Prefereixo que una futura “pàtria completa” s’aconsegueixi obrint, que no pas tancant. Em considero essencialista, perquè això de les essències resulta que té la característica de ser una cosa essencial, però prefereixo que aquestes siguin prou fortes per resistir intenses onades migratòries. Ho prefereixo al fet d’aixecar murs com a únic recurs de protecció. Evidentment, fer murs més alts no és necessàriament pecat ni racisme ni feixisme si s’arriba a la conclusió que alçar-los és imprescindible: no només per essencialisme, sinó perquè cal mesurar bé la capacitat d’absorció d’un territori i una economia. Però, davant del dubte, o més ben dit, com a proposta ideal, sens dubte prefereixo una cultura prou forta per integrar qui se li planti al davant (o al menjador de casa) que no pas una de prou feble per haver de muntar bombolles infranquejables. De fet, encara no entenc com molta gent ha arribat a considerar ofensiu el concepte d’"integrar": massa condescendent —deien—, aquí no cal “integrar” ningú —argumentaven. Doncs sí, i tant que cal. Arreu. I també cal entendre la por, i acceptar, per tant, la necessitat de límits. Però encara cal —penso jo— incidir més en la nostra capacitat expansiva. Transmissora. Creadora de nous (i diversos) catalans.
L’acord de traspàs de competències, en aquest sentit, és esperançador: davant del nouvingut, avui dia, el primer que es presenta és un Estat com l’espanyol; una comissaria centralitzada; una cultura i una llengua poderoses; uns controls i uns números generats des del quilòmetre zero (que no és el d’Ametller Origen), i uns requisits imposats per les autoritats ministerials. Ara, com a mínim, el nouvingut podrà tenir més consciència de l’existència d’un poder propi i autòcton; d’uns valors diferenciats; d’una llengua pròpia que haurà d’aprendre, i d’uns cossos administratius catalans on haurà de dirigir-se tant sí com no. L’acord suposa, també, la perspectiva d’una gestió compartida de la sobirania, que és el màxim que es pot demanar, suposo, mentre no es té l’autonomia de Portugal. Ara em faltaria que, a banda de reclamar l’expedició dels NIE als estrangers, se’m pogués fer el favor de demanar la competència per expedir-me a mi el meu DNI. El de debò, no el fals que fa dècades que he de presentar.
Si algú va trencar la convivència, a casa nostra, van ser els que van sumar-se a l’"a por ellos"
El tema de la llengua queda clar, el tema dels valors és tota una altra cosa. Si realment s’hi vol incidir, caldrà determinar quins són els valors comuns a Catalunya. D’entrada se m’acut subratllar que aquí, ves quina cosa, ens agrada votar. Que aquí els conflictes ens agrada resoldre’ls a les bones, democràticament i pacíficament, i, per tant, segurament qui més està convidat a integrar-se als valors generals de Catalunya és el seu actual president, fervorós contrari d’aquest dret col·lectiu i procliu a resoldre'l igual que ho fan els vulgars “piolins”. Classes de valors, integració cultural i consciència cívica convenen a més d’un, en efecte, en aquest país.
Veurem com va evolucionant aquesta etapa de diàleg i de negociació. L’escepticisme continua essent mutu, però sembla que l’existència d’un mediador obliga les parts a no aixecar-se de la taula i a aparcar les unilateralitats per altres moments. Si així és, ens hi haurem de conformar almenys fins que les coses (o els vots) canviïn. Però no em puc estar de dir que la construcció d’una societat convivencial, d’una “Catalunya de tots”, un país “normalitzat” on no es trenquessin els consensos ni la pau social, hauria hagut de passar perquè el PSC proposés un “no” al referèndum del 2017. Era tan fàcil com això: proposar el “no”, en lloc d’enfilar-se a la muntanya o endinsar-se dins les grutes del feixisme (aquest sí) més explícit. Illa vol provar redimir-se mostrant generositat; esperit integrador i dialogant; gestió i bons aliments; però la ferida profunda s’hauria pogut evitar amb aquest evident i facilíssim senyal de bona voluntat. Si algú va trencar la convivència, a casa nostra, van ser els que van sumar-se a l’"a por ellos" judicial, administratiu i policial contra una immensa majoria que només volia expressar el seu vot. Quan parlin de valors, d’integració, de convivència, de tolerància i de veritable pluralitat, recordin sempre això: aquí acceptem tothom que vulgui compartir uns valors comuns bàsics. I desconfiem profundament dels qui volen dinamitar-los.