Em vaig prometre que no ho miraria per estalviar-me el tràngol i perquè a les conclusions de fons de què, per què i per a què s’hi pot arribar de totes maneres. Finalment, però, vaig mirar "Infilitrats", el 30 minuts de La Directa sobre els policies nacionals infiltrats als moviments socials de Catalunya i el País Valencià. Al nostre país —i crec que per pura mandra intel·lectual— algunes veus de l’arc ideològic s’han dedicat a ridiculitzar les víctimes d’aquestes operacions policials. El debat polític està trinxat i sembla que les consignes simples són l’única via ràpida per fer-se escoltar, però em sembla que separar el gra de la palla —fer crítica d’un abordatge sentimentalista de la situació mentre, alhora, es procura no frivolitzar amb el trauma dels afectats— ha de ser possible.
Es fa difícil acabar de veure el documental i no notar-se el cos tou, com acabat d’apallissar. Això és així per a qualsevol que encara hi tingui una engruna d’empatia a la caixa de ressonància del pit. És cert, però, que la situació desperta la ràbia i el ressentiment, i que, com a catalans, pel moment en què aquestes operacions policials es van produir, encara en desperta més. Canalitzar-la contra les víctimes que ho han viscut en primera persona és profundament injust perquè eximeix la classe política de responsabilitat i impedeix de fiscalitzar-la per la seva ingenuïtat. Mentre el procés es convertia en un camí espiritual per fer dels catalans éssers de llum, la policia nacional Maria Isern era a les reunions en què l’Òscar Campos, acusat de saltar a les vies de l’AVE de Girona durant les manifestacions de la sentència, preparava la seva defensa.
A propòsit d'això, i havent-se infiltrat els policies nacionals a col·lectius vinculats als moviments socials, sembla que l’esquerra s’ha entrebancat —una vegada més— amb el debat entre nació i classe. Els col·lectius afectats són els que són i és innegable que, no essent organitzacions criminals en cap cas, Espanya hi envia policia per motius ideològics i possiblement amb el pànic social en aquestes organitzacions com a últim fi. Hi ha una part de l’esquerra que amb això n’ha tingut prou per reduir-ho a una qüestió d’eix social, com si res del que passa a la vida política del país pogués desprendre’s de l’eix nacional. Quan escric això —i tenint en compte que hi ha hagut policia nacional infiltrada en aquests termes a altres punts de l’Estat— no vull dir que el que ha fet l’estat espanyol a Catalunya ho hagi fet amb la qüestió nacional com a únic mòbil. L’objectiu han estat els col·lectius vinculats a l’esquerra perquè, entre altres coses, la varietat i pluralitat d’aquests moviments socials permet una militància a diversos fronts i un control més ampli de la informació. La qüestió nacional no ha estat l’únic mòbil, però sempre n’és un d’ells. Sempre és un mòbil més a l’hora de justificar la vulneració de drets —per dir-ho a la convergenta manera— dels catalans.
Ni la vida, ni la dignitat i intimitat sexual valen res a ulls de l’estat espanyol, sobretot quan es tracta dels catalans
Després d’això —amanidet amb la desclassificació dels documents que confirmen que l’imam de Ripoll era confident del CNI—, la sensació és que res no val res. Ni la vida, ni la dignitat i intimitat sexual, ni la llibertat d’organitzar-se per militar en segons quins moviments valen res a ulls de l’estat espanyol, sobretot quan es tracta dels catalans. Respondre-hi amb sentimentalisme, amb moralisme i amb victimisme des de la política no fa ni pessigolles a la consciència o la moral de qui té el poder a les mans. No estem en posició d’assenyalar cap límit ni de reflexionar al voltant de la necessitat de posar-los, perquè no depèn de nosaltres: és naïf pensar que podem pactar els termes en què ens reprimeixen.
Polititzar la victimització seria el primer error a l’hora de bastir un discurs polític de confrontació, perquè ens immobilitzaria de nou en una manera de fer política que tracta l’adversari en funció de com hauria de fer les coses, i no en funció de com les fa o de com està disposat a fer-les. Aquest ha estat un dels errors nuclears del discurs del procés i de com Catalunya ha escollit vincular-se a Espanya al llarg de la seva història. La redempció que la nostra classe política ofereix sistemàticament a l’estat espanyol per les seves pràctiques mafioses va fins i tot més enllà d’això: els partits que es diuen independentistes —i que deien que volien la independència al·ludint, entre d’altres, al dèficit democràtic d’Espanya— avui donen suport i estabilitat parlamentària als artífexs de totes i cadascuna de les estratègies que s’han teixit per assimilar-nos. Ara parlem de tàctiques policials contra la dissidència política, però els últims quinze anys estan farcits de coses i cosetes que, ingènuament, aquí ningú no vol —ni ha volgut— veure venir.