Alguns dels meus amics juntaires estan convençuts que una llista única, unitària, del president (legítim), o com sigui que s’hagi de dir, ho petaria fort. Tant, que revertiria l’actual correlació de forces que van votar els catalans el 12 de maig.

El president Mas, tossut, hi insisteix a cada article que fa. En Xavier Trias, que té la immensa virtut de dir el que pensa, ha reblat el clau. I ha especificat que es tracta d’impedir que Salvador Illa pugui ser president de la Generalitat, i que ho sigui —hi posa noms i cognoms— Carles Puigdemont. Òbviament, en Trias dona per descomptat qui lidera, qui mana i endreça i a qui toca el paper de comparsa. Hi ha un ordre natural que en Trias expressa amb la mateixa naturalitat amb què acostuma a expressar-se un senyor de Barcelona de casa bona. Quan et sents a dalt de la piràmide, estàs avesat a mirar l’horitzó (tot et sembla als teus peus) o cap avall, guaitant els de sota. I no ho fas per ofendre, et surt com si res.

Ambdós prohoms, Mas i Trias, se situen ja en un escenari de repetició electoral, que no era ni de bon tros l’apuntat inicialment pel Legítim President de la Generalitat, que, segons va dir, tenia un pla diàfan. Infal·lible davant la clara victòria del PSC. Als vots d'ERC i la CUP s’hi afegiria l’abstenció dels 42 diputats d’Illa. Com? Doncs advertint Pedro Sánchez que si no s’hi posava bé li faria la vida impossible al Congrés. I Sánchez, aterrit, ordenaria a Illa que deixés pas. Sembla ser, però, que l’estratagema no ha acabat de ser operativa. I que més aviat —si li toquen els nassos— qui podria respondre amb noves eleccions és l’audaç Sánchez, convençut que arrasaria electoralment, almenys a Catalunya, com en els temps de la malaguanyada Chacón.

O sigui que, descartat el pacte amb el PSOE per presidir la Generalitat —que evoca la dinàmica dels temps de l’Estatut i Mas—, sant tornem-hi a la poció màgica: la Llista del President, o com se n’hagi de dir. La proposta apuntada per Trias comença i acaba amb Puigdemont. I la il·lusió personal que ens confessa l’exalcalde, que no és altra que veure el Legítim President rebut per l’alcalde Collboni al cap i casal. Artur Mas, entronitzat per ERC i liquidat per la CUP en el seu dia, fa un pas més elaborat i formula una proposta, raonable, més enllà de qui ha de presidir la Generalitat: finançament, inversions, llengua ... És tan pragmàtic com honest que no vengui fum i que el maximalisme retòric brilli per la seva absència. Queda per saber què en dirà l’ANC del president Llach —que subscriu públicament aquesta abstenció socialista a favor del Legítim President— d’un programa que, en cas de no ser així, hauria estat rebutjat per autonomista, si atenem tot el que s’ha arribat a dir els darrers set anys. No ens hem estat de res. Un festival. La cacera de 'traïdors' i 'botiflers' i la denúncia del 'col·laboracionisme' ha estat una orgia furiosa i implacable. Però difícilment ara aquest seria el problema si la concreció és ‘la restitució’ del Legítim President. El tenen, o això es pensen, "endreçadament alineat", al flamant nou president, que és una manera d'expressar-ho que em va cridar l'atenció. O si més no d'això fa ostentació també el cercle d'estricta confiança del Legítim, que recorda que a les darreres eleccions espanyoles, europees i catalanes "ens vota sempre" i que "només has de veure què diu a les xarxes socials". Entengui's X. Transversalitat, bonhomia i fraternitat, certament.

La denominació 'llista o candidatura unitària' és, per aclarir-ho, un xic tramposa. Confosa, més aviat. En realitat es tracta d’una candidatura de Junts i la commocionada ERC (per aquest ordre) després del cicle electoral advers. I com que no es tracta d'aritmètica, sinó de política, l’ordre dels factors sí que altera el producte. No ens enganyem. Un altre seria inadmissible i contrari al sentit comú i a tota lògica plausible. Ras i curt, com se supera la disputa per l’hegemonia —més que no pas una veritable discrepància estratègica— que tantes batusses ha portat? Doncs és senzill, els republicans renuncien a presentar-se a les eleccions, deixant clar —per omissió— que aquesta hegemonia, naturalment, pivota —en l’àmbit del sobiranisme— sobre un espai hegemònic per definició, que a més té la virtut de proveir-lo amb líders de país solvents i perennes, encara que a algun l’hagin maltractat amb "la paperera de la història".   

La cirereta del pastís, la quadratura del cercle, allò que els faria sentir immensos —la plenitud hegemònica— seria veure Puigdemont restituït al Palau de la Generalitat

Un altre amic, aquest republicà, em diu que empassar-se sense parpellejar aquest ordre natural se li fa difícil i que francament no s’hi sent gaire còmode fent de "camàlic". Però, com tants d’altres (les trompades passen factura), no té l’ànim precisament pels núvols, que, a més, amenacen tempesta. Per no dir que li genera una franca indignació. "Fa molta ràbia tanta supèrbia", em diu. Però també admet la impotència i els precedents. "Siguem francs, em diu, la virginitat ja es va perdre el 2015". "Ens hi vam resistir, vam dir sobiranament que no volíem... que no era la millor fórmula. Però es va forçar igualment i al final vam claudicar sense esma, després de mesos d’un pressing per terra, mar i aire...". I remata: "ens van arraconar a base de xarop de canya". A fe de Déu que l’estossinada va ser èpica. I ai! Quen no hi torni.

Els meus amics juntaires no contemplen la possibilitat que el PSC millorés el resultat en cas de repetició electoral. Un parell de diputats més, a tot estirar. La convicció és tal que aclapara. Fan la sensació de ser el Reial Madrid, per com n'estan de convençuts de guanyar, ni que sigui al temps de descompte. I, per descomptat, no contemplen ni remotament que ERC pogués arribar a cap acord amb Illa o "ho pagarien car", afirmen. "ERC està com està, no s’hi atreviran pas". No hi ha finançament ni punyetes que ho pogués justificar, als seus ulls, si més no.

I malgrat que no les tenen totes, per allò que les eleccions les carrega el diable, se senten més que mai "pal de paller". Malgrat la victòria d'Illa del maig, estan convençuts que el poden superar a l'octubre "per poc que ERC s'hi posi bé". Per si no n'hi hagués prou, estan exultants amb l’elecció de Josep Rull com a president del Parlament, "s’ho mereix i és un gran paio". I en aquest punt no els falta pas raó, penso per mi. I afegeixo la seva resiliència i compromís, i que si s'ha de plantar davant el TC (com ho va fer la Mesa d'edat) ho farà.

Però la cirereta del pastís, la quadratura del cercle, allò que els faria sentir immensos —la plenitud hegemònica— seria veure Puigdemont, company històric de files des que anaven amb bolquers, restituït al Palau de la Generalitat, en una cerimònia oficial amb la guàrdia d’honor dels Mossos d’Esquadra de gala fent-li el passadís, palplantats amb els fusells, salutació marcial i l'uniforme de les grans ocasions que sempre reclama l’amic Miquel Sellarès.

Ves a saber. Al final, tot i els notables dubtes i les giragonses argumentals, hom ja no sap què dir. Alhora (ara la paraula sempre em farà pensar amb en Graupera) tanta vehemència expressada amb tanta seguretat fa dubtar de tot. Fins i tot —no estar gaire fi hi ajuda— em puc arribar a creure que Nostre Senyor —que començo a sospitar que deu ser mig convergent— ves a saber si no intercedirà i proveirà amb una empenteta.