Aquesta setmana, primer la Unió Europea i després Pedro Sánchez han alertat d’una possible ingerència d’Elon Musk a les eleccions que s’han de celebrar a Europa en els pròxims mesos i en especial les alemanyes del 23 de febrer. El 16 de novembre del 2012, a nou dies de les eleccions al Parlament, el diari El Mundo va publicar a tota portada el següent titular: “La Policía vincula cuentas en Suiza de Pujol y Mas con la corrupción de CiU”. Abans de la publicació d’aquesta notícia, les enquestes donaven a CiU la majoria absoluta en aquells comicis. Després de publicar-se aquella notícia, els sondejos van anar detectant una davallada de la formació d’Artur Mas i el 25 de novembre de 2012 es va constatar el retrocés, i es va passar de 62 diputats a 50. Davant d’aquell èxit (que fins i tot el seu director, Pedro J. Ramírez, va celebrar públicament), el 27 d’octubre del 2014, a set mesos de les eleccions municipals, el mateix mitjà va publicar a tota portada: Investigan una cuenta de 12,9 millones de Xavier Trias en Andorra. I el maig del 2015 Trias va perdre unes eleccions que acabaria guanyant Ada Colau. Tant en el primer cas com en el segon va quedar demostrat que tot plegat havia estat un muntatge de la policia patriòtica que havia aconseguit alinear el ministeri de l’interior, l’agència tributària, la fiscalia, el poder judicial i els mitjans de comunicació en el que després s’acabaria coneixent com a Operació Catalunya. Si això no és una ingerència en unes eleccions s’hi assembla molt.

El problema, doncs, no són les fake news en si, sinó qui li dona credibilitat i aparença d’autenticitat. En el cas espanyol, no només hi havia un engranatge polític, judicial i mediàtic avalant fake news sinó que eren ells qui les fabricaven directament. Ara bé, perquè aquestes notícies falses tinguin conseqüències polítiques cal que aquesta credibilitat la doni també l’adversari polític que és qui ho farà servir com a arma electoral. L’endemà de la publicació de la notícia que el 2012 vinculava Mas amb Suïssa, als mítings del PSC es van repartir pancartes amb la frase “Catalonia is not Switzerland”, que ridiculitzava el “Catalonia is not Spain” independentista. Durant la campanya electoral de les municipals del 2015, en l’acte central d’Ada Colau, Pablo Iglesias va dir d’Artur Mas, Jordi Pujol i Xavier Trias que eren “gentussa” i “lladres” als que “l'única pàtria que els importa és el país estranger on tenen amagats els diners”.

Els comptes de Mas i Trias a Suïssa, Tamara Carrasco terrorista o els 10.000 soldats russos a Catalunya eren fake news fabricades per l'estat i que ningú va desmentir"

Segurament ho van fer sense voler, però amb aquest ús polític de les notícies de El Mundo per atacar l’adversari, socialistes i comuns estaven avalant l’actuació d’una policia patriòtica de la qual després, per cert, en serien víctimes. És ara que el PSOE i particularment Pedro Sánchez ha tastat la medicina en el seu propi entorn que el govern espanyol ha començat a legislar contra tot això,  contra l’anomenada màquina del fang. I si no fos perquè és una cosa molt seriosa i fonamental per un estat de dret, faria riure que just ara un gran partit espanyol prepari una llei contra el lawfare que, atenció, vol eliminar les acusacions populars o que s’iniciïn processos judicials en base a retalls de diari. És exactament així com durant anys l’estat espanyol ha combatut la credibilitat política d’un moviment democràtic com l’independentista. Perquè a les fake news de les eleccions del 2012 i del 2015 hi van seguir centenars de mentides fabricades amb el mateix sistema i el mateix objectiu: Tamara Carrasco era una perillosa terrorista, els professors de l’institut Montserrat Roig de Sant Andreu de la Barca discriminaven alumnes en funció de si eren fills de guàrdies civils i algú va pactar l’arribada de 10.000 soldats russos a Catalunya per combatre l’exèrcit espanyol a canvi que la nova república fos un aliat estratègic de Moscou en aquesta part del Mediterrani.

Tot això es va dir, es va publicar i es va comentar en tertúlies, però també es va investigar, es van obrir diligències judicials i es va utilitzar políticament. I en alguns casos, segurament també sense voler, polítics independentistes també van caure en el parany i van donar per bones les informacions perquè allò els beneficiava electoralment. I tots aquests casos (Mas, Trias, Tamara Carrasco, professors de Sant Andreu de la Barca o Rússia) tenen un altre punt en comú: quan ja han provocat l’efecte desitjat, han acabat en no res, arxivats tots, ni tan sols s’ha fet un judici. Però el mal a uns i el profit polític a altres ja estava fet.

La llei anti-lawfare del PSOE s'assembla més a un intent d'evitar nous casos Pedro Sánchez que nous casos Operació Catalunya"

Per tant, pot semblar una bona oportunitat reformar la llei judicial per, precisament, no permetre abusos judicials. Ara bé, segons el que s’ha fet públic fins ara, aquesta proposta de llei s’assembla més a un intent del PSOE d’evitar nous casos Pedro Sánchez que nous casos Operació Catalunya. La proposta socialista no parla de, per exemple, quin grau de lawfare és que t’espiïn el mòbil amb Pegasus i l’ús polític i judicial que es fa en base a converses obtingudes quan t’han piratejat el telèfon il·legalment. O tampoc entra en què fer amb jutges com Manuel García-Castellón o Joaquín Aguirre que actuen deliberadament per evitar el compliment d’una llei, en aquest cas la d’amnistia. Tots dos van maquinar casos com el Volhov o el Tsunami per imputar uns delictes (alta traïció, terrorisme...) incompatibles amb aquesta amnistia. I no només ho van fer sinó que en alguns casos en van arribar a presumir públicament.

I és clar, quan hi ha una actuació judicial amb la seva aparença de rigor i oficialitat, no hi ha verificadors anti-fake news que valguin. Si un sonat escriu que la terra és plana, aviat sortirà un verificador a dir que la ciència ha demostrat que és esfèrica. Si algú publica un vídeo d’un antic atracament a Múrcia i el fa passar per un vídeo d’un atracament recent al Baix Llobregat sortirà un verificador i el desmentirà. Però ningú ha sortit a verificar res dels professors de l’institut de Sant Andreu de la Barca perquè durant set anys, efectivament, han estat formalment acusats de delictes d’odi i d’atac a la integritat moral de les persones. Odi. Literalment. Si tot un sistema judicial, amb l’aval polític i el ressò mediàtic han donat per fet que els nou docents van adoctrinar uns alumnes i vexar-ne uns altres, ni Mark Zuckerberg ni tot Meta mouran un dit per defensar la versió dels professors. Encara menys aquells comptes de verificació més pròxims que, per cert, igual que els mitjans de comunicació convencionals, també tenen línia editorial. De totes les fake news que circulen pel món, per què s’escull desmentir-ne unes sí i altres no? Molt senzill, per criteris editorials, de la mateixa manera que un diari posa en portada unes coses sí i d’altres no o que en un informatiu d’una hora hi entren algunes notícies i d’altres no.  

Per tot plegat, doncs, el més immediat, i aparentment més útil, seria fer un cordó sanitari i polític a les fake news i fer un pacte nacional per no utilitzar-les com a argument polític o electoral. I fins i tot, en un món ideal, que l’adversari polític hipotèticament beneficiat, com per exemple Ada Colau el 2015 sortís i digués que tot el publicat era mentida, que Trias està a les seves antípodes polítiques, però no té comptes a Suïssa i que, per tant, no faria servir aquesta informació falsa en campanya. Però això no va passar. Perquè aquest cordó sanitari contra les fake news, a més de ser immediat i eficaç, també resulta extremadament ingenu.