L’engany —amagat o dissimulat— que es fa per perjudicar algú és la insídia. La insídia és l’acció que es diu o es fa arterosament per fer mal. Aldo Moro, polític italià, estadista, que va morir assassinat, era partidari de la llibertat. I va acumular insídies per tots costats. Moro defensava que “l’autèntica llibertat es viu fatigosament entre contínues insídies”. Fins i tot ara que han passat més de 40 anys de la seva mort (traïció, segrest, tortura i mort, per ser exactes), fins i tot ara hi ha polèmiques sobre el cas Moro i s’ha tacat el procés de beatificació, que va iniciar el Vicariat de Roma (el nom que rep la diòcesi de Roma). Ja veurem si prospera i en quins termes. Hi ha qui pateix suspensió de pagaments. A Roma, congelen beatificacions. Per a molts, Moro ja és un sant que il·lumina consciències. El papa Pau VI era amic seu i el definia com un home bo i humil, i va voler salvar-lo, però no se’n va sortir.
Ahir vaig creuar la Piazza delle Cinque Lune, a Roma, i recordava la cèlebre pel·lícula del director Renzo Martinelli sobre el cas Aldo Moro que du precisament aquest nom. Roma, amb la seva força també imperial, és una alarma eficaç que recorda les insídies a les quals els polítics de primera línia es veuen sotmesos diàriament. El poder pot ser molt barroer i frontal, pitjor és, però, quan el poder és un conglomerat insidiós, amagat i covard. Aldo Moro va morir com tants polítics, periodistes i persones propers al poder perquè sabia massa coses, perquè era incòmode, perquè intentava acostar posicions. Després de 55 dies de segrest, les Brigades Roges el van matar i el van abandonar a Via Caetani, prop de la cèntrica església dels jesuïtes Il Gesù, a la capital romana.
Aldo Moro va morir com tants polítics, periodistes i persones propers al poder perquè sabia massa coses, perquè era incòmode, perquè intentava acostar posicions
Aldo Romeo Luigi Moro és un dels pares fundadors de la Democràcia Cristiana. Va ser 5 vegades president del Consell de Ministres, i sense ell no sabríem què és el famós “compromesso storico” entre els democratacristians i el Partit Comunista que no era més que una idea de consens entre partits per evitar autoritarismes i arribar a solucions compartides. Va fracassar, però ens queda la figura inspiradora de Moro, un home que encarna la negociació i el diàleg i que hauria de tenir molts més carrers, premis i reconeixements. Però no oblidem que va morir sota els 12 impactes d’una pistola precisament per això, per intentar entendre’s amb la dissidència. Moro és una figura altíssima que no pot ser oblidada. El van liquidar per evitar el compromís històric, el van matar com a advertiment als seguidors de Berlinguer, el líder del Partit Comunista, però també com a càstig per als democratacristians. Disparant a Moro van disparar a tothom. Aldo Moro és un referent que incòmodament ens demostra el preu de la coherència. Fins al final.