El PSOE ha deixat clar que no tornarà a avançar-se en la taula de negociació a Suïssa fins que no s’aclareixi “qui és l’interlocutor a l’altra banda”, és a dir, qui presideix la Generalitat. Certament, la taula no es va configurar entre el president Aragonès i el president Sánchez, sinó que es va reconèixer la legitimitat del president Puigdemont com a interlocutor, però ara del que es tracta (parlant en plata) és de veure si s’esborra aquesta figura del tauler: un cop investit Illa, la força de Puigdemont (i de tot l’independentisme) en el debat seria menor. El debat a la taula, vull dir. Una altra cosa és que Puigdemont pugui, com pot, intervenir en el debat fins i tot si és ignorat o desplaçat: fa set anys que ho fa, condicionant-ho tot des de fora dels “canals institucionals” espanyols. I catalans.

Illa ha cregut que la presidència li corresponia de manera natural i ara, quan veu que depèn matemàticament de l’independentisme, fa cara d’incomoditat i fins i tot sembla ofès. Un sector polític que fa anys que diu als independentistes que “han oblidat la meitat de la població”, o “l’altra banda de l’hemicicle”, resulta que ara pretén governar Catalunya ignorant la meitat independentista del país. Aquest és el gran error històric del PSC: creure que ells representen la “Catalunya real”, la que atén els “problemes que veritablement interessen a la gent”, i ho diuen enmig del brogit de motors de Fórmula 1 al passeig de Gràcia, preocupant-se sobre l’estat de l’enamorament de Pedro Sánchez o repartint-se el Consell General del Poder Judicial amb el PP (aquesta dreta tan “extrema” amb qui, però, pacten fins i tot l’alcaldia de Barcelona). És d’una evidència obscena que el PSC ha decidit expulsar Junts de qualsevol espai de poder, al preu que sigui, i que pel que fa a Esquerra ha decidit que n’hi ha prou amb incloure-la dins la seva suposada retòrica antifeixista. Els d’ERC s’ho han deixat fer fins ara, però mostren clars símptomes d’haver-se adonat (tard) de l’enredada, de manera que ara la pilota torna a estar damunt del teulat d’Illa: és ell, ell amb l’ajut de Pedro Sánchez, qui ha de fer una oferta als independentistes per merèixer la investidura a la presidència de la Generalitat. Ja no va d’aritmètica: va de continguts, i de canvis demostrables, i també de respecte a la meitat sociològica del país. No hi ha futur per a ningú a Catalunya prescindint dels independentistes, i és hora que el socialisme s’ho fiqui al cap: potser hauran frenat el procés, però ni per casualitat han resolt el problema ni han eliminat la influència social del moviment. De fet, segons com facin les coses, seran ells mateixos els qui incrementaran aquesta base social. Jo vigilaria.

No hi ha lloc per a la unilateralitat, ni la catalana ni l’espanyola, fins que aquesta etapa de converses s’aclareixi, o bé donant fruits o bé demostrant que no va enlloc

Una altra cosa són els deures de l’independentisme: la unitat no és l’única cosa que hi manca, sinó també la capacitat de convèncer el seu electorat que la política que s’està fent és la millor possible. Si s’ha perdut l’èpica del 2017, com és prou evident, caldrà demostrar dues coses: en primer lloc, que s’és capaç de presentar una gestió professional dels afers públics, siguin els que siguin. I, en segon lloc, que es disposa de líders capaços de negociar fort amb Madrid (i amb Brussel·les) independentment de si hi manen els uns o els altres, així com de trobar els talons d’Aquil·les de l’Estat per on Catalunya pot tornar a plantar cara com ho va fer el 2017. L’independentisme institucional, però també l’underground, si volen créixer, tenen prohibit recórrer eternament al que va passar (o del que podria haver passat) i tenen l’obligació de garantir un futur viable i millor. Costa molt recuperar una certa èpica, en el llarg mentrestant d’una negociació. Molt, certament. Però és l’únic que s’espera en una atmosfera on encara hi ha algú a Suïssa esperant que es reprenguin converses. No hi ha lloc per a la unilateralitat, ni la catalana ni l’espanyola, fins que aquesta etapa de converses s’aclareixi, o bé donant fruits o bé demostrant que no va enlloc. Després d’això, les unilateralitats poden tornar a funcionar i fins i tot tornar a ser massives, si aconsegueixen ser prou creïbles: però són els partits (els d’aquí i els d’allà) els que han volgut jugar la carta de la negociació i, per tant, són ells els qui hauran de sortir-ne, sigui amb victòries o amb els peus pel davant. No sé si els socialistes són conscients de la seva fragilitat, però m’importa més que els partits independentistes siguin conscients de la seva: facin el que creguin, però siguin eficaços. Obtinguin victòries. Polítiques. Per mi, la primera, fer un sonor Collboni a l’espanyolisme de Salvador Illa.