Definitivament, ser indepe ha deixat de molar. Però hi va haver un temps que era cool. Enarborava un missatge fresc, trencador, esperançador, en positiu, alegre i combatiu, interpel·lava tothom, volia seduir el conjunt de la societat.
No estava segrestat per cap sigla, ni per cap cabdill, ni emocionalment. Les entitats representaven, en bona part, la pluralitat d’un moviment emancipador. Res de corretges de transmissió d’interessos personals o partidistes. No és que no hi hagués qui volia portar l’aigua al seu molí. Però es compensava o contrarestava amb una altra sensibilitat de signe invers. Arreu hi havia de tot i molt. Era una comunió de sensibilitats que sumaven en l'essencial.
L’eclosió de l’independentisme a la societat catalana va ser com si de sobte s’haguessin obert les finestres i una alenada d’aire fresc hagués penetrat ben endins i reviscolat milions de llars. L’independentisme i l’estelada es van posar de moda. Fins i tot participar en l'Onze de Setembre atreia persones molt poc polititzades o d’àmbits socials als antípodes de la convocatòria.
I era així perquè l’independentisme s’havia carregat de raons. Progressivament. Des de les catacumbes extraparlamentàries a la modèstia institucional inicial, quan era clarament minoritari. Però amb tota l’ambició, obrint-se pas, estenent-se com una taca d’oli, amarant més i més sectors socials. Amb una constància admirable. Anys i afanys de picar ferro fred abans de picar pedra. No és que el 2012 un Saül de Vilassar hagués caigut sobtadament del cavall. Més aviat es va afegir a una onada —a la seva cresta— que a poc a poc es va convertir en un tsunami, de país.
Cada cop amb més gruix, amb una creixent simpatia, amb més gent a peu de carrer. La resposta a l’Estatut Mas-Zapatero el 2006, la gènesi. Rodalies el 2007, ja massivament. Les infraestructures, un aeroport i un port de Barcelona obert al món. La denúncia de l’espoli fiscal. Decidir. Com que l’Estat s’hi posava de cul, l’independentisme guanyava enters. Hi havia milers d’estelades plenes de contingut social, associades a progrés, a modernitat —davant un Estat rònec—, a benestar econòmic i social. I semblava de veres que era per fer un país millor, que va fer trempar una multitud.
Les Diades eren una gernació transversal, en positiu, festiva, acollidora. S’hi volia a tothom, com més millor. Semblava que ens deien com més serem més riurem, entre tots ho farem tot. També hi havia un cert esnobisme. Comprensible. A l’Onze de Setembre s’hi deixaven veure famosos que mai no s’han significat per gairebé res. O díscols de famílies aristocràtiques de la Diagonal. Hi treien fugaçment el cap jugadors del Barça. Símptoma de com n’era de seductor. Era guai sentir-se partícip d’un moviment que exigia decidir i oferia un futur millor.
Que lluny que queden aquells anys, i com s’ha malbaratat aquell capital polític
També en el seu dia va irrompre el 15M i va tenir les seves jornades de glòria. Bastant més efímeres —val a dir— que les de l’independentisme, que tenia (i té) un component que s’ha demostrat infinitament més poderós i temible que la respectable arenga de canvi i transformació del 15M, que va cristal·litzar en espai polític. Tipus com l’ínclit sindicalista Pepe Álvarez havien predicat —aigua de maig— el dret a decidir al Baix Llobregat. O l’oportunista Lorena Roldán s’hi havia deixat veure, abans de ser captada per Ciudadanos. L’independentisme i el dret a decidir feien forat. Eren magnètics i atractius. Seduïen.
Si en una mani senties parlar en castellà a prop teu, somreies de felicitat, de satisfacció. Si hi veies una família de pell bruna, millor. Era la viva prova de la transversalitat, d’haver arribat a sectors socials de tot signe i tota condició. Era el poble, amb tots els seus matisos i tota la seva pluralitat, tossudament alçat, il·lusionat, abraçant el futur.
Quins temps! I que lluny que queden aquells anys, aquells dies. I com s’ha malbaratat aquell capital polític, com s’ha contret i purificat, empès per profetes sadollats d’ànsies de protagonisme. Algú s’imagina ara una Via Catalana dels Pirineus a l’Albera? No hi hauria personal ni per enllaçar Barcelona amb el Baix Llobregat, si és que el Baix Llobregat fos la comarca escollida.
Les Diades eren milionàries. No calia mentir. La multitud que omplia els carrers era tanta que tenia poc sentit debatre si eren centenars de milers, un milió o dos els qui s’hi havien sumat. Era incontestable. Mai no s’havia vist res de semblant. Ni a Barcelona ni a cap ciutat europea. El milió arrodonit de 1977 es va fer repetidament realitat al segle XXI. Cap causa, per justa que fos, no havia protagonitzat aquella albada.
Quin contrast! D’aquell entusiasme a aquesta decadència que ha desdibuixat tot allò que un dia va ser. A qui l’ha de seduir un moviment que té expressions públiques tan turmentades i crispades? A on vol anar un moviment cada cop més corcat de corrents nihilistes o essencialistes, que en comptes d’acaronar mossega qualsevol que gosi discrepar-ne? Com han aflorat guardians de les essències —tot sovint sobrevinguts o conversos— sempre prestos a denunciar una heretgia o altra. D’aquella albada a aquest capvespre hi ha un abisme. El que separa la Catalunya lliure de la Catalunya pura.