a l’hora d’esbombar les identitats dels agents que els enganyaren, perquè això els inhabilitarà de cara a futures investigacions. L’espanyolota en qüestió, és una cosa admirable, ho diu amb una tranquil·litat espiritual que fa molta gràcia, conscient de tenir al darrere una estructura política que mai, però jamai, li farà pagar les seves grolleries il·legals. Novament, heus ací l’ètica del nostre enemic; la qüestió, ara i sempre, consisteix en si nosaltres estem preparats per contrarestar-les no pas amb els mateixos mètodes, fet impossible, sinó amb igual immoralitat.
Així s’explica, en definitiva, com l’agent de la bòfia Maria Isern Torres va intimar amb el nostre dissortat activista Òscar Campos, pobret fill meu, que encara fot aquella cara de no entendre res de res tan prototípica d’un català com Déu mana (a banda de l’engany, estimat camarada, cal dir que la senyora tenia pinta de fer molt bé la feina, en el sentit més essencial del terme; això, ai las, encara fa més terrible aquest crim del matriarcat!). Així s’explica, comptat i debatut, com actua una màquina estatal. Així s’explica, per acabar, que ja ho tinguis tan après que et foti una mandra terrible cabrejar-te i palesar-ho de nou, sobretot quan "els nostres" s’ho miren tot fent veure que tenen Pedro Sánchez agafat pels picarols, si em dispenseu tanta metàfora sexual.