Una de les activitats que més útils ens poden ser és aprendre a aplicar els primers auxilis a una persona ferida, fer una reanimació cardiopulmonar (CPR) a una persona que acaba de caure a terra i creus que ha tingut un atac de cor, o a fer la respiració boca a boca a una persona que s’ha ofegat. Som conscients que els primers minuts són crítics per aconseguir revifar a la persona ferida o inconscient. Els desmais per un cop de sol, per un ensurt emocional, o per portar la cotilla massa estreta (segons modes pretèrites) feien que moltes dones tinguessin ben a prop el seu potet de sals pungents de carbonat d’amoni per a reviscolar a alguna familiar o amiga si es desmaiava. Els humans tenim cura els uns dels altres i la primera reacció quan veiem algú que cau o perd el coneixement, és donar-li ajut i revifar-lo.
Podem pensar que aquesta actitud és molt humana, però com més estudiem el comportament d’altres animals salvatges pròxims, també mamífers, com ara ximpanzés, gossos, dofins o elefants, ens adonem que també intenten reanimar als seus congèneres donant-los cops amb el morro, tocant-los, transportant-los, quan estan sense sentit o no es belluguen. Ens podem preguntar si aquest comportament és espuri, és a dir, passa alguna vegada a l’atzar, però l’animal no té cap intenció real de revifar el company, o és un comportament més sofisticat i, per tant, molt més pròxim al nostre. Justament s’acaben de publicar dos articles a Science que aborden, de manera metòdica i controlada, la resposta dels ratolins a la sedació profunda d’un congènere, i descobreixen que hi ha dues regions del cervell que, de manera innata (és a dir, que no ho han après), s’activen i són responsables del comportament d’atendre el malalt quan no respon, amb accions força complexes, com ara us explicaré.
Saber que no som els únics animals que de manera deliberada intentem salvar la vida dels nostres companys, fa pensar
Els ratolins són animals nocturns, i basen bona part de la seva experiència en altres sentits, com ara el tacte, l’olor i el gust. Com molts altres animals fan, s'ensumen entre ells i es reconeixen, així saben si són germans o comparteixen gàbia, és a dir, si són companys o, per contra, són altres animals desconeguts. Quan dos animals estan desperts i es posen al mateix espai, s’ensumen primer i, majoritàriament, s’ignoren després. Però si posem un animal sedat, que no pot respondre, l’animal despert es dedica a olorar-lo molt més intensament i quan s’adona que l’altre no li fa cas, es dedica a llepar-lo, i tocar-lo amb les potes al cap, primer donant-li copets, llepant-li els ulls o, directament, mossegant-li la boca, obrint-la i traient-li la llengua cap a fora, deixant més espai per a la respiració i evitant que es pugui ennuegar (tal com ho fem nosaltres). Aquest comportament no és atzarós, perquè s'incrementa quan el congènere no respon immediatament i, en canvi, s’acaba de seguida quan l’altre animal revifa i es desperta. Encara més, l’estona dedicada a despertar al ratolí sedat és molt més llarga i continuada si són coneguts, que si posem junts dos animals que no es coneixien prèviament. També demostren que no és una acció que depengui del sexe biològic de cap dels dos animals. A més, aquesta acció no és involuntària, sinó que si en comptes de trobar-se al congènere totalment adormit i sense resposta, se'l troben estressat, llavors el comportament canvia, i les seves carícies i llepades van dirigides a l’esquena i la part posterior del cos, mentre que quan l’animal està ajagut inconscient, les dirigeixen gairebé exclusivament al cap. Evidentment, els companys desperts saben si l’altre animal està viu o mort (no li fan gaire cas al que està mort), o si només està adormit, ja que en aquest cas, l’animal es desperta de seguida i els companys deixen d’intentar reanimar-lo. Per tant, els investigadors infereixen que els ratolins saben el que estan fent, igual com ho sabem nosaltres, pel fet que estan intentant despertar el ratolí inconscient i salvar-li la vida, amb una sèrie de comportaments estereotipats, dirigint tots els seus esforços al rostre, la zona del cos de major sensibilitat i que afavoreix una resposta més ràpida.
Quines neurones són les responsables d’aquest comportament, força sofisticat? Els dos grups d’investigadors s’enfoquen en zones diferents del cervell, i observen respostes inequívoques, per la qual cosa es pot inferir que ambdues estan implicades. Un grup d’investigadors afegeix una sonda endoscòpica al cervell per detectar quina zona està activada, i detecten que les neurones actives es concentren en una zona de l’hipotàlem que respon produint oxitocina, una hormona que té funcions molt conservades i és responsable del comportament social, des de cucs fins a humans, i que en ratolins ha sigut implicada en els comportaments de consol i d’empatia entre dos congèneres. L’altre grup es concentra en l’amígdala, una zona del cervell responsable dels comportaments socials innats, com ara llepar i acariciar a un animal sota estrès per a calmar-lo, com quan nosaltres ens abracem. Tot i que són diferents zones, els resultats són molt semblants, ja que quan els investigadors inhibeixen l’activitat específica de les neurones en la zona del cervell investigada, el comportament d’intentar ressuscitar el ratolí inconscient disminueix molt, mentre que, per contra, si s’activen específicament aquestes regions, aquesta mena de comportament s’incrementa.
Com es poden interpretar conjuntament les dades obtingudes per ambdós grups? Se sap que les neurones de l’hipotàlem que produeixen oxitocina es connecten a distància amb altres zones del cervell, entre aquestes, l’amígdala. Aquesta activació d’altres zones incrementa la ràtio de senyal respecte a soroll de fons, perquè permet integrar altres estímuls externs i modular la resposta, per exemple, discriminant si l’animal inconscient està només adormit o si realment necessita “ser reviscolat”. De fet, l’oxitocina és una hormona crucial per a regular molts comportaments en animals socials i aquests resultats corroboren que aquest comportament innat de respondre a la situació de malestar del congènere i d’intentar salvar-lo, particularment si és un conegut, contribuiria a generar més cohesió de grup i, per tant, revertiria en una taxa més alta de supervivència de la població.
Saber que no som els únics animals que de manera deliberada intentem salvar la vida dels nostres companys, i que ho fem mitjançant circuits neuronals, hormones i neurotransmissors conservats evolutivament, fa pensar.