No és cert que en aquest moment una repetició electoral “no convingui a ningú”. Projectar enquestes del CEO i esgrimir les crisis internes d’ERC poden ser innegables retrats de la situació actual, del clima electoral actual, però oculten la segona part de la informació: i és que, quan et mous, les circumstàncies canvien. Dit d’una altra manera, hi ha un altre fet innegable: si ERC rebutja un pacte humiliant amb el PSOE, decideix enviar Illa a l’oposició o força una repetició electoral, des d’aquell mateix instant els baròmetres i termòmetres i pluviòmetres comencen a anar de cul per a provar d’actualitzar les seves dades: pintar la realitat com a quelcom inevitable, com una foto fixa, és tan enganyós com creure que tot canviarà només perquè ho vulguem. Però, per tant, no es deixin enganyar: si s’arriba a un pacte d’investidura amb Illa no serà perquè no hi hagi cap altra opció possible, o perquè calgui agafar-se a allò que bonament es pugui obtenir, sinó exclusivament per una qüestió anomenada voluntat. La mateixa voluntat que, en qualsevol cas, caldria per a no investir-lo. Punt.
Els rumors sobre l’estat d’ànim de les bases no són només rumors: cal entendre que un nou acord humiliant els costi de pair, sobretot amb la perspectiva d’un retorn de Puigdemont i amb la d’una impossibilitat d’obtenir cap millora sense el vistiplau (obligatori aritmèticament) de Junts al Congrés dels Diputats. Tot això són càlculs a curt termini, és clar, mentre l’independentisme parlamentari encara és incapaç d’explicar-nos quin és el programa de la unitat. Tothom sap, tothom intueix, que el retorn a una unitat d’acció és un pas imprescindible per tal que l’independentisme torni a ser una opció creïble i estimulant: però tothom sap, I tothom intueix, que això tampoc no és suficient. Només és un dels ingredients que fan falta en un canvi d’etapa que demana molta més claredat en els plantejaments. Sabem més allò que no passarà (una via unilateral a curt termini) que allò que passarà (una vaga estratègia negociadora, en espera de reprendre les converses a Ginebra) i això crea el desànim atmosfèric ideal per a fer irrompre el suposat mal menor del socialisme en la governabilitat del país. No, no és que els socialistes tinguin un projecte gaire clar tampoc: de fet, és el partit que té un projecte més difús i més mediocre per a Catalunya. Però, des dels despatxos, acaba aconseguint imposar-se per incompareixença dels altres i amb una legitimitat electoral més que dubtosa (a Barcelona pels pactes contra natura, a Catalunya per la incapacitat d’oferir gran cosa sense el vistiplau d’Extremadura o de l’Aragó). Volen saber com s’ho ha fet el PSC per a esdevenir un partit tan enfortit a Catalunya? Doncs bé: de les seves hores més baixes, al voltant del 2017, en van fer una fèrria voluntat de no moure’s del que són. Són grisos, difusos, tramposos, poc fiables, inconcrets... però van continuar essent tot això, contra atmosferes desfavorables, i un dia aquesta fidelitat, plena de cinisme i de pràctiques despòtiques (certament), va permetre als seus electors (i també als de Ciudadanos) trobar un enyorat refugi electoral.
Si s’arriba a un pacte d’investidura amb Illa no serà perquè no hi hagi cap altra opció possible
L'independentisme necessita que algú el reconegui. No tant arrasar a les urnes, que això ja arribarà, com ser reconeixible i sobretot eficaç. El que sabem és que, amb un tauler de joc enverinat i estancat, és difícil que doni aquesta imatge. I sabem que de vegades, en aquests casos, funciona sacsejar el tauler o fins i tot fer-lo saltar pels aires. Sabem que, sota aquesta submissió absoluta a les voluntats del PSOE, mai no s’ha aconseguit res de substancial a favor de Catalunya més enllà de les reformes legals per a indultar o amnistiar els encausats pel procés. Representa que la taula de Ginebra ha de servir, ara, per a parlar de la resolució del conflicte i això vol dir explorar tant la viabilitat del reconeixement nacional de Catalunya dins l’Estat, com les condicions per a un hipotètic reconeixement del seu dret a l’autodeterminació. No s’estranyin si les enquestes o els baròmetres van avall, si aquests aspectes queden aparcats en favor de simples negociacions competencials. Com deia, la voluntat capgira qualsevol enquesta i només cal que els partits independentistes, començant per ERC, que és qui té la clau de la governabilitat a Catalunya, decideixin si posar Illa de president pot ser una decisió intel·ligent i productiva o bé si, per contra, deixar-lo amb un pam de nas pot sacsejar no només el tauler, sinó, a més, l’ànim i l’orgull dels possibles votants. Les coses no passen sempre que vulguis, només per voler-les... però de vegades voler-les de debò és el pas imprescindible perquè acabin passant.