La història mostra un permanent reguitzell de conflictes violents. La guerra és humana, molt humana. Per molts desitjos o voluntat de presentar-la com una excepció, sabem que hi ha hagut guerres des del paleolític. I que n'hi continuarà havent. Els cervells humans són producte de l’evolució de la vida en el planeta i, normalment, la vida no té gaire de pacífica. La racionalitat i les relacions entre poders ajuden a controlar-les, però la pretensió d’abolir-les se situa més enllà del realisme pràctic. La pau perpètua no deixa de ser un somni il·lustrat. Un irreal i “massa racional” desig de blanquejar les profundes ambivalències de la ment humana, especialment quan actua en grup.
L’actualitat pot semblar un temps relativament pacífic. Tanmateix, això té bastant de miratge. Hi ha al voltant de 190 estats al món i més de 50 conflictes armats de caràcter internacional o intern (Global Peace Index, 2024). Darrere de les guerres hi ha diversos factors. A banda dels interessos polítics, econòmics i culturals immediats, també hi juguen un paper destacat la història, la geografia, la tecnologia i la demografia dels diversos contexts.
Salta a la vista que el tractament informatiu dels actors, institucions polítiques i mitjans de comunicació occidentals, centrats en Ucraïna i l'Orient Mitjà, resulta molt parcial en la tria i sovint molt esbiaixat en l’enfocament.
En primer lloc, reduir les causes de les guerres al que ha succeït en un moment determinat —la invasió russa d’Ucraïna de febrer de 2022; la matança de Hamàs a Israel d’octubre de 2023— resulta analíticament molt pobre i políticament molt parcial, perquè no es consideren les arrels històriques i les actuacions més recents dels actors en conflicte (expansió de l’OTAN a l’Europa oriental en contra d’acords previs; vulneració també d’acords i marginació de l’objectiu reconegut de l’autodeterminació palestina, assentament il·legals de colons israelians en territoris palestins, etc.). Centrem-nos en el conflicte de l’Orient Mitjà.
En segon lloc, tant en les anàlisis incondicionalment proisraelianes com propalestines es detecta una voluntat de marginar les raons o arguments de la part contrària. Des de les primeres es posa l’èmfasi en la voluntat d’aniquilament d’Israel per part del món de tradició musulmana, sigui àrab o persa, també en les seves versions de governs seculars. Una voluntat repetida que no es pot negar. Des de les segones, l’èmfasi es posa en l’incompliment del dret internacional i de drets humans (Conveni de Ginebra de 1949, Estatut dels Refugiats de 1951, resolucions de Nacions Unides, etc.), així com en l’incompliment d’acords polítics previs —es calcula que actualment resideixen il·legalment uns 700.000 israelians (de moment) en territoris palestins—. Quan els radicals dels dos bàndols esgrimeixen que l’objectiu és ocupar el territori “del riu fins al mar”, queda clar que mentre manin aquests sectors, com ara, el conflicte no podrà sinó romandre i augmentar. Qualsevol acord hauria d’incloure un reconeixement mutu i una legitimitat mútua de les dues parts.
Crec que estem davant d’un conflicte sense una solució pràctica que sigui estable a mitjà termini
En tercer lloc, algun tipus d’argumentació ha quedat obsoleta després de l’actuació israeliana contra Gaza i el Líban, com la “defensa de la democràcia”. Els morts israelians del 7 d’octubre s’han multiplicat per 180 del costat palestí —42.000 morts directes (de moment) i 186.000 (de moment) calculats incloent-hi les morts indirectes per inanició, insalubritat, malalties i dèficits sanitaris, etc. (The Lancet, 2024)—. Es calcula que romanen uns 10.000 cossos (de moment) sota les runes de Gaza. La desproporció de la resposta israeliana transforma Israel de valedor de la democràcia i la modernitat a valedor del militarisme i la barbàrie. L’acusació de genocidi planeja avui sobre Israel (Cort Internacional de Justícia, a iniciativa de Sud-àfrica).
En quart lloc, la pretesa solució dels “dos estats”, s’ha anat convertint en una posició retòrica. Ningú dels principals actors implicats se’l pren seriosament. Passaria pel reconeixement mutu, però també per la revisió de les colonitzacions territorials a Cisjordània —500 morts palestins (de moment)—, els refugiats (uns sis milions, segons l'ONU/UNRWA), la reconstrucció de Gaza, els desplaçats (90% només a Gaza), i el dret d’autodeterminació dels palestins (amb la dificultat interna afegida de la deslegitimació de l’actual Autoritat Palestina). Tanmateix, els Acords d'Oslo s’han vulnerat fins a tal punt que han convertit la solució dels dos estats en irreal en termes pràctics, en una mena de foc artificial de paraules per tal que els actors occidentals no-alineats incondicionalment amb Israel facin veure que tenen alguna cosa a dir i puguin, aparentment, sortir del pas.
Finalment (aquest article podria ser molt llarg), el paper dels Estats Units i de la Unió Europea. Lluny d’ocupar el lloc de braç executor de resolucions de les Nacions Unides que els Estats Units van jugar en la primera guerra del Golf –una mena de policia internacional davant la invasió de Kuwait per part de l’Iraq de Saddam Hussein—, ara juguen el paper d’aliat incondicional d’Israel, és a dir, són un actor vinculat només a una de les parts i als seus propis interessos en relació amb l'Iran i a la resta de la regió. Els EUA i l'Iran amb els seus aliats regionals són un destorb per a la pau. Situació que no variarà tant si guanya Harris com si guanya Trump en les pròximes eleccions presidencials (a diferència del que és previsible que passi en relació amb la guerra d’Ucraïna: continuïtat amb Harris; extinció de la guerra amb Trump). Avaluar si aquesta possible extinció de la guerra seria positiva ho deixo a judici del lector (i potser per a un altre article).
I la Unió Europea? Bascula entre la irrellevància, la impotència i el ridícul. Quan parlen les armes resulta paralitzant no comptar amb un exèrcit propi. Es dona un clar contrast entre la posició de les institucions de la UE, molt decantades vers Israel, i les de bona part de la ciutadania europea (majoria?), més favorable a la causa palestina (no a la causa de Hamàs, naturalment).
Fins i tot en matemàtiques hi ha problemes que no tenen solució. I el món humà és molt més complex que les matemàtiques. Dir, com a vegades es diu, que tot és només “una qüestió de voluntat política”, és una posició fal·laç. No, no és tan senzill. En termes d’història de la filosofia, és el que li ve a dir Hegel a Kant: quan la filosofia política esdevé un sermó moralista, abandona el terreny de la lucidesa en la comprensió dels conflictes humans i la seva possible superació. Francament, crec que estem davant d’un conflicte sense una solució pràctica que sigui estable a mitjà termini. Massa història, massa demografia i poca geografia. A més de també massa pes de les ideologies religioses actuant en el conflicte. El problema es podria gestionar més o menys sensatament, però no crec que existeixi una solució estable.
Les guerres, com dèiem, suposen un tret molt característic de les col·lectivitats humanes. Ara arriba la intel·ligència artificial i les seves aplicacions, també en el terreny bèl·lic: identificació d’objectius amb dades incompletes, decisions automatitzades, armes autònomes, amb probables conseqüències no previstes i una dilució encara més gran de responsabilitats. Ambivalències dels canvis tecnològics. El futur potser contemplarà una nova versió de les ambivalències associades als canvis tecnològics i del comportament humà. El futur sempre resulta incert. Per a bé i per a mal.