Gabriel Rufián és el concentrat del ressentiment republicà contra els convergents. És un ressentiment històric, però per alguna raó que costa deixar fora dels judicis d’intencions, sembla que Rufián encara pensa que atiar-lo és la millor eina per guanyar-se els vots que uns i altres es discuteixen. Sentir-se en posició d’inferioritat pel tracte que el PSOE dona a Junts no afavoreix l’ànim perquè els republicans a Madrid abandonin l’estat de queixa i rebequeria infantil. Afirmar que hi ha un “fantasma” que recorre el Congrés dels Diputats i que és un bloc de dretes format per PP, Vox i Junts, tampoc. De fet, res no agradaria més a Gabriel Rufián que poder assimilar per fi totes les dretes sense eix nacional i haver d’apuntar només en una direcció. 

A ERC necessiten treure’s de sobre l’ombra de les negociacions fallides i ennegrir la brillantor d’allò que diu haver guanyat Junts —i que encara no sabem ben bé què és, vistos els èxits de l’amnistia—. Necessiten fer-ho per reivindicar-se, però també per guanyar espai ideològic a l’esquerra. Les renúncies de la classe política han servit per estovar l’eix nacional i, amb l’eix nacional estovat, sembla que als republicans a Madrid tant els fa afegir-se al fil espanyol que sempre ha frisat per identificar nacionalisme català amb extrema dreta. El sentiment d’inferioritat dels republicans, els anys de disputa entre convergents i republicans, i els anys de procés, en què la més petita de les disputes semblava una crisi severíssima i irreconciliable, han convertit els republicans en uns acomplexats incapaços de pensar-se fora de la contraposició amb els convergents i fora de la idea que val la pena contraposar-s’hi a qualsevol preu. La diferència entre Rufián i la resta, però, és que sembla que el ball de bastons a ERC i l’esvoranc entre Junqueras i Rovira té tothom ocupat rentant els draps bruts a casa.

Acabat el procés i despullat de tota mena de processismes, Rufián ha quedat plantat al Congreso com una mena d’espantaocells

El problema no és que Gabriel Rufián defensi el seu espai ideològic i per fer-ho s’enfronti a Junts, el problema és que s’hi enfronta amb les eines de l’espanyolisme: la deformació, la caricatura i les llufes clàssiques que històricament s’ha menjat el catalanisme. Fent-ho així, abonant-se a les estratègies espanyoles, és impossible de saber què defensa el diputat republicà a Madrid. El seu esquema per guanyar espai als juntaires acaba esdevenint un atac pels seus propis votants, molts d’ells —encara— ètnicament catalans i —encara— nacionalistes. I és una arma de doble tall, perquè no hi ha res que agradi més als convergents que sentir que partit i país són la mateixa cosa: això és el que els permet espolsar-se les crítiques de sobre, amb l’argument que tota crítica afavoreix l’enemic comú i que, per tant, no és just de fer-la. 

El fitxatge de Rufián treballava sobre la idea que es podia ser independentista sense ser nacionalista i sense parlar català. Treballava, doncs, sobre la idea que la llengua no és la nació i que la nació no és la llengua, quan en realitat no hi ha res que expliqui millor la idiosincràsia catalana que el vincle entre la llengua amb què s’escull viure i l’adscripció nacional. Acabat el procés i despullat de tota mena de processismes, Rufián ha quedat plantat al Congreso com una mena d’espantaocells. Només el que queda de la cúpula —o cúpules— d’ERC saben per què és a ERC i per què ningú no en discuteix la posició a Madrid. La línia entre el corcó i el ridícul ha estat sempre massa fina, i ara, amb el moviment independentista sense rumb i la idea d’independència graponejada de cap a peus, costa molt de creure que Gabriel Rufián és a la capital espanyola defensant els interessos d’algú més que d’ell mateix.