En la compra de productes quotidians, el règim de compra en autoservei ha acabat implantant-se de manera majoritària, fins al punt que vehicula la major part de la despesa de les famílies en alimentació, drogueria i perfumeria. La seva presència en ciutats i pobles és generalitzada, inclosos els autoserveis que em permeto qualificar de “supermercats fantasma”. Per parlar-ne, abans anirà bé situar-se en el marc de classificacions que es fa servir en el sector.
L’administració classifica els establiments en règim d’autoservei en funció de la seva superfície de venda: un hipermercat té 2.500 m2 o més, un supermercat gran en té entre 1.300 i 2.499, un supermercat petit en té entre 400 i 1.299. Per sota de 400 m2, els establiments ja no es consideren supermercats: són o bé superserveis (de 150 a 399 m2) o bé, senzillament, autoserveis (menys de 150 m2).
Els darrers anys, primer en ciutats turístiques com Barcelona, Salou o Lloret, però actualment a tot arreu, a qualsevol municipi, a qualsevol barri de ciutat del país, a tots els carrers considerats comercials o a qualsevol carrer secundari, hi ha una presència creixent de petits establiments de producte quotidià, de 50, 100, 150, 200 metres quadrats, que per raó de la superfície no es poden considerar supermercats. Són una altra cosa. Com que la majoria d’aquests establiments estan regentats per pakistanesos, molta gent s’hi refereix com “un paki”.
Una primera característica d’aquest tipus d’establiments la trobem en la imatge externa que transmeten. Aspectes com ara la retolació i l’aparadorisme són força característics. Els rètols identificatius de l’establiment (si és que n’hi ha) indiquen molt sovint el terme genèric “supermarket”, “mini market”, “super bodega alimentació”, “supermercat”, “super carnisseria” i similars. La qualitat dels rètols és baixa però la dels aparadors (quan en tenen) acostuma a ser pitjor, ja que habitualment el que es veu des del carrer és directament una prestatgeria, amb producte, orientada a l’exterior, o fins i tot l’esquena d’una prestatgeria de l’interior.
Una segona característica la trobem a l’interior de l’establiment. Als supermercats i hípers, hom s’hi troba espais generosos a l’entrada i a la zona de caixes, ordre expositiu de productes, passadissos amples, il·luminació adequada, confort ambiental, cura amb la neteja. Als supermercats fantasma res d’això no existeix. És més, tots els racons són bons per a aprofitar l’exposició de producte, encara que sigui al terra ocupant part del passadís.
Per a les administracions és matèria delicada, perquè s’hi barreja la immigració. Però d’aquí a eximir del compliment de les lleis bàsiques que han de complir els operadors del sector, hi ha una distància. I una discriminació
Una tercera qüestió fa referència a l’oferta de producte, que és molt limitada, per raó de l’espai. Aquests establiments tenen el mínim de cada tipus de producte per a poder atendre necessitats de conveniència, no pas de lloc habitual de compra: hi trobaràs arròs, detergent, desodorant, aigua, vi, pasta, etc., amb les marques més implantades al mercat, no pas amb amplitud ni profunditat d’oferta. Això sí, molts d’aquests establiments semblen licoreries. Amb aquesta estructura d’oferta, s’intueixen baixos volums de venda, de manera que es fa difícil entendre com poden subsistir els negocis tenint presents costos ineludibles, com ara el lloguer o el consum elèctric i, sobretot, un altre cost que és el que segueix.
Una quarta característica ve del personal i la dedicació: no hi ha hores, l’establiment està sempre obert, de dia i part de la nit (o tota), incloent-hi dissabtes i diumenges, un punt diferencial respecte als supermercats i hípers. Com es pot fer front a la que és la principal despesa operativa de tot establiment comercial (el cost de personal)? En els supermercats fantasma, ha de ser molt baix, per no dir baixíssim, en comparació amb supermercats i hípers. De fet, hi ha una sospita força generalitzada d’irregularitats laborals diverses, des de la contractació, els horaris i les retribucions reals. Pot resultar il·lustratiu citar que fa pocs dies els mossos d’esquadra van dur a terme una operació policial de desarticulació d’una xarxa criminal que explotava pakistanesos a supermercats del tipus fantasma: captaven i explotaven immigrants a base de falsificar partides de naixement, contractes laborals falsos, els retenien la documentació i els obligaven a treballar jornades llargues per tal de saldar el deute amb l’organització, entre altres perles.
Un cinquè aspecte és l’atenció al client, un atribut que en el context de l’establiment acostuma a tenir poca importància. Però resulta indicatiu la freqüència amb què et trobes el treballador (o l’autònom) a la caixa amb la cantarella de fons de la pel·lícula o de la música del seu mòbil. L’atenció en l’idioma del client és una quimera, d’idioma només n’hi ha un.
Un punt sisè final: d’on s’abasteixen els supermercats fantasma? La resposta és que compren a majoristes i a alguns supermercats del propi sector de producte quotidià. Això sí, cobrant al comptat en efectiu al lliurament de mercaderia, altrament no es descarrega la furgoneta.
Lamentablement, les inspeccions fiscals, laborals, de seguretat, de salubritat, passen de llarg dels supermercats fantasma. S’entén que per a les administracions tot això és matèria delicada, perquè s’hi barregen problemes relacionats amb la immigració. Però d’aquí a eximir del compliment de les lleis bàsiques establertes que han de complir els operadors regulars del sector, hi ha una distància. I una discriminació.